La tradició de Sant Narcís reneix enmig de la boira

El primer Sant Narcís sense suspensions processistes ni restriccions pandèmiques va començar mandrós, com si li faltés empenta. La cercavila dels grallers de la Fal·lera Gironina, encarregada de despertar els gironins amb una batucada per anunciar-los des de primera hora la festa patronal, tenia un aire quasi fantasmagòric, enmig d’una boira densa i humida que no es va esvair del tot fins a prop del migdia. Potser per això semblava una festa deslluïda, una mica endormiscada i dispersa, on només destacava l’energia que hi posen els nous colons urbans, aquest formiguer de ciclistes de totes les nacionalitats pedalant pels carrers del barri vell equipats com si estiguessin coronant l’Alpe d’Huez.

Però érem al mig de la boira, encara. També l’alcaldessa, Marta Madrenas, l’havia hagut de travessar per arribar puntual, a les 10 del matí, a la inauguració de L’aposta per l’Art Nou al Museu d’Història, que significava la represa de la tradicional exposició de Fires després de tanta celebració deslluïda, i per la porta gran: amb la primera presentació pública de part de l’excepcional col·lecció de Rafael Santos Torroella. Madrenas va explicar que, mentre enfilava el carrer de la Força sota aquell ruixim boirós, havia pensat que no podia haver-hi un “dia de Sant Narcís més perfecte, perquè té la llum i l’olor de Girona”. Era una claror certament esmorteïda, com l’ambient que encara es respirava a la sortida del Museu d’Història, que com la resta dels museus de la ciutat celebraven ahir jornada de portes obertes, com la seu de la Generalitat a Santa Caterina. Cap d’ells, però, no va tenir tanta requesta com la proesa que any rere any aconsegueix l’exposició de soldadets de plom a l’església de Sant Lluc, que devia robar mig centenar de feligresos a la missa de la veïna basílica de Sant Feliu a l’hora que se suposa que tots els gironins de pro haurien d’estar recollint el seu cotonet.

En qualsevol cas, no es va obrar el miracle i, sortint de missa, encara hi havia boira, una mica més desfilada, com el tel d’una infusió que s’hagués deixat refredar una mica més del compte. El dia més gironí de l’any va resultar que hi havia més forasters dels que s’esperava, perquè havent caigut en dissabte els autòctons ja no tenien l’exclusiva de la festa. Ho devien agrair els comerciants del barri vell sobretot, els únics que majoritàriament van obrir ahir tot i ser festiu per proveir els passejants (pocs, poquets encara al migdia) de samarretes de record, roba de temporada, bijuteria variada i sabons de lavanda. De mica en mica, a mesura que la grisor anava sent esbandida per l’escalfor d’un sol d’halos rosats, més de misericòrdia que d’incandescència (encara que permetia sortir a airejar-se amb màniga curta a dos dies d’estrenar un novembre que més aviat abrileja), els carrers van començar a animar-se, potser no ben bé com un dia assenyalat de Fires, però sí almenys com un dissabte de mercat amb més olor de castanyes torrades i de pólvora del que és habitual, gentilesa de la tronada ensordidora amb què la cercavila matinera va rematar el recorregut pels quatre rius a la plaça de Catalunya, ja quasi a punt per anar a dinar.

Com és també tradició, els restaurants del barri vell i de la plaça Independència van ser els més beneficiats per la gentada que començava a arribar, en dura competència amb els que paren taula a prop de la Devesa, que s’emportaven quasi tota la clientela familiar que havia aprofitat el matí per portar la mainada a les atraccions. Els alliberats d’unes tals obligacions encara podien entretenir-se a obrir la gana tafanejant per les paradetes d’embotits, formatges, pastissos i artesania de davant de Correus i la plaça dels Jutjats. La cosa deixatada, però, era un miratge, com la mateixa boira: a la tarda i, sobretot, al vespre, Sant Narcís va tornar a coronar Girona com la ciutat de les multituds i els embussos.