“Si les empreses complissin, nosaltres no existiríem”

La taxa d’atur entre les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat és molt ele­vada i sí que hi ha empre­ses que fan els deu­res, però d’altres no com­plei­xen amb el que diu la llei. També patim, arros­se­gant les llis­tes d’espera i el drama de l’accés a un habi­tatge que faci­liti la seva auto­no­mia vital. Nosal­tres hem obert una llar residència que feia qua­tre anys que estava feta i tan­cada. Amb els pres­su­pos­tos pror­ro­gats de la Gene­ra­li­tat i sense diners, s’ha vist un cop més com els ser­veis soci­als sem­pre van a la cua.

Sí, uns drets cons­ti­tu­ci­o­nals que no es com­plei­xen. L’any pas­sat vam acon­se­guir que un cen­te­nar de per­so­nes tro­bes­sin feina al mer­cat ordi­nari i aquest any ho superem. Està molt bé, però encara hi ha mol­tes empre­ses que no com­plei­xen amb la quota de reser­var un 2% dels llocs de tre­ball per a per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat. Si totes les empre­ses com­plis­sin, nosal­tres no exis­tiríem i no tindríem atur entre els nos­tres usu­a­ris.

Con­fiar-hi i tenir paciència per fer l’acom­pa­nya­ment. Nosal­tres fem la feina amb les empre­ses per donar-los suport i aju­dar perquè s’incor­po­rin al lloc de tre­ball amb la màxima faci­li­tat i que es for­min cor­rec­ta­ment.

Ara tre­ba­llen 165 per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat a les dife­rents línies i for­mem unes 70 per­so­nes que van a l’empresa ordinària, ens les que­dem nosal­tres o no aca­ben tro­bant un lloc i les acom­pa­nyem des del club de feina.

En la jar­di­ne­ria, a través de con­ve­nis amb els ajun­ta­ments, empre­ses cons­truc­to­res i pri­vats, hi tenim tre­ba­llant més de 90 per­so­nes. S’ha de fer un pas més perquè fins ara els ajun­ta­ments s’hi han sen­si­bi­lit­zat, però només ens vin­cu­len amb la jar­di­ne­ria i podem ofe­rir molts altres ser­veis com ara mani­pu­lats, neteja viària i reco­llida de resi­dus. Per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual estan fent el con­trol de qua­li­tat de peces d’auto­moció d’una empresa que se’n van a una fàbrica de Detroit. Només es tracta de par­lar de qui­nes com­petències reque­reix el lloc de tre­ball i veure si poden fer-ho.

Fem coses dife­rents perquè hi ha per­so­nes amb capa­ci­tats diver­ses i volem tro­bar les fei­nes més ade­qua­des per a elles, sem­pre que siguin sos­te­ni­bles econòmica­ment. Estem molt il·lusi­o­nats amb l’escola de res­tau­ració, on s’han apun­tat una dot­zena de per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat i joves en risc d’exclusió interes­sats a apren­dre cuina. Després de fes­tes, el 9 de gener, tenim pre­vist obrir les por­tes del res­tau­rant del cen­tre cul­tu­ral de Car­de­deu, que por­tarà un cui­ner del poble amb un estil d’alta cuina i de pro­xi­mi­tat.

Sí, perquè és una opor­tu­ni­tat labo­ral, però també donem més visi­bi­li­tat al col·lec­tiu, que estarà més inte­grat al poble i serà molt més pro­per trac­tant amb els veïns que vin­dran a dinar. Els usu­a­ris fan les acti­vi­tats i tre­ba­llen als cen­tres que hi ha entre Lli­nars i Car­de­deu, però es tracta que s’inte­grin a la soci­e­tat.