“L’educació és i serà l’única solució”

L’adolescència va suposar una època molt complexa. I a l’institut va ser on em vaig començar a qüestionar la meva realitat personal i a conèixer-me. Les noies que vivim en contextos musulmans o àrabs tenim, d’una banda, l’educació de l’àmbit de la família i, de l’altra, l’educació social i escolar. Les joves que estem en aquests contextos estem invisibilitzades, sense veu. I no hi ha resposta ni en el sistema educatiu ni en l’àmbit social. La societat posa el focus en les dones de la primera generació i ho fa des d’un racisme institucional, sistèmic, i oblidant la resta.

No només. Vull fer notar que la meva manera de ser, els meus trets, ja em situen dins un col·lectiu. Ens identifiquen i classifiquen, i ens diuen com hem de ser, tant des de la societat occidental com des de l’àmbit familiar, ja que s’esperen de nosaltres certes conductes. Dins la societat occidental, també s’espera que actuem d’una manera determinada, una conducta bastant similar a la de les nostres mares. Classifiquem aquestes persones, en definim la religió i ja donem per fet de quina cultura provenen. Predefinim un conjunt d’etiquetes sense que la persona s’hagi definit en cap moment. I aquest és el gran perill, especialment entre els joves i adolescents. Si a una jove o adolescent la remarquem i la definim des de ben jove, ja fem que es comporti com a tal, l’encamines cap a una direcció concreta. La remarques amb tot allò que s’espera d’ella.

Hi ha molta feina a fer. Penso que l’educació és i serà la solució. No hi ha cap altra solució que no passi per l’educació. S’ha de començar a treballar a les aules, a primària, a secundària. Destaco sobretot els instituts, perquè és on una adolescent comença a formar-se, a qüestionar-se la seva identitat, tots els seus dubtes. És en aquesta franja d’edat que destaca aquesta realitat. I és aquí on hi ha d’haver la tasca més intensa.

Una de les qüestions que ens podem plantejar és qui assisteix a aquesta assignatura. Els que hi accedeixen són alumnes que estan en contextos musulmans. L’alumnat que té un coneixement d’aquesta religió, ja sigui a casa, en l’entorn social, a les mesquites…, ja té accés a aquesta realitat. Què es fa als centres educatius? Per mi, és una altra eina per segregar-nos, ens separen els uns dels altres. Una persona, diguem-ne d’arrels catalanes de tota la vida, no assistirà a aquesta assignatura. En aquesta classe, la majoria seran nois magrebins, noies amb hijab o sense, i nois que practiquin aquesta religió.

Sí, perquè hi ha temes que fills i filles de contextos musulmans no es poden qüestionar. Per exemple, el moviment LGTBIQ+. On para aquesta realitat en aquests fills i filles de contextos musulmans? Si en la societat catalana hi ha molta feina a fer, imaginem-nos la feinada que s’ha de fer en aquest àmbit dins d’un context musulmà en què aquest col·lectiu és inexistent. Plantejo, per tant, impartir una assignatura global en què s’abordin des de relacions sexoafectives fins a feminisme, igualtat, valors en general… Als centres educatius hi hauria d’haver més assignatures de reflexió, debats, fomentar espais crítics i no espais com a transmissors de coneixement. Les escoles i instituts ja tenen mecanismes de segregació, amb aules que anomenem “de reforç” on hi ha persones amb un conjunt d’etiquetes que la societat ha anat repartint. Aquest alumnat va a classe de reforç per acabar fent, per exemple, un hort. Un fill d’arrels catalanes no anirà a fer un hort. Que no és productiu, per a ell, conèixer-ho? Què estem dient als fills de les persones immigrades? Que d’aquí a quatre dies acabaran en una feina molt similar a aquesta. Cal donar visibilitat a aquest jovent i que dins les aules es trobin solucions, alternatives.

És un tema molt complex. El vel no és una qüestió de llibertat. No és cultura, és religió, i implica vestir i actuar d’una determinada manera. Si formes part d’una família musulmana, el vel és una cosa que hauries de portar o que s’espera que portis. Però si qüestiono el vel, la dreta pot usar els meus discursos i transformar-los per fomentar el racisme. Aquesta és la meva por. En canvi, per l’esquerra, el meu discurs és invisible, no existeixo. La revolució hi era, però no teníem veu. Ara el missatge es comença a sentir.

Una altra vegada volen remarcar la diferència, separar-nos, etiquetar-nos. Penso que la lluita ha de ser conjunta; crec en un feminisme global que tingui en compte la interseccionalitat.