Societat

JOAN VERGÉS GIFRA

DIRECTOR DE LA CÀTEDRA FERRATER MORA DE LA UDG

“La pluralitat religiosa és un test democràtic”

La democràcia comporta acceptació de la pluralitat. Seria anòmal que només hi hagués una única confessió religiosa
Valorar la diversitat com una aportació és possible quan hi ha una mirada de laïcitat positiva per part de les administracions

Analitzar les aportacions de diferents confessions religioses que conviuen a Catalunya ha estat l’eix central d’un projecte de recerca que s’ha dut a terme des de la Universitat de Girona, encapçalat pel director de la càtedra Ferrater Mora, el filòsof Joan Vergés. S’han entrevistat una trentena de líders religiosos de diverses comunitats, tècnics municipals i persones vinculades amb la pràctica religiosa dels municipis de Girona, Salt, Banyoles i Olot, poblacions que destaquen precisament per la interculturalitat.

La recerca s’ha fet per estudiar les aportacions a la “cultura pública comuna”. Què significa aquest concepte?
Aquesta és la primera pregunta que ens hem de formular. En la convocatòria de la direcció general d’Afers Religiosos en què se’ns va concedir la subvenció hi havia aquest enunciat. És un terme o concepte que s’ha utilitzat al Parlament i en la legislació catalana. Però, com tants altres, és un concepte vague. Al darrere hi ha una certa mirada nacionalista, per dir-ho així, en el sentit de projecció nacional? Hi ha elements que es poden considerar aportacions i d’altres que no? Aquestes aportacions tenen a veure només amb els efectes que produeixen? Han de ser aportacions voluntàries, amb una intencionalitat? Per exemple, un atemptat que s’hagi comès amb l’excusa de la religió pot condicionar molt la ciutadania i la societat, però no és una aportació. Per tant, el primer problema és definir què entenem per cultura pública comuna. Per això creiem que s’hauria de continuar treballant per definir-ho, però de tota manera veiem que en aquest cas s’ha interpretat com a aportacions a la societat.
Quins han estat els resultats d’aquesta investigació?
D’una banda, trobem significatiu que s’esperi de les diferents confessions que facin aportacions. I, de l’altra, el que hem vist és que aquestes comunitats religioses sí que, d’alguna manera, pensen que fan una aportació a la societat. Utilitzen el concepte de societat com a sinònim de cultura pública comuna, tot i que no és exactament el mateix.
Com distingim els dos conceptes?
En el concepte de cultura pública comuna hi ha una intencionalitat de fer pública alguna cosa que considerem comuna. No són necessàriament coses que ha de fer tothom, perquè no tothom té les mateixes creences religioses. És evident que no tothom balla balls tradicionals, però no hi ha dubte que un esbart dansaire és cultura catalana. El que facin unes monges en un monestir també es pot considerar cultura, tot i que no ho fa la resta de gent. El concepte té una certa intencionalitat política quan distingeix aquestes aportacions que es fan públiques d’altres activitats que es fan en la societat i que no són realment contribucions.
Com ara?
Qüestions de detall, com per exemple com du a terme cada confessió els seus ritus. D’acord que per a ells és molt important, però el detall de si han d’aixecar dues mans o només una, si han d’aixecar un peu, si s’han de vestir de groc o de verd... Això no és una contribució pròpiament a la cultura pública comuna, encara que és una cosa molt important. De tota manera, com deia, és un concepte tan vague que té molts matisos. Per exemple, que la comunitat islàmica triï un imam o un altre, o que els protestants triïn un pastor o un altre, no té repercussió en la cultura pública comuna. En canvi, en el cas de l’elecció d’un bisbe catòlic ja no és tan clar, perquè els bisbes han tingut una interrelació tan estreta amb la societat, han tingut tanta influència des del púlpit, que la seva tria té més projecció. Si per exemple a Girona, que ara mateix no té bisbe, se’n triés un, diguem-ne, integrista, s’obririen tot de debats.
Per tant, hi ha diferències entre com es perceben les diferents confessions?
Exacte. L’Església catòlica és la que ens resulta més propera, tots l’hem mamat de petits, almenys fins ara, si bé això està canviant amb molta rapidesa. Està més estructurada, però també està més envellida i no és tan participativa pel que fa a la gent que la integra. Té tota una estructura institucional que fa que la imbricació amb la societat sigui molt estreta. Pensem, per exemple, en Càritas, que és tan present en la societat. Com que no distingeix entre els seus usuaris, fins i tot hi ha persones que no saben que està vinculada a l’Església catòlica. O els fulls parroquials que alguns diaris publiquen cada setmana. Això no passa amb altres confessions; per això ens preguntem si s’espera que també facin aportacions i quines serien.
Però és evident que no disposen dels mateixos mitjans...
No, per tant tampoc es pot esperar que facin el mateix. Però això no vol dir que no facin coses. Per exemple, la confessió islàmica ens ha fet notar que durant la covid-19 han fet assistència als més necessitats. De fet, totes les confessions tenen algun tipus d’assistència per a la gent necessitada, la gent que pateix. Cal dir que hem estudiat les comunitats catòlica, protestant –sobretot evangelistes–, cristiana ortodoxa, islàmica, sikh i jueva. Totes ens diuen que fan contribucions al benestar de persones necessitades i, per tant, contribueixen a la societat. Però, a banda del que et diuen, has de llegir entre línies i interpretar la informació en funció del que passa en realitat. Per exemple, és veritat que totes aquestes confessions estan obertes a tothom, però les comunitats musulmanes i les comunitats sikhs arriben més difícilment a gent necessitada que no sigui de la seva pròpia comunitat, en contraposició amb els catòlics. Per què? Perquè els catòlics tenen Càritas, que arriba a tothom. Quan una persona es troba amb algú necessitat pel carrer, l’adreça a Càritas, sense tenir en compte res relacionat amb la religió.
