JOSÉ CARLOS EIRIZ
PRESIDENT DE DINCAT
“Si veiessin patir les famílies es posarien recursos ”
“Estem en una situació de reconeixement de drets subjectius que no sempre es poden exercir, però tenim clar que aquest és el camí a seguir”
“Hi ha una voluntat de canviar coses, però si no va acompanyada d’un pressupost adient es queda en desitjos”
“La lluita pel dret al treball ha estat persistent, sobretot per als qui tenen especials dificultats”
Treballar plegats.
El president de Dincat va assumir el càrrec al juny arran de la mort de Manuel Palou, referent en la lluita pels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. “Tenia un compromís amb ell”, diu el president, que assumeix el repte de culminar el projecte ‘Una sola veu’ unificant la Federació Dincat i l’Associació Empresarial d’Economia Social Dincat. “Treballant plegats és com planificarem estratègies”, conclou. Eiriz és llicenciat en econòmiques, diplomat en ciències empresarials i en magisteri de ciències i educació especial per la UB. Actualment, és director de Fundalis i de l’empresa d’inserció de les comarques de Tarragona.
Ningú ha de decidir per elles i això és un canvi radical en com es presten els serveis en cada necessitat
Les entitats i les famílies que treballen pels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual han celebrat els 50 anys de Dincat, la fundació que les representa i que continua reclamant més compromisos per assolir la plena integració del col·lectiu.
Enhorabona per les cinc dècades de lluita...
Són molts anys treballant a favor del col·lectiu i es necessiten molts agents per influir en la plena integració. La inserció parteix de cadascun de nosaltres i de les persones amb discapacitat. No es pot parlar en termes genèrics.
Cada cas és un món?
Hi ha tantes realitats com persones atenem. En els entorns rurals, dins la vida dels pobles, sempre ha estat més fàcil la integració amb suport dels veïns i familiars. A grans ciutats, on ens costa a tots aturar-nos a saludar el veí, és més complicat.
Si mirem enrere han canviat moltes coses.
Fa 50 anys estàvem en l’àmbit de la beneficència i de la caritat. S’amagava la situació i les famílies ho patien com si fos un càstig i amb un sentiment de vergonya i culpa. Actualment estem en una situació de reconeixement de drets subjectius que no sempre es poden exercir, però aquest és el camí a seguir.
Quines han estat les darreres lluites que s’han assolit?
El dret a votar per a les persones amb discapacitat intel·lectual només fa cinc anys que es va aconseguir, i en fa tres que es té en compte l’opinió de les dones amb discapacitat abans d’esterilitzar-les. La lluita pel dret al treball ha estat persistent, sobretot per als qui tenen especials dificultats.
La inserció laboral és baixa entre el col·lectiu.
Els índexs d’atur haurien de ser equivalents als de la resta de la població. Falten més polítiques d’ocupació, amb més incentius perquè puguin accedir al mercat laboral en igualtat de condicions. I això vol dir posar mitjans físics, adaptar els llocs de treball, o potser necessiten un suport o acompanyament per aprendre a fer la feina.
Reclamen adaptar els serveis a les necessitats de les persones.
És una obligació legal i moral de l’administració i el mateix sector. La cartera de serveis s’ha d’adaptar a la Convenció de Drets per a les Persones amb Discapacitat, que des de fa quinze anys identifica com se les ha d’atendre de manera individual i respectant les seves opinions. Ningú ha de decidir per elles i això és un canvi radical en com es presten els serveis en cada necessitat.
Hi ha el compromís de renovar els serveis, però s’avança?
La voluntat d’adaptar-la hi és però necessitem que es doti el pressupost perquè el sector no té els recursos. És urgent perquè els nostres treballadors fan una feina en serveis essencials, però des de la crisi del 2010 tenen salaris molt inferiors que els de personal amb categories equivalents.
Amb la pandèmia es va prometre reforçar serveis essencials. Han notat més sensibilitat?
Quan parlem amb la Generalitat hi ha una voluntat de canviar coses, però si no va acompanya d’un pressupost adient es queda en desitjos. Coincidim en la idea de construir el país on estiguem orgullosos de viure i on els qui tenen més dificultats tinguin el suport que necessiten. Es tracta de fer un treball conjunt i negociar, perquè falta el camí perquè sigui realitat.
I com es pot retallar l’espera per a un centre residencial?
Ens preocupa. Tenim 3.000 persones esperant i ho necessiten ara, elles i les famílies, que quan es fan grans no es poden fer càrrec de la situació dels seus fills. Aquest any s’han creat noves places però són insuficients. Les limitacions del pressupost no poden ser l’excusa. Les famílies ens ho recorden. El seu esforç diari és poc reconegut i xoca quan la resposta és que no hi ha pressupost. Si veiessin el seu patiment segur que hi posarien els recursos.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
