Societat

ALBERTO SAMAEL RIVERA MARTÍNEZ

MIGRANT HONDURENY

“Vaig venir fins aquí perquè volia viure”

L’única opció que tenia era anar a un altre país per seguir el tractament. La sanitat a Hondures està molt malament
El meu somni no era venir aquí, mai em vaig imaginar fora del meu país. He hagut de marxar per un problema de salut

L’Alberto és un jove hondureny a qui li ha tocat gestionar una malaltia en un context no gaire favorable. De l’esperança de gaudir d’una vida que no es preveia complicada a l’optimisme de viure el camí que li ha tocat recórrer hi ha un llarg i dolorós trajecte. La història que ens explica és una història de superació i de valentia davant les situacions més dramàtiques.

Vostè va decidir travessar l’Atlàntic arran d’una malaltia. Correcte?
Sí. Als 26 anys, quan vivia a Tegucigalpa, em vaig començar a trobar molt malament. Tinc una amiga doctora i li vaig explicar els símptomes que tenia. Em va aconsellar de fer algunes proves i els resultats no li van agradar. Les vam repetir però jo continuava sense fer-ne gaire cas. Es va posar en contacte amb la meva germana i amb l’ajuda dels meus pares vaig anar a San Pedro Sula. Allà em van tornar a fer proves i em van comunicar que tenia un problema de salut important. Molt greu. Es tractava d’una malaltia renal.
I com va reaccionar?
La meva germana i els meus pares es van preocupar molt. Tot i començar el tractament, vam buscar diferents opcions i ajudes... Vaig aconseguir que uns amics, que viuen als EUA, m’obrissin un compte bancari per poder-hi fer aportacions. L’única opció que tenia era anar a un altre país per poder seguir el tractament. La sanitat a Hondures està molt malament. És d’accés gratuït però no funciona.
I per què Girona?
La meva germana va investigar diferents països per saber quin tenia el millor tractament. Finalment, vam decidir que Girona era la millor opció. A més a més, hi havia una noia del meu poble que residia aquí. Vaig trepitjar per primera vegada Girona el 19 de febrer del 2020, poc abans de l’inici la pandèmia; vaig contactar amb aquesta noia, que coneixia la meva situació i em va ajudar a acabar d’organitzar el tema de l’empadronament i la documentació. També va ser ella qui em va portar a l’hospital Josep Trueta, on vaig començar el tractament. Com que vaig poder aconseguir ajuda a través dels comptes, vaig poder viure decentment, ja que no podia treballar. Al principi m’allotjava al pis d’aquesta noia, però quan ella va marxar em vaig quedar sol. No havia pogut conèixer a ningú perquè estàvem en plena pandèmia. Després d’això, vaig buscar un altre lloc per viure. Sempre pagant lloguer. En aquells moments encara m’ho podia permetre, tot gràcies a les ajudes. En aquest segon pis vaig estar-hi fins al novembre del 2020. Després em vaig arriscar i vaig demanar ajuda a alguna entitat. Primer vaig viure en un hostal i seguidament em van buscar una altra ubicació, on vaig estar fins al juny del 2021. Vaig conèixer uns colombians que em van adreçar a Càritas, on vaig iniciar diferents cursos. He après català, he rebut ajudes econòmiques, m’han donat menjar..., m’han acollit.
La documentació li va portar molts maldecaps?
Tenia asil polític, però al maig me’l van denegar. Aleshores em van derivar a la treballadora social del centre d’atenció primària. Aquell estiu, quan em van denegar la documentació, em vaig adreçar a Càritas per veure si en aquest sentit també em podien ajudar. La meva intenció era recuperar la documentació. Em van explicar, però, que no podia. Com que vaig venir malalt del meu país no se’m podia donar asil. En canvi, si jo m’hagués posat malalt aquí, m’haurien donat la residència. I res, em vaig esperar. Va anar passant l’estiu i a l’agost vaig decidir començar tota la tramitació burocràtica. Em demanaven molta documentació: el passaport, els cursos que havia fet amb Càritas, Creu Roja, l’escola d’adults... i molts altres. Entre el novembre i el desembre del 2021 se’m va comentar que un dels papers presentats ja no era vàlid i l’havia de tornar a demanar al meu país.
I mentre això se solucionava podia continuar el tractament?
Sí. El febrer del 2021 em van comunicar que m’havien aprovat per poder rebre un trasplantament. En aquella època vaig anar moltes vegades a Barcelona a fer-me proves. I per fi, el gener del 2022 em van trucar de l’hospital Trias i Pujol i em van dir que tenia una oportunitat i que anés cap allà. Quan vaig arribar, em van fer les proves pertinents. Al cap d’unes hores em van confirmar que en aquesta ocasió no seria possible, ja que no era compatible.
I com s’ho va prendre?
“Si no s’ha pogut avui, no passa res”, vaig pensar. Miro d’afrontar els problemes de la millor manera possible. Havia anat sol a l’hospital i se’m feia una mica difícil. A finals de març vaig rebre una altra trucada en què m’informaven que havia tornat a sorgir una altra oportunitat. Així que vaig tornar a fer camí cap a Barcelona. Estava esperançat, sabia a què m’enfrontava. Vaig arribar a l’hospital i la doctora em va dir que havia de tornar a fer-me les proves. Al cap d’unes hores va tornar i em va dir que no, que aquest cop tampoc seria possible. En aquesta ocasió no hi havia anat sol, em va acompanyar la noia hondurenya amb qui comparteixo pis. L’endemà de la negativa, la doctora em va tornar a trucar, i em va dir: “Hi ha un altre ronyó, no sabem si serà compatible, però ho mirarem.” Per tercera vegada emprenia el camí cap a Barcelona esperançat per aquesta nova oportunitat. Abans d’arribar, però, just a Badalona, vaig rebre una trucada. Era la doctora: “Alberto, ho sento, aquest cop tampoc podrà ser.” En aquesta ocasió, la notícia em va costar més de pair. Les coses passen perquè han de passar.
