“Tenim un Tresor fabulós, però encara poc conegut”

Quan el 2017 vam cele­brar el 600è ani­ver­sari de la decisió de cons­truir la nau única d’estil gòtic de la cate­dral de Girona, la més ampla del món, es van orga­nit­zar tot un seguit de pro­jec­tes i acti­vi­tats per obrir-la a la població i a les enti­tats. No és un lloc tan­cat on només es fan les acti­vi­tats que orga­nitza la mateixa cate­dral, sinó que és de la ciu­tat, i no només de Girona, de tot el bis­bat. Per tant, la seva esfera geogràfica és molt vasta. De la volun­tat d’obrir-la, en van sor­tir tot un seguit de pro­jec­tes i molts dels quals encara con­ti­nuen. Parlo, per exem­ple, de la Con­su­eta de Sant Jordi –que es con­ti­nua fent cada any–, del ball del Cor­pus, dels cas­te­llers... Tot ple­gat ha que­dat vin­cu­lat a la cate­dral, i també s’ha de dir que des de l’apa­rell tècnic posem la catifa a tota aque­lla gent que ens pro­posa acti­vi­tats, que per des­comp­tat siguin con­gru­ents amb la funció de la cate­dral.

La funció pri­mera de la cate­dral és el culte, i després té una funció secundària que també és molt impor­tant, que és la cul­tura, la custòdia i la mos­tra de tot aquest patri­moni mate­rial i imma­te­rial tan impor­tant que tenim. Hem de pen­sar que el culte també és un patri­moni. Pel que fa a la funció cul­tu­ral, té un boc gros per accep­tar tot aquest tipus de pos­si­bi­li­tats i hem tro­bat que hi ha molta gent que està oberta i que té ganes de par­ti­ci­par amb nosal­tres pro­gra­mant acti­vi­tats i pro­jec­tes. Veiem que en van sor­tint de nous des de la població, i per la nos­tra part també estem tre­ba­llant i fent esforços per com­plir aquest objec­tiu que la de Girona sigui una cate­dral oberta. Ja és un símbol impor­tant, i encara que no hi féssim res con­ti­nu­a­ria sent una icona de la ciu­tat. Però no volem que sigui una icona de por­tes tan­ca­des; el nos­tre repte és que la gent se la senti seva i que esti­gui al ser­vei de la població.

La nos­tra entrada engloba la cate­dral, el claus­tre, el museu i també Sant Feliu. I tenim un altre pro­ducte –la Girona Epis­co­pal– que, a aquests espais, hi afe­geix el Palau Epis­co­pal, que és la seu del Museu d’Art. La visita sol començar a la nau, un espai sor­pre­nent en clau monu­men­tal i també per tot allò que cus­to­dia; segueix al claus­tre, que és com una mitja part més rela­xada, tot i que també per­met gau­dir d’un patri­moni romànic espec­ta­cu­lar, i després s’arriba al museu. Les visi­tes anu­als són unes 250.000, una xifra que ara, després de la pandèmia, ja estem recu­pe­rant.

Podem dir que una quarta part són cata­lans; un altre quart, de la resta de l’Estat espa­nyol; un altre quart són fran­ce­sos, i l’altre quart prové de la resta de països. Aquesta afluència de fran­ce­sos és lògica, perquè quan tra­ves­sen la fron­tera, després de Figue­res, Girona és el pri­mer que tro­ben. També sabem que en la majo­ria dels casos venen a Girona a veure la cate­dral, no es pre­sen­ten a la ciu­tat sense saber què hi tro­ba­ran, sinó que ja arri­ben amb aquesta intenció. I fins i tot n’hi ha que venen a veure peces con­cre­tes del Tre­sor.

El top ten l’encapçalen, evi­dent­ment, el Tapís de la Cre­ació i el Bea­tus, a més del vitrall del segle XIII [que es va des­co­brir el 2019 en les tas­ques de res­tau­ració del retaule del Cor­pus Christi ubi­cat a la cape­lla de Sant Martí i Sant Fran­cesc], que hem vist que està atra­ient molts visi­tants interes­sats en la vitra­lle­ria. La vitra­lle­ria sem­pre ha estat molt impor­tant, ja que teníem vitrall del segle XIV fins al XXI, i amb la des­co­berta s’ha retro­ce­dit la cro­no­lo­gia fins al XIII. Va ser impor­tant expo­sar el vitrall des­co­bert al museu per veure’l de prop, ja que amb els vitralls ens passa que els visi­tants han de con­fiar en nosal­tres quan els expli­quem la seva importància, ja que els veuen a metres de distància.

