“Tenim un Tresor fabulós, però encara poc conegut”

Quan el 2017 vam celebrar el 600è aniversari de la decisió de construir la nau única d’estil gòtic de la catedral de Girona, la més ampla del món, es van organitzar tot un seguit de projectes i activitats per obrir-la a la població i a les entitats. No és un lloc tancat on només es fan les activitats que organitza la mateixa catedral, sinó que és de la ciutat, i no només de Girona, de tot el bisbat. Per tant, la seva esfera geogràfica és molt vasta. De la voluntat d’obrir-la, en van sortir tot un seguit de projectes i molts dels quals encara continuen. Parlo, per exemple, de la Consueta de Sant Jordi –que es continua fent cada any–, del ball del Corpus, dels castellers... Tot plegat ha quedat vinculat a la catedral, i també s’ha de dir que des de l’aparell tècnic posem la catifa a tota aquella gent que ens proposa activitats, que per descomptat siguin congruents amb la funció de la catedral.

La funció primera de la catedral és el culte, i després té una funció secundària que també és molt important, que és la cultura, la custòdia i la mostra de tot aquest patrimoni material i immaterial tan important que tenim. Hem de pensar que el culte també és un patrimoni. Pel que fa a la funció cultural, té un boc gros per acceptar tot aquest tipus de possibilitats i hem trobat que hi ha molta gent que està oberta i que té ganes de participar amb nosaltres programant activitats i projectes. Veiem que en van sortint de nous des de la població, i per la nostra part també estem treballant i fent esforços per complir aquest objectiu que la de Girona sigui una catedral oberta. Ja és un símbol important, i encara que no hi féssim res continuaria sent una icona de la ciutat. Però no volem que sigui una icona de portes tancades; el nostre repte és que la gent se la senti seva i que estigui al servei de la població.

La nostra entrada engloba la catedral, el claustre, el museu i també Sant Feliu. I tenim un altre producte –la Girona Episcopal– que, a aquests espais, hi afegeix el Palau Episcopal, que és la seu del Museu d’Art. La visita sol començar a la nau, un espai sorprenent en clau monumental i també per tot allò que custodia; segueix al claustre, que és com una mitja part més relaxada, tot i que també permet gaudir d’un patrimoni romànic espectacular, i després s’arriba al museu. Les visites anuals són unes 250.000, una xifra que ara, després de la pandèmia, ja estem recuperant.

Podem dir que una quarta part són catalans; un altre quart, de la resta de l’Estat espanyol; un altre quart són francesos, i l’altre quart prové de la resta de països. Aquesta afluència de francesos és lògica, perquè quan travessen la frontera, després de Figueres, Girona és el primer que troben. També sabem que en la majoria dels casos venen a Girona a veure la catedral, no es presenten a la ciutat sense saber què hi trobaran, sinó que ja arriben amb aquesta intenció. I fins i tot n’hi ha que venen a veure peces concretes del Tresor.

El top ten l’encapçalen, evidentment, el Tapís de la Creació i el Beatus, a més del vitrall del segle XIII [que es va descobrir el 2019 en les tasques de restauració del retaule del Corpus Christi ubicat a la capella de Sant Martí i Sant Francesc], que hem vist que està atraient molts visitants interessats en la vitralleria. La vitralleria sempre ha estat molt important, ja que teníem vitrall del segle XIV fins al XXI, i amb la descoberta s’ha retrocedit la cronologia fins al XIII. Va ser important exposar el vitrall descobert al museu per veure’l de prop, ja que amb els vitralls ens passa que els visitants han de confiar en nosaltres quan els expliquem la seva importància, ja que els veuen a metres de distància.

El que vam notar va ser més bonança turística. No sabem si era per Joc de trons, ja que als visitants no els fem preguntes amb tant de detall, encara que estaria bé poder-ho estudiar. En qualsevol cas, però, sí que veiem que encara ara, cada dia hi ha grups a les escales en què es parla de la sèrie. És evident que va ser un revulsiu per a la ciutat.

Això ho veiem sobretot amb els estudis acadèmics. Tenim gent que ve de tot Europa, dels Estats Units, del Japó... per fer recerca. També hi ha molta circulació de peces; aquests experts en les demanen per a exposicions en diferents indrets, i això fa que la importància de la catedral de Girona –que sempre ha quedat una mica ofuscada per Barcelona– es vagi coneixent a escala internacional i es deixi constància que aquí custodiem peces d’un valor excepcional.

En absolut. Ara mateix tenim un estudiat de la Universitat Rovira i Virgili que està fent la tesi doctoral sobre la catedral i la seva construcció. Es van fent troballes noves i s’estan estudiant temes que historiogràficament no havien cridat l’atenció abans.

