Arbúcies, la degana en consultes

Muni­cipi pio­ner

Pere Gar­riga, actual alcalde d’Arbúcies, a la Selva, l’any 1986 era peri­o­dista d’El Punt i va cobrir la pri­mera con­sulta de tot l’Estat amb la llei espa­nyola. “A l’inici no érem cons­ci­ents que es trac­tava del pri­mer referèndum legal que es feia a tot l’Estat”, comenta. Recorda que, jun­ta­ment amb diver­sos com­panys de pro­fessió, com l’ara pre­si­dent a l’exili, Car­les Puig­de­mont, “vam començar a tenir consciència del que pre­sen­ciaríem més enda­vant”. “Vaig ser l’única per­sona que havia seguit el tema des del minut zero, que anava als plens, m’entre­vis­tava amb els polítics, l’alcal­dia, la soci­e­tat civil”, relata Gar­riga. El tema de les obres sobre les quals es con­sul­tava la ciu­ta­da­nia era com­plex. La pre­visió ini­cial era ender­ro­car una part de cada cos­tat del car­rer del Pont, la car­re­tera gene­ral que pas­sava per dins del poble, en el decurs del qual hi havia un punt que feia una L. Com el seu nom indica, el car­rer desem­boca en un pont, i hi havia sis o set cases per un cos­tat i qua­tre per l’altre que feien que el car­rer fos massa estret. Els auto­cars i els cami­ons havien de fer mol­tes mani­o­bres i això pro­vo­cava embus­sos i cues de fins a una hora o més. Pere Gar­riga explica que, “al final, es va fer una pro­posta nova en què només es reta­lla­ven les qua­tre cases del cos­tat dret, i, del cantó esquerre, sols les vol­tes de la planta baixa, que pas­sa­ven a ser la vorera”. Asse­gura que “una de les cases del cos­tat esquerre, que no es reta­llava, era de l’alcalde de l’època, i amb l’Ajun­ta­ment van pro­pi­ciar que es fes una con­sulta popu­lar, perquè podia sem­blar favo­ri­tisme”. A la con­sulta, diu, “hi va venir molta gent, però el resul­tat va ser força ajus­tat, sense una majo­ria àmplia de vots a favor d’una opció; el resul­tat va ser ender­ro­car qua­tre o cinc cases del cos­tat dret, i l’obra es va desen­vo­lu­par al cap de dos o tres anys”.

Llei amb mol­tes tra­ves

L’alcalde d’Arbúcies argu­menta per què se sol·lici­ten tan poques con­sul­tes amb la llei espa­nyola: “La llei hi posa mol­tes tra­ves; neces­si­tes mol­tes sig­na­tu­res ja no per cele­brar-la, sinó només per dema­nar-ho. Final­ment, és el mateix Ajun­ta­ment el que s’embo­lica: forma el cens, posa les urnes, fa el recompte, garan­teix la lega­li­tat del referèndum o de les con­sul­tes popu­lars...” “Cal bus­car la fórmula perquè un Ajun­ta­ment pugui pren­dre la decisió de cele­brar referèndums d’obli­gat com­pli­ment inde­pen­dent­ment del que hi surti. I, després, si cal, que allò vagi a la Gene­ra­li­tat, un cop apro­vat pel ple i la votació que hagi sor­tit, i dema­nar a la Gene­ra­li­tat que aprovi la modi­fi­cació urbanística, el traçat d’una car­re­tera o el que sigui”, con­si­dera Gar­riga.

De fet, la con­sulta d’Arbúcies del 1986 és un exem­ple de les poques que s’han pogut fer amb la llei de con­sul­tes popu­lars, ja que, en 45 anys de democràcia, l’Estat només n’ha auto­rit­zat sis als 947 muni­ci­pis cata­lans i se n’han rebut­jat deu. Segons dades del Minis­teri de Política Ter­ri­to­rial, a tot l’Estat s’han auto­rit­zat 77 con­sul­tes muni­ci­pals de les 200 dema­na­des, i se n’han rebut­jat 85. Cata­lu­nya és la sisena en el rànquing per comu­ni­tats amb més auto­rit­za­ci­ons, i el ter­cer ter­ri­tori amb més nega­ti­ves, després d’Anda­lu­sia i el País Valencià. Per con­tra, al País Basc són líders, amb catorze con­sul­tes auto­rit­za­des.

Per això, els ajun­ta­ments, quan se’ls tan­quen les por­tes o ho veuen massa enre­ves­sat, s’espa­vi­len per altres vies. Pere Gar­riga creu que, si es té la volun­tat de con­sul­tar, “es bus­quen alter­na­ti­ves, una porta del dar­rere per poder-ho fer, sem­pre que hi hagi volun­tat, perquè, si no, és fàcil jus­ti­fi­car-se dient que és la Gene­ra­li­tat que no ho per­met o que el govern d’Espa­nya ens renya...” “Si, com a Ajun­ta­ment, vols desen­vo­lu­par un pro­jecte de par­ti­ci­pació –referèndum, con­sul­tes popu­lars vin­cu­lants..., ano­mena-ho com vul­guis–, tens eines per poder-ho fer. L’eina pri­mera és la volun­tat, i no tot­hom en té”, afirma.

Pres­su­post par­ti­ci­pa­tiu

A Cala­fell (Baix Penedès) hi ha en marxa la sisena con­vo­catòria de pres­su­pos­tos par­ti­ci­pa­tius. Segons el depar­ta­ment de la pri­mera tinenta d’alcal­dia de Drets Soci­als i Govern Obert, Helena Rubio, “si t’ho creus, hi has de des­ti­nar una quan­ti­tat impor­tant”. “Vam deci­dir que hi dedi­caríem l’1% del pres­su­post total, amb la norma que, com a mínim, hi hagi 500.000 euros (de 48 mili­ons); així la gent s’hi implica més”, mani­festa.

I pel que fa a la tipo­lo­gia de pro­jec­tes, arre­glar una zona inun­da­ble de la platja, endreçar tor­rents, recu­pe­rar patri­moni naval com bar­ques històriques, fer un parc... Des de fa uns anys, han de ser sos­te­ni­bles soci­al­ment i medi­am­bi­en­tal­ment. I asse­gu­ren que els fun­ci­ona molt bé: “La par­ti­ci­pació és sen­zi­lla, a través de la pla­ta­forma electrònica (deci­dim.cala­fell.cat) que tenen altres ajun­ta­ments. Però, si no tens accés a inter­net, també ho pots fer de manera pre­sen­cial. Als cen­tres cívics i a les bibli­o­te­ques hi ha per­so­nes que t’aju­den a pre­sen­tar la pro­posta o a votar amb tau­le­tes.”