El que vam notar va ser més bonança turística. No sabem si era per Joc de trons, ja que als visi­tants no els fem pre­gun­tes amb tant de detall, encara que esta­ria bé poder-ho estu­diar. En qual­se­vol cas, però, sí que veiem que encara ara, cada dia hi ha grups a les esca­les en què es parla de la sèrie. És evi­dent que va ser un revul­siu per a la ciu­tat.

Això ho veiem sobre­tot amb els estu­dis acadèmics. Tenim gent que ve de tot Europa, dels Estats Units, del Japó... per fer recerca. També hi ha molta cir­cu­lació de peces; aquests experts en les dema­nen per a expo­si­ci­ons en dife­rents indrets, i això fa que la importància de la cate­dral de Girona –que sem­pre ha que­dat una mica ofus­cada per Bar­ce­lona– es vagi conei­xent a escala inter­na­ci­o­nal i es deixi constància que aquí cus­to­diem peces d’un valor excep­ci­o­nal.

En abso­lut. Ara mateix tenim un estu­diat de la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili que està fent la tesi doc­to­ral sobre la cate­dral i la seva cons­trucció. Es van fent tro­ba­lles noves i s’estan estu­di­ant temes que his­to­ri­ogràfica­ment no havien cri­dat l’atenció abans.

Dei­xant de banda el monu­ment, la peça més admi­rada és el Tapís de la Cre­ació, un bro­dat excep­ci­o­nal de finals del segle XI, tan antic que gai­rebé sem­bla un mira­cle que s’hagi con­ser­vat. Ara bé, la peça que està pro­vo­cant més inves­ti­ga­ci­ons és el Bea­tus, que reu­neix mol­tes con­di­ci­ons d’excep­ci­o­na­li­tat. Se n’han con­ser­vat molt pocs, una vin­tena, i molts estan frag­men­tats, men­tre que aquest està gai­rebé com­plet. És molt interes­sant pel que fa a estu­dis de gènere, ja que el va il·lus­trar –la paraula cor­recta seria il·lumi­nar– una dona, que el va sig­nar com a En. Sem­pre s’havia dit que la feina de copis­te­ria era dels mones­tirs mas­cu­lins i que els mones­tirs feme­nins es dedi­ca­ven als tei­xits. Però aquesta línia que sem­blava tan clara ara és una línia dis­contínua.

El Bea­tus està sig­nat pel monjo Eme­teri com a copista i per En com a il·lumi­na­dora. Gràcies a aquesta firma tenim constància de la pri­mera dona artista de la qual sabem el nom de tota la península Ibèrica. Fins i tot alguns inves­ti­ga­dors con­si­de­ren que podria ser la pri­mera cone­guda a Europa, ja que les pri­me­res referències que se’n tenien eren de la zona bizan­tina al segle XI i ella va viure al segle X. Podríem pen­sar que és una dona sen­zi­lla que té una pin­tura medi­o­cre, però s’ha valo­rat que era una gran eru­dita, que va ser capaç d’aga­far tot de tra­di­ci­ons artísti­ques del seu vol­tant –la nòrdica, la bizan­tina, la musul­mana, la seva pròpia– i va aca­bar gene­rant un estil propi. Això demos­tra que tenia una gran cul­tura, és un per­so­natge que sorprèn molt. No sabem segur si era monja o no, però en qual­se­vol cas era una per­sona de classe alta, perquè lla­vors l’edu­cació no estava a l’abast de la resta de la gent.

