Del dol a la seducció

cristóbal Balenciaga, un dels més grans de l’alta costura de tots els temps, afirmava que el màxim de l’elegància era “una dona amb un vestit negre senzill i un collaret de perles”. També Coco Chanel apostaria pel negre. Però fins que els grans dissenyadors no van fer aquest gir còsmic el negre no era símbol de l’elegància ni del glamur sinó del dol. Va ser en la tercera dècada del segle XX que es va valorar aquest color per vestir i es va deixar enrere que fos el símbol de la tristesa. Pràcticament fins als anys trenta del segle passat –amb dos intervals molt concrets, com van ser el Segle d’Or espanyol amb Felip II i el Segon Imperi francès– el negre s’associava a la mort i fins i tot les núvies vestien de negre el dia del seu casament.

“Les núvies es casaven de negre perquè els dols eren molt llargs...; només en casos excepcionals en la noblesa i les classes més altes, les núvies es vestien de blanc”, explica Josep Casamartina, director de la Fundació Antoni Montpalau i comissari, amb Ismael Núñez, de l’exposició El negre, del dol a la seducció, que es pot veure fins al 30 d’abril a la Fundació Rocamora, situada en un palauet al qual s’entra pel carrer Ballester i que és on el col·leccionista i mecenes Manuel Rocamora (que va donar la seva col·lecció d’indumentària a l’Ajuntament de Barcelona el 1969) va anar a viure el 1934, després de deixar el palau del carrer Montcada, al costat del Museu Picasso.

En aquest palauet isabelí del Putxet, que era casa de Rocamora, estudi de pintura i espai on conservava les seves col·leccions, enmig de quadres de Ramon Casas, Marià Fortuny, Anglada Camarasa, dibuixos amb dedicatòries de Picasso i un munt d’objectes que col·leccionava (mascarons de proa, ceràmica, i reclams publicitaris), es pot contemplar una història dels vestits femenins de color negre des de finals del segle XIX fins a l’actualitat; és a dir, des que eren de dol fins a l’actualitat. Hi ha vestits que al seu moment van marcar una època, com aquest que es mostra en aquesta pàgina, creat per Balenciaga el 1958, una peça icònica del dissenyador basc que va posar de moda la “línia sac”, vestits folgats i còmodes que contrastaven amb l’encotillada silueta dels anys cinquanta. Hi ha més peces de Balenciaga en aquesta exposició, situades a la sala del piano. També, i dintre de la zona dedicada a la seducció, n’hi ha de Marithé & François Girbaud, Gianni Versace, Lydia Delgado i Hannibal Laguna.

A la mateixa planta hi ha vestits que al seu moment van dissenyar els considerats cinc grans noms de l’alta costura de Barcelona: Pedro Rodríguez, Asunción Bastida, Manuel Pertegaz, Santa Eulalia i El Dique Flotante. La majoria de peces –totes cedides per la Fundació Montpalau– han estat donades per les dones que les van portar o pels seus descendents, que no volen que es perdi aquest patrimoni. També hi ha peces dels anys cinquanta i seixanta de dos altres dissenyadors que no van entrar a la Cooperativa de l’Alta Costura fins ben entrats els anys seixanta, Pedro Rovira i Carmen Mir, i un parell de peces de Rosser (Roser Pujol Canamasses), també molt reconeguda, que va fer alta costura a les dècades dels setanta i vuitanta.

I no hi falten vestits molt més actuals. En un apartat dedicat al gothic i a la cultura underground hi ha des d’un conjunt de festa d’Estrella G. fins a un vestit de Jean-Paul Gaultier del 2009, aquest fet a París, passant per un abric d’Isabel de Pedro del 2010 o un vestit fet expressament i per a aquesta exposició per Bibian Blue, realitzat a Barcelona aquest mateix 2023.

I al pis de dalt, en un apartat anomenat Ombra, s’hi poden veure, entre altres, un vestit de nit amb “fulles” brodades i aplicades de la firma Armand Basi (en concret un realitzat per Markus Lupfer el 2008) que Juste de Nin va donar a la Fundació Antoni Montpalau personalment. Hi ha més vestits i més dissenyadors que han marcat època i tendència, sobretot a casa nostra, en aquesta exposició repartida en els diferents salons d’un palauet digne de ser vist. L’exposició ha estat possible gràcies a una subvenció de l’Ajuntament de Barcelona, que hi ha destinat una partida provinent de la taxa turística.