No és beneficència, és un dret bàsic

La discapacitat és una circumstància de la persona, en cap cas ha de ser un element per jutjar-la. Aquest senzill i contundent argument permet exposar les reflexions que es van plantejar ahir, durant la tercera conferència col·loqui En Clau de Futur, Cap a inclusió social en l’àmbit laboral, que organitza El Punt Avui amb la col·laboració de la Fundació “la Caixa” i moderat pel periodista Jordi Grau. Unes reflexions plantejades per experts com: Francesc Ventura, adjunt a la direcció de l’àrea d’Inclusió Social de la Fundació “la Caixa”, que promou el programa Incorpora; Núria Pi, responsable de l’àrea de Comunicació i Formació de la Fundació Support-Girona, i Pepita Perich, directora general de la Fundació Ramon Noguera de Girona.

El col·loqui va posar sobre la taula la importància que les persones amb discapacitat tinguin accés al mercat laboral per tenir independència econòmica, poder crear una empresa o, en cas contrari, tenir garantida una molt bona assistència social. Però per a això cal dotar econòmicament les entitats del tercer sector i el conjunt de tot el sistema educatiu, on encara queda moltíssim per fer; l’escola no està preparada i el sistema en general està pensat per a persones ordinàries. Així i tot, si bé és cert que el treball és un dret, també cal plantejar-lo com una obligació, bàsicament perquè el sistema se sostingui.

En aquest procés d’inserció, les persones amb discapacitat han de tenir l’opció de poder escollir què fer amb la seva vida, perquè en cas contrari s’estarien vulnerant els seus drets. Un tema que xoca encara amb molts jutges que tenen por i opten per posar-los sota tutela. Per això cal trencar falsos estereotips i mites sobre la discapacitat, que ha passat en poc temps de la beneficència a la defensa dels seus drets; d’anomenar-los subnormals o discapacitats, i de ser una obra de justícia social a ser important pels departaments de recursos humans de moltes empreses. Això no impedeix que calgui una profunda revisió de la llei d’integració social del minusvàlid (LISMI), que data del 1985 i que preveu que les empreses de més de 50 treballadors hagin de reservar places per a aquest col·lectiu. Quan en realitat, i vistes les experiències, moltes empreses ja no els incorporen per justícia social, sinó perquè aporten coneixement i un marc de relacions que facilita les relacions laborals.

Així doncs, en el primer torn d’intervencions, Pepita Perich va remarcar la importància del treball com a eix integrador pel seu vessant socialitzador i va afirmar que és un dret de tothom, tot i que va insistir en el fet que també és un deure que cadascú aporti a la societat les seves capacitats. Agafant aquest fil, Francesc Ventura va informar sobre l’evolució de la visió de les empreses respecte a l’ocupació de persones amb discapacitats detectada durant els divuit anys d’aplicació del programa Incorpora de la Fundació “la Caixa”, segons la qual ha deixat de ser un aspecte de responsabilitat social per ser-ne un de recursos humans. “Tenim talent, aprofitem-lo”, va indicar, tot remarcant que la diversitat de les plantilles és un valor de competitivitat. En aquest sentit, va afirmar fent referència a un estudi de la Universitat Hopkins de Baltimore (Estats Units) que l’anomenada generació Z –joves d’entre 20 i 30 anys– tenen incorporat aquest valor i que busquen nous lideratges més inclusius.

Perich va demanar una mirada diferent de les empreses davant d’aquesta realitat i va reivindicar el valor del talent empresarial que aporten les persones amb discapacitat. A més, va voler aclarir que el finançament públic no és a fons perdut, sinó per acompanyar projectes socials i assegurar la seva continuïtat. “Cal una col·laboració braç a braç amb el teixit empresarial. No ens han de cobrir totes les necessitats, no hi ha d’haver una obligació excessiva”, va indicar. I va puntualitzar que el model de centres especials de treball és molt complex per la gran diversitat de camps que abracen, tot i que va dir que cal no perdre de vista que l’objectiu fonamental és ocupar persones o promocionar el seu accés al mercat laboral ordinari.

Per la seva banda, Núria Pi va denunciar l’actitud paternalista que hi ha amb les persones amb discapacitat, cosa que coarta la seva llibertat a l’hora d’escollir en què volen treballar. “Els hem marcat els àmbits on ells poden treballar, es tracta d’àmbits protegits i això és una vulneració dels seus drets”, va dir. I hi va afegir que des de punt de vista legal –Convenció de l’ONU per als drets de les persones amb discapacitat i la llei d’integració social d’aquestes persones– poden escollir i va defensar la necessitat que tinguin xarxes de suport per exercir aquest dret. Va lamentar, però, la lluita que tenen per trencar barreres en aquest sentit, a vegades fins i tot amb les seves famílies. A més, va convidar a trencar els falsos mites associats a la discapacitat. Va posar d’exemple la incapacitat d’aguantar tota una jornada laboral o d’executar segons quines tasques, uns falsos mites que, segons ella, encara hi ha en l’actualitat, posant l’accent en el fet que només el procés d’aprenentatge és diferent.