Donar el cos: sentir-se útil fins al final
Voler contribuir a la docència i als avenços en la recerca mèdica són les principals motivacions dels donants
A diferència de la donació d’òrgans per a trasplantaments, no hi ha una regulació concreta per a la donació del cos i cada facultat de medicina segueix els seus propis criteris
Segons la llei de trasplantaments d’òrgans del 1979, a l’Estat espanyol tots som donants potencials, a menys que hàgim deixat constància del contrari. Aquesta normativa ha facilitat molt el desenvolupament dels trasplantaments i ha salvat moltes vides. En canvi, per ser donant del cos a la ciència ho has d’especificar en vida, no hi ha cap regulació concreta i el que cal és adreçar-se a alguna facultat de medicina per deixar-ne constància. “Actualment no hi ha cap llei que reguli la donació del cos a la ciència, i és cada facultat la que decideix el seu propi protocol d’actuació”, explica Alfonso Rodríguez, catedràtic d’anatomia a la Universitat Autònoma de Barcelona i responsable de la sala de dissecció de la Facultat de Medicina.
Cada facultat decideix
Aquests protocols sí que tenen en compte normatives com la llei de bioètica o la llei de policia mortuòria, i, tot i que general són força semblants, sí que en els detalls es poden donar situacions diferents. Per exemple, sobre si es cobreixen totes les despeses o no, o fins a quin límit territorial es poden acceptar els cossos, ja que traslladar-los a gran distància pot resultar molt car. Altres diferències també es produeixen ja en el moment de fer-se donant: en algunes facultats s’ha de fer de manera presencial i amb testimonis, i en d’altres només cal enviar la documentació necessària.
“El protocol de la nostra facultat ha rebut el vistiplau del gabinet jurídic i del comitè d’ètica de la universitat. Les persones que vulguin donar el seu cos l’han d’acceptar”, assegura Rodríguez. Actualment la UAB disposa d’un registre d’uns 5.000 donants, i això garanteix que cada any, aproximadament, arribin a la sala de dissecció uns 60 cadàvers, que són suficients per atendre les necessitats de la facultat. En aquests moments no s’accepten nous donants, perquè els que hi ha són suficients. “Traslladar i mantenir els cossos comporta unes despeses i també cal espai. Ara tenim el compromís amb els donants actuals, i l’hem de respectar. Si s’ampliés la bossa de donants després potser no podríem assumir totes les donacions”, hi afegeix el catedràtic. En canvi hi ha altres centres, com les facultats de Medicina de la UB, de la Universitat de Lleida, la de Vic i la de Girona, que sí que accepten donacions. La Rovira i Virgili les tenia tancades fins fa un mes, per l’augment de donants dels últims anys i la manca d’espai per poder acceptar tots els cossos, però ara les ha tornat a obrir.
Les motivacions
Montse Jové, responsable del servei de donació de la Universitat Rovira i Virgili, vol visibilitzar l’agraïment a les persones que decideixen fer aquest pas. “La gran majoria ho fan per altruisme, perquè volen contribuir als avenços en la docència mèdica i en la recerca científica”, assegura, mentre insisteix que els casos en què es busca un estalvi econòmic per evitar fer-se càrrec de l’enterrament són comptats.
Aquesta opinió també la comparteix Alfonso Rodríguez. “La majoria ho fan perquè estan conscienciats i compromesos amb la recerca i la investigació i volen ser útils a la societat. Alguns perquè han patit una malaltia, altres perquè han tingut un familiar o un ésser estimat que l’ha patit... les motivacions són sobretot d’aquest tipus”, afirma.
