ARMAND PUIG
TEÒLEG I BIBLISTA. NOU PRESIDENT DE L’AVEPRO
“Les facultats eclesiàstiques i les públiques s’han de relacionar”
Les facultats eclesiàstiques hem de tenir el mateix prestigi que les facultats públiques de molt prestigi
Hem d’oferir a la societat uns béns culturals potents en l’àmbit universitari per contribuir a fer créixer la cultura humanística
A principi de juny, el papa Francesc anunciava el nomenament d’Armand Puig, actual rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP), com a nou president de l’Agència de Verificació i Promoció de la Qualitat de l’Ensenyament en les Universitats i Facultats Eclesiàstiques (Avepro). Marxarà a Roma aquest setembre i ara, mentre fa les maletes, fa endreça per passar el relleu a qui l’haurà de substituir en el rectorat de l’AUSP i en la docència: feia 42 anys que impartia classes en el Departament de Sagrada Escriptura de la Facultat de Teologia (de fet, és un dels biblistes més reputats del món i va ser coordinador de la traducció ecumènica de la Bíblia al català). També l’hauran de substituir a la basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona, de què ha estat rector els últims 18 anys. Malgrat el trasbals emocional, Armand Puig està content per la nova responsabilitat que li ha encomanat el papa Francesc: coordinar la qualitat dels centres i ensenyaments a les universitats i facultats eclesiàstiques d’arreu del món.
Què és en concret l’Avepro?
El 2007, la Santa Seu va crear una agència de qualitat per supervisar, promocionar i verificar la qualitat de les seves institucions acadèmiques eclesiàstiques. Això és perquè, el 2003, havia firmat els acords de l’espai europeu d’educació superior, és a dir, el pla Bolonya.
I sou el president número...?
Soc el tercer president d’aquesta agència. El primer va ser el pare Imoda, jesuïta, que era el rector de la Universitat Gregoriana de Roma. Era italià. El segon va ser el pare Andrzej S. Wodka, que era el rector de l’Acadèmia Alfonsiana, també de Roma, i era polonès. I jo soc el tercer, el primer que, en ser nomenat, no estava en cap institució de Roma sinó de Barcelona. I soc català.
I quina serà la vostra tasca?
Fonamentalment, la meva feina serà fer agafar consciència amb instruments directes i útils de la necessitat de tenir unes institucions que siguin de primera fila, i no purament institucions que es dediquin a anar tirant i poca cosa més.
De quines institucions parlem?
De les facultats eclesiàstiques. Aquí a l’Ateneu Sant Pacià, les quatre facultats que tenim són totes eclesiàstiques. A la Universitat Catòlica de Comillas, per exemple, només n’hi ha tres d’eclesiàstiques (Teologia, Filosofia i Dret Canònic). D’institucions eclesiàstiques, al món n’hi ha un total de 750, entre què els instituts superiors de ciències religioses. Aquí a Catalunya, per exemple, tenim les quatre facultats i els sis instituts de ciències religioses, més el centre de Mallorca. Per tant, de les 750 institucions del món només aquí ja en tenim onze.
Deu-n’hi-dó. Estem parlant d’institucions de nivell superior?
Sí, només de nivell universitari. La majoria d’aquestes institucions eclesiàstiques, amb molta diferència, estan al continent europeu, tot i que, evidentment, n’hi ha a tot el món.
I totes aquests institucions funcionen més o menys igual?
La manera de funcionar la marca el Dicasteri per la Cultura i l’Educació, de què nosaltres no depenem, però sí que estem fortament connectats, perquè ells són els qui han de vigilar perquè els estatuts es compleixin, perquè responguin a una estructura. Després, la institució que ara començo a dirigir, la nostra agència, el que ha de vetllar és per la qualitat, perquè tot això quan funcioni, funcioni bé. Ells han de garantir l’estructura i nosaltres, que les coses funcionin.
Quines són les vostres prioritats ara quan us poseu de ple en aquesta feina?