Sobre­tot en el cas dels turis­tes nòrdics, fran­ce­sos, ale­manys, holan­de­sos... veiem que els genera molta sor­presa la figura de sant Car­le­many. Per a ells, Car­le­many és el gran empe­ra­dor, el pare con­fi­gu­ra­dor d’Europa, i se’l sen­ten molt seu. Que a la cate­dral de Girona, per vox populi, es decidís que aquest per­so­natge seria sant els crida molt l’atenció. Que­den sor­pre­sos pel des­ple­ga­ment d’imat­ges de sant Car­le­many que hi ha des­ple­ga­des per la cate­dral, i espe­ci­al­ment l’escul­tura gòtica. Els fas­cina veure el culte a aquest per­so­natge, que segons la lle­genda va alli­be­rar Girona dels musul­mans, tot i que sabem que ell no va tre­pit­jar mai la ciu­tat, sinó que ho va fer el seu exèrcit.

Quan em fan aquesta pre­gunta, sem­pre res­ponc: “Depèn... Heu por­tat sac de dor­mir?” Ara seri­o­sa­ment, el nos­tre equip encara ara va des­co­brint coses noves, i ja fa uns quants anys que tre­ba­llem aquí. Si haguéssim d’expli­car tot el que hi ha guar­dat aquí dins, no ho aca­baríem amb una tesi doc­to­ral, ni amb dues ni amb tres. Però, en qual­se­vol cas, una visita turística per veure allò més impres­cin­di­ble reque­reix una hora i mitja o dues hores, anant molt per feina i repas­sant el monu­ment, el claus­tre i les peces més impor­tants.

Els visi­tants cata­lans que­den emba­da­lits amb el sepul­cre de la com­tessa Ermes­senda. Tenim el tes­ti­moni més antic que es con­serva de les qua­tre bar­res cata­la­nes, és a dir, tenim una senyera feta al segle XI. Pel que fa als grups inter­na­ci­o­nals, hauríem de men­ci­o­nar la col·lecció del pres­bi­teri i l’altar major. Quan els expli­ques d’una taula que d’aquí a quinze anys com­plirà el seu mil·lenari que­den boca­ba­dats. Hem de pen­sar que és una peça de pedra que fa de taula d’altar i que fa mil anys que com­pleix aquesta funció. Quan saps que la van tocar per­so­nat­ges com la com­tessa Ermes­senda, l’abat Oliba, el bisbe Pere Roger..., t’ado­nes que aquí hi ha molta història car­re­gada en un tros de pedra. També tenim la cadira de Car­le­many, la càtedra on tots els bis­bes durant gai­rebé mil anys han anat seient com a mínim un cop per pren­dre pos­sessió del càrrec. I, evi­dent­ment, també atra­uen molt l’atenció les peces d’orfe­bre­ria, el bal­daquí, el retaule... Sabem que aquest con­junt s’ha con­ser­vat des del seu ori­gen medi­e­val. I no hi ha cap altra cate­dral que hagi con­ser­vat les peces del seu pres­bi­teri des de fa tant de temps.

Sort a mit­ges. Per exem­ple, hem de pen­sar que la com­tessa Ermes­senda va pagar un fron­tal d’or que anava davant de la taula de l’altar. Era una peça rec­tan­gu­lar que al segle XIX, durant les guer­res napoleòniques, va ser saque­jada. Hem tin­gut sort, sí, però no tota.

Podríem dir que hi ha dos àmbits. D’una banda, el culte que s’hi fa: és de les poques cate­drals que encara man­te­nen la missa diària. Per tant, cada dia al matí s’hi cele­bra la missa, que es fa a la cape­lla con­ven­tual. I després tenim els actes solem­nes, que tenen lloc a la nau prin­ci­pal. Com que la cate­dral és el punt cen­tral del bis­bat, aquests actes con­gre­guen molta gent. Podem par­lar del Nadal, el Cor­pus, la Set­mana Santa... Al mateix temps, també hi ha acti­vi­tats que no són el culte habi­tual, sinó acti­vi­tat catequètica. Des de la cate­dral ofe­rim tot un pro­grama d’acti­vi­tats que tenen aquest ves­sant. De fet, sem­pre dic que qual­se­vol visita ja és en si mateixa una acti­vi­tat catequètica, perquè des del moment en què t’estan expli­cant què és aquell refe­rent religiós, quina funció tenia aquell retaule i quins per­so­nat­ges hi estan repre­sen­tats, ja t’estan fent una cate­quesi.