Deixant de banda el monument, la peça més admirada és el Tapís de la Creació, un brodat excepcional de finals del segle XI, tan antic que gairebé sembla un miracle que s’hagi conservat. Ara bé, la peça que està provocant més investigacions és el Beatus, que reuneix moltes condicions d’excepcionalitat. Se n’han conservat molt pocs, una vintena, i molts estan fragmentats, mentre que aquest està gairebé complet. És molt interessant pel que fa a estudis de gènere, ja que el va il·lustrar –la paraula correcta seria il·luminar– una dona, que el va signar com a En. Sempre s’havia dit que la feina de copisteria era dels monestirs masculins i que els monestirs femenins es dedicaven als teixits. Però aquesta línia que semblava tan clara ara és una línia discontínua.

El Beatus està signat pel monjo Emeteri com a copista i per En com a il·luminadora. Gràcies a aquesta firma tenim constància de la primera dona artista de la qual sabem el nom de tota la península Ibèrica. Fins i tot alguns investigadors consideren que podria ser la primera coneguda a Europa, ja que les primeres referències que se’n tenien eren de la zona bizantina al segle XI i ella va viure al segle X. Podríem pensar que és una dona senzilla que té una pintura mediocre, però s’ha valorat que era una gran erudita, que va ser capaç d’agafar tot de tradicions artístiques del seu voltant –la nòrdica, la bizantina, la musulmana, la seva pròpia– i va acabar generant un estil propi. Això demostra que tenia una gran cultura, és un personatge que sorprèn molt. No sabem segur si era monja o no, però en qualsevol cas era una persona de classe alta, perquè llavors l’educació no estava a l’abast de la resta de la gent.

Sobretot en el cas dels turistes nòrdics, francesos, alemanys, holandesos... veiem que els genera molta sorpresa la figura de sant Carlemany. Per a ells, Carlemany és el gran emperador, el pare configurador d’Europa, i se’l senten molt seu. Que a la catedral de Girona, per vox populi, es decidís que aquest personatge seria sant els crida molt l’atenció. Queden sorpresos pel desplegament d’imatges de sant Carlemany que hi ha desplegades per la catedral, i especialment l’escultura gòtica. Els fascina veure el culte a aquest personatge, que segons la llegenda va alliberar Girona dels musulmans, tot i que sabem que ell no va trepitjar mai la ciutat, sinó que ho va fer el seu exèrcit.

Quan em fan aquesta pregunta, sempre responc: “Depèn... Heu portat sac de dormir?” Ara seriosament, el nostre equip encara ara va descobrint coses noves, i ja fa uns quants anys que treballem aquí. Si haguéssim d’explicar tot el que hi ha guardat aquí dins, no ho acabaríem amb una tesi doctoral, ni amb dues ni amb tres. Però, en qualsevol cas, una visita turística per veure allò més imprescindible requereix una hora i mitja o dues hores, anant molt per feina i repassant el monument, el claustre i les peces més importants.

Els visitants catalans queden embadalits amb el sepulcre de la comtessa Ermessenda. Tenim el testimoni més antic que es conserva de les quatre barres catalanes, és a dir, tenim una senyera feta al segle XI. Pel que fa als grups internacionals, hauríem de mencionar la col·lecció del presbiteri i l’altar major. Quan els expliques d’una taula que d’aquí a quinze anys complirà el seu mil·lenari queden bocabadats. Hem de pensar que és una peça de pedra que fa de taula d’altar i que fa mil anys que compleix aquesta funció. Quan saps que la van tocar personatges com la comtessa Ermessenda, l’abat Oliba, el bisbe Pere Roger..., t’adones que aquí hi ha molta història carregada en un tros de pedra. També tenim la cadira de Carlemany, la càtedra on tots els bisbes durant gairebé mil anys han anat seient com a mínim un cop per prendre possessió del càrrec. I, evidentment, també atrauen molt l’atenció les peces d’orfebreria, el baldaquí, el retaule... Sabem que aquest conjunt s’ha conservat des del seu origen medieval. I no hi ha cap altra catedral que hagi conservat les peces del seu presbiteri des de fa tant de temps.

Sort a mitges. Per exemple, hem de pensar que la comtessa Ermessenda va pagar un frontal d’or que anava davant de la taula de l’altar. Era una peça rectangular que al segle XIX, durant les guerres napoleòniques, va ser saquejada. Hem tingut sort, sí, però no tota.

Podríem dir que hi ha dos àmbits. D’una banda, el culte que s’hi fa: és de les poques catedrals que encara mantenen la missa diària. Per tant, cada dia al matí s’hi celebra la missa, que es fa a la capella conventual. I després tenim els actes solemnes, que tenen lloc a la nau principal. Com que la catedral és el punt central del bisbat, aquests actes congreguen molta gent. Podem parlar del Nadal, el Corpus, la Setmana Santa... Al mateix temps, també hi ha activitats que no són el culte habitual, sinó activitat catequètica. Des de la catedral oferim tot un programa d’activitats que tenen aquest vessant. De fet, sempre dic que qualsevol visita ja és en si mateixa una activitat catequètica, perquè des del moment en què t’estan explicant què és aquell referent religiós, quina funció tenia aquell retaule i quins personatges hi estan representats, ja t’estan fent una catequesi.