Primer de tot, m’haig de conscienciar, haig de conèixer la magnitud de la tasca: aviam de quines institucions parlem, quines dificultats tenen. És molt important, abans de donar solucions, percebre quines dificultats els interessats manifesten que tenen. Després, cal crear un ambient favorable a la qualitat. Per què? Perquè tota institució pot anar tirant; a vegades, la docència, bona o dolenta, ho aguanta tot. Tu pots fer classe i els alumnes poden estar més o menys contents, però pots anar tirant. Els resultats? Es poden anar maquillant, també. Però justament això és el que no ens podem permetre. O som seriosos i tirem les coses endavant amb competència i qualitat o serem institucions de vida precària, entre cometes.
Perquè una facultat eclesiàstica ha de poder competir amb una de pública?
Hem de tenir el mateix prestigi que una facultat pública de molt prestigi. Per exemple, aquí a Catalunya, nosaltres tenim una Facultat de Teologia. És l’única de tot el país. Per tant, hem de ser els millors encara que siguem els únics. També tenim una Facultat de Filosofia. I aquí ja no som els únics, perquè també tenen Ffacultat de Filosofia la UB, la UAB, la UdG i la URV. La nostra Facultat de Filosofia ha de ser igual de prestigiosa que les altres; ja ho és, però els alumnes han de voler venir a matricular-s’hi pel gran nivell que donem. Un altra cosa: si un pregunta on fan en aquest país història, arqueologia i arts cristianes? La fem aquí, a l’Ateneu Sant Pacià. Ara bé, d’història en fan en moltes altres universitats. Nosaltres ens hem de caracteritzar perquè, en la nostra disciplina, tenint en compte que ens movem en l’àmbit de les ciències que el cristianisme ha anat gestant en la seva història, siguem referència.
Les arrels cristianes han de quedar clares, en tot cas.
Hem de donar consciència a la gent en aquest punt. Hem d’estimular els processos d’avaluació i procurar que hi hagi, en les institucions que són a Europa, una obertura a les oportunitats que dona Europa. I, molt important, hem de promoure la interrelació entre universitats eclesiàstiques i no eclesiàstiques, és a dir, civils, públiques i privades. Ha estat la meva política aquí a Barcelona i ho serà a Roma.
El gran prestigi de l’Ateneu Sant Pacià i la vostra llarga trajectòria –primer, en el Seminari Diocesà i, després, en la successiva implantació de facultats eclesiàstiques a Catalunya– deu haver tingut un pes important en la decisió del papa Francesc per fer el vpstre nomenament. Heu estat al darrere de totes les facultats partint de la primera que hi va haver, la de Teologia, que ara conformen l’AUSP.
Sí, primer hi va haver la Facultat de Teologia i, després, vam anar desplegant la de Filosofia, la d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes i l’Institut de Litúrgia. D’aquí a un parell d’anys, ja podrem demanar el títol oficial per ser universitat, però, de fet, ja ho som, perquè ateneu, en llatí i en italià ja vol dir universitat. El que falta és, de fet, una formalitat. A més a més, tenim dos centres, el Centre Internacional d’Estudis Antoni Gaudí i el Centre de Teologia i Filosofia Medievals Catalanes i les càtedres de Teologia Pastoral, Pensament i Acció Social de l’Església, Fe i Ciència, Teologia de la Litúrgia i Litúrgia Hispànica. I també tenim l’Escola de Llengües Antigues, en què ensenyem, per exemple, l’hebreu bíblic, el grec bíblic i, pel que fa al cristianisme antic, el copte i el ciríac, llengües molt útils per estudiar el cristianisme primitiu fins als segles VI i VII.
Aquesta qualitat que s’ha aconseguit aquí és la que voleu que hi hagi a les facultats eclesiàstiques de tot el món?
Sí perquè hem d’oferir a la societat uns béns culturals prou potents en l’àmbit universitari per contribuir a la pujada general de la cultura humanística.
I més en un moment que la cultura humanística està defenestrada!