És a dir, les dinàmiques en les confessions minoritàries i en la majoritària [catòlica] són diferents?
Sí, les minoritàries entenen que també fan una aportació a la ciutadania obrint la seva casa per als necessitats. Per tant, donar suport a un sector és aportar al conjunt. I també propiciar la cultura pública comuna.
En quin sentit es fa aquest afavoriment?
L’any passat vam organitzar a Girona una taula rodona en què parlàvem justament de quines contribucions fan a la cultura les comunitats religioses i hi vam convidar una sèrie de representants. Un dels participants, un capellà ortodox, va dir que l’existència mateixa de diverses confessions és el test de la realitat democràtica que tenim. La democràcia comporta acceptació de la pluralitat, no pot ser de cap altra manera. Seria anòmala una democràcia en què només hi hagués una confessió religiosa. Interpretar la presència de diverses confessions com una aportació és possible des del moment en què hi ha una mirada de laïcitat positiva per part de les nostres administracions. Hi ha una consideració positiva de la diversitat religiosa, una predisposició per part de la legislació i de les mateixes institucions a considerar que no està malament que existeixin diverses confessions, perquè totes fan algun tipus d’aportació.
Podem parlar d’algun exemple concret, a part de la simple existència dins de la normalitat democràtica?
Una aportació molt clara, per exemple, és la gestió de la diversitat cultural que hi ha en algunes d’aquestes confessions, menys en la catòlica. La catòlica és molt homogènia culturalment i aquí s’entén en un sentit gairebé ètnic o cultural. En canvi, en l’Església protestant hi ha una gran diversitat de nacionalitats i de cultures. En la musulmana, igual; en l’ortodoxa, també... Potser menys en la sikh i en la jueva. Com a exemple, a Salt hi ha dues mesquites: l’una rep els magrebins i, a l’altra, hi van els gambians i senegalesos, i dins de la mateixa confessió religiosa han après a gestionar la seva pròpia diversitat. És molt interessant, és un fenomen que no s’havia donat mai fins que no hi ha hagut aquestes comunitats religioses. Em pregunto què seria dels barris perifèrics, més vulnerables i on hi ha tanta diversitat cultural, sense un element d’unió transversal com les estructures religioses, al voltant d’una única comunitat. Fan un gran aprenentatge de gestió de la diversitat.
I entre confessions minoritàries diferents, també hi ha bona relació?
Hem vist que aquells a qui més s’oposen els creients no són altres creients, sinó els ateus, els indiferents, les persones molt secularitzades. Encara que no sigui dogmàticament, entre les diferents confessions s’entenen perquè comparteixen una actitud religiosa. El laïcista, aquell qui pensa que la religió és una bestiesa, és el seu contrincant, per dir-ho d’alguna manera.
Quines altres aportacions s’han detectat en la recerca?
Una que ens han comentat és el fet de contribuir a la seguretat pública, i aquí hi ha diferències entre les diverses religions. Ens diuen que els imams, en barris on hi ha conflictes, estan en contacte amb les forces de seguretat i ajuden a garantir la convivència. Ens ho han dit també les comunitats sikhs; en canvi, això no passa amb la religió catòlica ni amb la protestant. Pel que fa als jueus, són una comunitat tan petita que a vegades se n’espera més del que pot aportar. En qualsevol cas, afavorir la seguretat i la convivència és evident que és una contribució. Potser no entra tant dins la idea que tenim de cultura, però sí d’element públic i comú.
Hi ha altres contribucions que poden passar desapercebudes?
En el cas de l’Església catòlica, n’hi ha moltíssimes. Només hem de pensar en les aportacions patrimonials. Quan, per exemple, pensem en una ciutat com Girona, el primer que ens ve al cap és la silueta de la catedral i de Sant Fèlix. En termes de patrimoni, l’aportació del catolicisme és espectacular. La contribució que fa al nostre imaginari en molts aspectes està tan imbricada en la història de la nostra societat que és indissociable, tot i que no ens adonem que és així.
D’alguna manera, això mateix també acabarà passant amb les altres confessions?
No ho sé. De moment és significatiu que a la mesquita que es va construir fa uns anys a Salt, la segona més gran de Catalunya, no s’hi hagi pogut fer el minaret per motius tècnics. En canvi, segurament ningú posaria pegues a posar un campanar en una església. En realitat, l’skyline de Salt s’ajustaria més a la realitat si al costat de la silueta de l’església de Sant Cugat hi hagués la d’un minaret. Crec que hi ha una certa intencionalitat des de les institucions, que s’erigeixen en el portaveu del col·lectiu, de crear una cultura pública comuna amb un marcatge d’allò que s’hi pot considerar i allò que no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Alta participació a la I Jornada d’Integració Social i Sanitària del Ripollès

ripoll
societat

Save The Children recorda que la violència de gènere és una forma de violència directa contra la infància

barcelona
societat

Gepec denuncia que l’incendi de la planta de compostatge de Botarell continua combustionant

BOTARELL

El Chic Roses atribueix a un sabotatge les deficiències al local

roses
medi ambient

Falset aprova limitar les plantes d’energia renovable per protegir espais naturals

FALSET
successos

L’incendi de Vila-sana ha cremat gairebé 6 hectàrees de canyissar i ha afectat algunes espècies d’ocells

VILA-SANA
religió

Tres religioses podran oficiar exèquies als tanatoris de Barcelona

Barcelona

Nou projecte per recuperar pomeres resistents a la sequera

rocabruna

Nou episodi en la guerra per les terrasses

Barcelona