“Hem de buscar una vida viscuda en colors”

Avi és que té nets, vells ho són els draps... El problema de la utilització d’aquestes paraules és que atempten contra la dignitat de les persones i, a vegades, duen inclosa la idea de segregació per l’edat. Es tracta d’estereotips i cal eliminar-los del llenguatge com qualsevol altre isme. Cal un llenguatge que potenciï, no que margini per qüestió d’edat. Crec que gent gran és una bona expressió. Les altres estan fora de to. “Hem de reconèixer-nos en el vell que serem”, deia Simone de Beauvoir en el llibre La vellesa, del 1972, i li hauríem de fer cas.

Hem de fer autocrítica en aquest moment que la vellesa és canviant. Ocupa dues o tres dècades, un terç de la nostra vida. Per cert, els 20 anys que hi ha entre els 65 i els 85 o els 30 fins als 95 són els mateixos que entre 0 i 20 o 0 i 30. Hem donat molta importància als aspectes físics i cognitius, i és veritat que en tenen des del punt de vista de la salut, però, en el marc d’aquests canvis en l’envelliment, hi ha altres qüestions en què cal incidir. Em refereixo a benestar, emocions, sentit, relacions... No només hem de buscar vida llarga, sinó sobretot vida viscuda en colors, d’acord amb el que pensem i com volem viure-la. Hem de fer èmfasi en la vida i no pas pensar que aquests anys tenen menys valor que els viscuts fins als trenta.

Per exemple, que la vellesa és un període de decrepitud. És cert que, en termes cognitius i físics, es baixa, però també és un període en què el creixement i desenvolupament personal és possible. Es continuen millorant coses, com ara el criteri, la saviesa... També se sol pensar que vellesa és un període de dependència, però moltes persones grans ens expliquen la seva capacitat d’aportació. Tots els mites són una mica absurds. Ens cal una mirada més ajustada a la realitat sobre l’aportació de la gent gran, que sigui més compassiva, per dir-ho d’alguna manera.

És obvi que no gaire o, més aviat, poc. Ens cal entendre bé què significa l’experiència de l’envelliment i les demandes i necessitats de les persones que arriben als escenaris de la vellesa. Dit això, també em sembla que cal demanar a la gent gran, com a la resta de la societat, que escoltin el seu propi col·lectiu i allò que passa en els altres col·lectius. En aquest sentit, crec que tots en general tenim una malaltia, i és que estem massa autocentrats. La vellesa ha de mirar cap a un canvi, cap a pensar que és un període de la vida no només per gaudir, que és obvi que cal gaudir, sinó també que cal contribuir al bé comú i ocupar-nos i participar en els reptes que té aquesta societat, que són molts.

Bé, no sé si n’hi ha, però si parléssim de qüestions importants per a la vellesa, és obvi que la salut és essencial, però no suficient. Tenir salut no és sinònim de tenir una bona vida. En l’equació màgica de la vellesa, ens cal parlar de relacions, de la soledat, de benestar vinculat a la dels altres, de sentit, de compromís... Viure una bona vida és viure una vida associada als nostres valors i a la nostra manera de viure. Hem d’aprendre a viure amb pedres a les sabates, és a dir, a adaptar-nos a malalties cròniques i entendre que la vellesa pot ser una vida bona acceptant els limits propis.