Com que hi ha la famosa regla dels guanys, això fa que moltes coses que s’haurien de fer no es facin perquè no s’hi guanyen diners. Però aquest és un criteri absurd. Qui guanya diners criant els fills? I, en canvi, els crien. Perquè no tot a la vida és guanyar diners. I una universitat, precisament, no ha de funcionar pels paràmetres dels guanys monetaris.
A Roma, sereu el català amb el càrrec més important, oi?
Home, a Roma hi ha alguns monjos de Montserrat, per exemple, i a Francesc Torralba el papa l’ha nomenat membre del Dicasteri de Cultura i Educació. Però, pel que fa a càrrec, el meu té una certa representativitat en termes de qualificació, certament.
Us n’aneu a Roma al setembre i, per tant, viureu el Sínode de Bisbes?
Sí, tindré molta sort, perquè el sínode començarà just el mes d’octubre.
El teòleg Jesús Martínez Gordo va dir, en la Tribuna Joan Carrera, que en aquest sínode hi ha en joc el futur de la forma de govern de l’Església.
És veritat que el papa Francesc, des de fa uns anys, apunta a formes molt més compartides, més dialògiques, molt més participatives de govern. Certament, aquesta participació potser costa més que la que hi pot haver en el món civil, però nosaltres tenim una cosa que ens sembla que ens caracteritza, que és que partim del model de l’Església dels Fets dels Apòstols, que era una Església que s’identificava a si mateixa en una comunió: un sol cor i una sola ànima. No vol dir escapçar les diversitats, però sí que vol dir reconduir-les en una sola manera de sentir. I sentir, que no dic pensar. Podem pensar diferent, però el sentir d’Església ha de ser comú. I la sinodalitat és la manera de dir Església en el futur, sense cap mena de dubte. Però amb la comunió com a base. Per això es diu Comunió i Sinodalitat. Sense la comunió, la sinodalitat seria un pur intercanvi de cromos.
I el Camí Sinodal que ha iniciat Alemanya es podria estendre?
Aquí, la dificultat és entendre què és l’Església catòlica, en què consisteix la catolicitat. La catolicitat és un moviment de sístole i diàstole: hi ha d’haver un moment i l’altre, igual que com funciona el cor no pot haver-hi un sol moviment. Per un costat, tens els pastors i, al voltant, tota la gent que articuladament es mou, amb un desig, una visió, un compromís real amb el que l’Església és i ha de fer, i això és el Poble de Déu. Pastors i Poble de Déu són la sístole i la diàstole.
Hi ha que no ho veu així dins el Vaticà.
Crec que, més que al Vaticà, hi ha gent, en l’àmbit general, que no entén el papa. Alguns es pensen que Francesc pot posar en joc l’estabilitat de l’Església, però això, en el fons, és tenir poca confiança en l’Esperit Sant; si hi creiem, hauríem d’entendre que els moviments de Francesc s’han produït perquè el cor bategui. El que passa és que, abans d’entendre el que el sant pare vol dir, es mira el tema amb precaució, amb prevenció, amb sospites... i se’n distorsiona el missatge. De fet, penso que a aquest papa no se l’entendrà perfectament fins al 2050. Encara estem poc preparats per assumir les seves idees i missatge.
Què és l’Avepro?
L’Agència per a l’Avaluació i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques (Avepro), creada per Benet XVI, és una institució de la Santa Seu per promoure i desenvolupar una cultura de la qualitat dins de les institucions acadèmiques dependents del Vaticà i assegurar que s’atenen a criteris de qualitat vàlids internacionalment. L’Avepro està regulada per la Constitució apostòlica Veritatis Gaudium, s’ajusta a les normes i directrius europees i col·labora amb institucions acadèmiques en la definició de procediments interns d’avaluació de la qualitat en la docència, la recerca i els serveis mitjançant el desenvolupament i l’ús d’eines operatives adequades –directrius, qüestionaris, bases de dades, xarxes d’informació, etc. També planifica els procediments d’avaluació externa de les institucions acadèmiques individuals, organitzant visites d’experts in situ.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.