Una actitud gairebé mística.
El dia 11 d’abril em van tornar a trucar. Era la doctora: “Tenim una altra oportunitat, vine a l’hospital i et tornarem a fer les proves.” Ja sabia quin era el procés i sabia quin podia ser el resultat. Era la quarta trucada, la quarta oportunitat. No anava ni amb moltes ni amb poques expectatives. L’endemà, el 12 d’abril del 2022, la doctora va venir i em va dir: “Avui sí.” Estava sol quan em va donar la notícia. De seguida em vaig posar en contacte amb la meva germana i els meus pares. Es van posar molt i molt contents, es van alegrar moltíssim! Després de l’emoció, a la tarda vaig passar per la sala d’operacions.
I com va anar?
El més dur va ser després. Encara continuava amb símptomes i m’havien de fer el tractament. En aquest tipus d’operacions hi ha un procés d’adaptació i en el meu cas semblava que no acabava de funcionar. Això sí que em va suposar una desil·lusió. Va passar el mes d’abril i va arribar l’1 de maig. La doctora em va visitar i em va dir: “Avui sí, ja comença a funcionar!” Aquest procés d’adaptació va durar dues setmanes i mitja. En aquell moment no importava l’espera, estava molt content; després de tot el que havia passat, començava a veure que tot anava avançant.
Un problema solucionat però en quedaven d’altres.
A partir d’aquí vaig tenir una altra complicació. En aquest cas no era de salut, sinó de papers. Si no tens la documentació regularitzada, no tens accés a la medicació coberta per la Seguretat Social; és a dir, que per poder prendre el medicament havia de pagar uns 300-400 euros al mes. Personalment, no em puc permetre aquest cost, però tampoc puc estar sense el medicament. Segons la doctora, no puc estar ni un sol dia sense les pastilles, ja que s’arruïnaria tot i no podria tenir cap altra oportunitat més. En aquest cas, hauria de viure fent el tractament.
I com ho va resoldre?
No està resolt. Vaig passar 50 dies a l’hospital. En arribar a Girona, em vaig posar en contacte amb el servei d’assessorament a l’immigrant de Càritas per explicar-los la situació i vam tornar a fer els tràmits. Però ara sí que els necessito, no puc estar sense medicació. A més, necessito treballar. Abans depenia d’un tractament que em feia anar a l’hospital dia sí i dia no. Jo ja he intentat formar part del món laboral, però per la meva situació havia de faltar molt sovint i no era possible.
Vostè estudiava màrqueting. Té intenció de reprendre els estudis?
No m’he plantejat continuar la carrera. No em convalidarien gaires assignatures. Ara mateix estic en espera de la documentació. Càritas m’està ajudant molt. Esperem saber alguna cosa d’aquí a poc de com va la tramitació. Ens reunim sovint un grup de persones i ens ajudem mútuament. Si algú necessita fer algun arranjament o vol aprendre a fer costura, sempre hi ha algú que pot donar un cop de mà. En aquest espai de trobada obert a tothom, es fomenta la participació, treballem des de l’acompanyament i fem xarxa, dinamitzem les activitats grupals i ajudem a crear espais de relació i participació, corresponsabilitat i tolerància. He après català i cuina. Actualment, estic fent un curs d’informàtica a través del Servei Municipal d’Ocupació. Estic aprenent constantment. Estar sense res a fer em crea ansietat, angoixa..., i és quan em costa més veure la part positiva de les coses. M’agrada estar ocupat, m’agrada aprendre i m’encantaria treballar, però per poder treballar necessito la documentació regularitzada. Jo podria treballar a tot arreu, en un supermercat, fent de repartidor... Entre el meu país i aquí, he estat dos anys i mig anant un dia sí i un dia no a l’hospital. Abans de venir ja feia cinc mesos que havia començat el tractament. He de dir que el canvi que vaig notar va ser gegantí. Aquí em vaig començar a trobar millor de seguida. El tractament és molt més bo que allà, has de pensar que les màquines, a més, estan obsoletes, no hi ha medicaments... Allà la situació és molt complicada.
S’ha plantejat tornar al seu país?
Deixar la família a Hondures ha sigut el més difícil. Els meus pares no volen venir, són persones grans. M’agradaria tornar al meu país, però només de visita, perquè no hi podria viure, necessito la medicació. El meu somni no havia sigut mai venir aquí, mai em vaig imaginar fora del meu país. Jo he hagut de marxar per un problema de salut. Volia viure. Ara estic vivint de lloguer, rebo ajudes a través de la treballadora social, però ja m’ha dit que falta poc perquè s’acabin. Gràcies a aquest suport em puc costejar la medicació. És una situació molt complicada. Hi ha dies que m’aixeco i em poso a pensar: “Què faig?”... Podria anar amb la meva germana que està vivint a Guadalajara, prop de Madrid. És una persona que em fa falta, fa molt de temps que no la veig i m’agradaria tenir-la a prop, però també vull fer la meva. Així que ja es veurà. També he de dir que Girona m’agrada molt, d’ençà que vaig arribar, la ciutat em va fascinar!

