El periodista Jordi Grau fa un passeig sentimental per Salt en el seu pregó

El periodista saltenc Jordi Grau ha donat avui al vespre el tret de sortida a la Festa Major del seu poble, amb un pregó calidoscòpic, amb un passeig sentimental pels llocs i la gent que li han marcat la vida. Tot i que nascut a les hortes de Santa Eugènia, Grau està lligat des de sempre al poble on viu ininterrompudament des de l’any 1982. Amb una carrera professional essencialment viscuda al diari El Punt i posteriorment a El Punt Avui i que va començar a Ràdio Girona (1974-1984) i va seguir al Diari de Girona (1981-1987), Grau ha col·laborat també amb TV3, Catalunya Ràdio, RAC 1, la SER, TVE i la Xarxa. Actualment és vicedegà i president de la junta de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i col·labora amb El Punt Avui i amb Girona FM i presenta “La Ciutat dels llibres” a TVGirona.“Un periodista de cap a peus”, l’ha definit l’alcalde Viñas.

En un exercici de memòria detallat, el pregoner resident al Veïnat de Salt ha escodrinyat infinits racons i ha refrescat múltiples vivències pròpies des del Salt dels anys 60 fins a l’actual. De Santa Eugènia a Salt passant per les hortes. Noms com Can Maret, cal Cigarro o Can Ferragut li van servir per descriure els primers records sovint lligats a la feina dels hortolans. De ben aviat apareix el futbol. I de Girona a Salt. “Em va convèncer en Manel Lladó”, ha recordat. Infantils i juvenils. I el primer equip, a la primera regional. Un turmell atropellat i la mili li fan deixar el futbol. I de l’esport als guateques, que en deien. I la Gatzara. Aquella discoteca d’Anglès per on vam passar molts. Però també el toc a Can Vilanova de la tornada. I l’Indalo, el Besolí o can Maikel.

Els primers concerts al pati de les Dominiques, Sisa, Pau Riba o Maria del Mar Bonet. I el descobriment del moviment per la independència de Salt, les interminables estades a l’Espelma i els mitjons de ratlles d’en Miquel Berga. “Anys de descoberta de gairebé tot”, ha dit. El passeig sentimental del pregoner ha continuat i continuat fins a referir-se a Salt com un “poble viu” que molts dels seus ciutadans “no coneixen”.

Però el pregó no ha estat només un recorregut per la memòria del veterà. Grau ha tret pit pel seu poble i ha subratllat “allò que tenim de bo i el que vindrà”. “Un poble, amb problemes sí, però també un poble amb noms emblemàtics com la torre de Sant Dionís, la Farga, el Sitjar, la Torre Mirona o el Mas Llorenç, un poble amb una gran casa de cultura com les Bernardes, amb un grup de castellers com els Marrecs i una potentíssima factoria cultural a la Coma Cros”. I ha tingut, així mateix, un racó pel Salt, ciutat universitària de l’Escola de l’Esport i la Salut de l’escola Universitària de les Arts, l’ERAM, la UNED i la UOC. I amb un futur engrescador amb el nou Trueta i el món de la universitat i la recerca que ha d’arrossegar-hi

“Salt és tot això. Ens ho hem de repetir perquè ens ho creiem tots una mica més i reivindiquem a la nostra manera aquest orgull saltenc, de ser i saber-se de Salt”, ha proposat. Perquè “som un poble i ens cal, de tant en tant, reviure la història, compartir l’orgull del que tenim i contribuir a treballar per un esperançador futur”. Es referia a aquell orgull saltenc que ja esgrimia l’enyorat Josep Paulí, llibreter, ànima del Setè Cel, que va marxar massa jove. “Salt és collonut, amics!”, deia en Paulí. O aquell altre orgull que plantejava en Guillem Terribas en el pregó de festa major de l’any 2018: “És de Salt qui vol ser de Salt”. Però també aquell orgull arrebossat amb un punt d’insolència que proclamaven aquelles samarretes de fa una desena d’anys en què es podia llegir: “Sóc de Salt, i què!”.