Pels orígens emergits de Leo Messi

Hi fan obres, a la presa de Canelles, que barra el pas a la Noguera Ribagorçana a la frontera entre Catalunya i la Franja de Ponent. D’una banda, hi arreglen petits despreniments als túnels que hi fan cap des d’Aragó, i hi milloren la neteja i la protecció. De l’altra, fan manteniment ordinari a les turbines. Per això es veu un cert tràfec i hi passen vehicles i algun camió de tant en tant. Resseguint la pista cap a la banda catalana, en terme municipal d’Os de Balaguer (Noguera), hi ha més petits treballs en marxa. D’una banda, operaris de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) fan proves geològiques al terreny aprofitant el baix nivell del pantà. De l’altra, una retroexcavadora treballa en una mena de càmping que sembla abandonat, però no hi està, que una societat de pescadors de la zona, amb el permís de la CHE, té muntat al costat de la llera. O la que era la llera, perquè l’aigua ara es veu lluny, a centenars de metres de distància. El pantà de Canelles és tot just al 20% i desembassant aigua cap al de Santa Anna, la cua del qual gairebé arriba a la presa. De fet, Canelles ja sembla ara només un gran bassal.

Mentre un tot terreny intenta, amb èxit, treure una llanxa del fangar en què s’havia ficat quan sortia del toll, fem via a peu cap a l’ermiteta de Sant Salvador, que hi ha sobre un antic tossal que en circumstàncies normals a la primavera, en ple desglaç, hauria de mantenir-se submergit sota l’aigua. De fet, des de la sequera del 2008 que no havia aflorat. La capella torna a trobar-se ara unes quantes desenes de metres sobre el nivell del pantà. S’albira un objecte vermell a la teulada, i es fa evident en fer l’atansament: és una boia clavada al sostre! Les parets i l’interior estan eixuts: si en fa de mesos que no hi toca l’aigua...

Al fons, Noguera Ribagorçana amunt, s’observa com el riu baixa fins allà on s’obre el pantà a través d’un congost que l’alt nivell habitual de l’aigua havia reduït a la mínima expressió però que la sequera, paradoxalment, ha tornat a convertir en impressionant per l’altitud que ha fet recuperar als espadats. També a l’altra banda, en la distància, fins i tot afloren restes del que era un antic poblat, potser d’època romana o visigoda. S’especula fins i tot que el que hi treu el cap ara era una presó. La destinació de l’excursió, en tot cas, és Blancafort de Noguera, un poble més modern que a final del s. XIX va quedar adscrit a Tragó de Noguera, capital d’un municipi que també tenia els nuclis de Boix de Noguera, Canelles i Alberola. Tots, tret d’aquest últim, van quedar abandonats i negats amb la construcció, a principis dels seixanta, dels embassaments de Canelles i Santa Anna.

Buscàvem Blancafort tocant a l’aigua, però resulta que hem de pujar un bon tros per accedir-hi des de la llera actual. La sequera l’ha deixat sencer a la vista sobre un altre turonet. Encara són recognoscibles els carrers, les portes, les bigues de fusta de moltes cases... fins i tot queden algunes parets dempeus, tot i que la majoria són a terra. A l’altra banda del turó, uns quants metres més avall però encara lluny del nivell actual del pantà, hi ha reaparegut l’antic rentador. Al pujol del davant, a més, hi ha tot de marges que en testimonien les arrels agrícoles. No gaire més lluny hi ha el nou cementiri on van traslladar l’antic, l’únic vestigi que queda avui en terra ferma d’aquest llogaret oblidat de frontera...

Un llogaret, tanmateix, que té la seva intrahistòria amb regust avui universal: aquí hi va néixer Rosa Mateu Gesé, una de les besàvies del millor jugador de la història del futbol, Leo Messi Cuccitini. De fet, tal com explica Xavier Cortadellas en el seu llibre Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya, a Blancafort gairebé tothom es deia Gesé de primer o segon cognom. Són les arrels catalanes que han emergit just quan el jugador no és a Catalunya... I és que, tal com desvelava el 2010 el periodista Joan Valls en el llibre Inhòspits, Rosa Mateu va néixer aquí el 1910, però de ben joveneta, a final dels anys vint, se’n va anar a l’Argentina per no tornar mai més a Catalunya, tot i que allà es va casar i va tenir descendència amb un altre català de Ponent, de Bellcaire d’Urgell, a qui havia conegut al vaixell. Una de les seves filles, indica Valls, es va casar amb Eusebio Messi, avi patern del jugador. “No ens queda cap registre de naixement de la Rosa, però ho hem sentit sempre”, explica a El Punt Avui l’alcaldessa d’Os de Balaguer, Estefania Rufach. De fet, fa uns anys fins i tot van fer un còmic d’ella, com a personatge il·lustre que es considera del poble.

Més enllà de l’anècdota, Rufiach explica que malgrat la greu sequera l’abastament d’aigua està assegurat al municipi, i tampoc tem l’afectació agrícola perquè no hi ha conreus de regadiu. De fet, el panorama és molt millor pocs quilòmetres riu avall. I és que l’aigua que deixa anar Canelles va cap al pantà de Santa Anna, que es troba encara al 75%, i allà el seu aspecte blavós confereix un encant molt diferent al paisatge. Amagat sota una penya, i després de caminar un parell d’hores des de la presa de Canelles tot travessant el pas de la Sabina abans d’un exigent sender trencacames, s’arriba a Tragó, capital de l’antic municipi. Es tracta d’un nucli molt més gran, que havia tingut un miler d’habitants al s. XIX i encara en tenia uns 600 quan va ser desallotjat del tot en vigílies de Sant Jordi del 1962 –era el seu patró, tot just demà celebraran a la vora actes de festa major, com s’ha fet cada any des de llavors– a causa de l’estrena del pantà, que li dona un aire encara més fantasmagòric. Tal com explica Francesc Antillach, vicepresident de l’associació Amics de Tragó de Noguera, el poble tenia molins d’oli i farina, i fins i tot un cinema. També cafès i dues escoles, per a nens i nenes. Però ja des de la II República hi havia plans per fer-hi un pantà, fet que va fer que molta gent comencés a emigrar. Això sí, durant la construcció de la presa de Canelles hi van anar a viure molts immigrants que hi treballaven. “L’embassament prenia les millors terres de cultiu, així que es va arribar a un acord per expropiar tot el terme municipal; va marxar tothom”, explica Antillach. No es va construir cap altre poble, però sí un cementiri nou a prop, on van dur les restes del vell. Fa pocs anys l’Ajuntament d’Os de Balaguer fins i tot el va ampliar amb vuit nínxols per les peticions de descendents del poble que hi volien ser enterrats, com seria el cas d’una dona el desembre passat.

Quan van arribar les aigües, no tot Tragó es va inundar, ja que la part més alta va romandre a la superfície. Però quan el nivell comença a baixar, deixa construccions i petites grans joies al descobert. És el cas, per exemple, d’antigues cases i una font adossada al barranc que baixa de la serra de Montdeví, però sobretot de l’antiga església de l’Assumpció, un edifici semiderruït amb un aspecte impressionant que ara queda gairebé al descobert a la mateixa riba, en una imatge icònica. Originalment era a la meitat del poble, això sí, fet que vol dir que encara en resta bona part de submergit. Antillach, de fet, recorda que durant la sequera del 2008, quan sí que es va buidar Santa Anna, es va poder tornar a veure sencer, inclòs la séquia que hi feia cap, l’antic cementiri o un pont medieval. Enguany, de moment, aquestes restes no han emergit. Molt mal senyal si ho acaben fent...