De la necessitat a la fascinació

Alberto Samuel Rivera Martínez, nascut el maig del 1992, és d’Hondures, concretament de Yoro, un poble de l’interior on va passar la infància. Anys més tard es va traslladar a la ciutat de Tegucigalpa, la capital, per estudiar una llicenciatura en màrqueting a la Universitat, però no la va poder acabar perquè van començar a aparèixer els primers símptomes de la malaltia. Molèsties com ara mal de cap, rampes, i vomitava tot el que menjava. Al començament no hi va voler donar gaire importància, creia que era una cosa passatgera. Assumida la gravetat de la qüestió, van analitzar, amb la seva germana i una amiga metgessa, les diferents opcions i van escollir Girona. Va trepitjar per primer cop aquesta ciutat el 19 de febrer del 2020, poc abans de l’inici de la pandèmia. Va venir per necessitat, mai s’havia imaginat sortir del seu país, però la ciutat el va fascinar des del primer moment i s’està plantejant un futur diferent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La central nuclear de Vandellòs II, aturada perquè ha entrat aigua del mar al condensador

Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Arriba una pertorbació

Barcelona
Educació

Una àgora per a docents

estanyol

Una riuada a l’illa italiana d’Ischia deixa un mort i una dotzena de desapareguts

roma

Platja d’Aro retorna 22.633 euros a disset treballadors

CASTELL-PLATJA D’ARO

Aragonès promet un fons per enretirar tot l’amiant

Barcelona
Pobresa

Creix la llista dels qui passen gana

Taradell

Fan una escultura a Salt a partir de deixalles

SALT

Nadal esportiu i jornada d’esport inclusiu a Olot

Olot