Societat

Esther Giménez-Salinas

Síndica de Greuges

“Cap infant menor de tres anys hauria d’estar en un centre residencial”

“Si volem protegir, busquem famílies acollidores o, si el cas no és tan greu, ajudem les famílies. El recurs residencial ha de ser l’últim”

“He considerat les penes del procés llargues i desproporcionades. Vaig ser molt favorable a l’indult i també soc favorable a una amnistia”

Que tots els nens puguin anar a les extraescolars afavoreix moltíssim

Doctora en dret i diplomada en psicologia aplicada per la Universitat de Barcelona, i rectora de la Universitat Ramon Llull entre el 2002 i el 2012, Esther Giménez-Salinas és des del juliol del 2022 la síndica de greuges de Catalunya.

Ha demanat que la llei d’amnistia tingui un ampli consens i sigui restaurativa. Creu que es compleix?
Sempre he estat a favor de la desjudicialització dels conflictes, no només en aquest cas. Si es poden resoldre d’una manera més pacífica, no cal arribar a la via judicial. Estic a favor de l’aplicació de sistemes de justícia restaurativa i reparació fins i tot quan s’arriba a judicialitzar un conflicte. Per què? Perquè la presó és l’últim recurs. Tot allò que es pugui fer per la via de la mediació, per la via restaurativa, etc. és millor que per la via privativa de llibertat. Jo he considerat que les penes del procés eren desproporcionades i molt llargues; vaig ser molt favorable a l’indult i, per tant, consegüentment, també soc favorable a una amnistia restaurativa.
Confia que s’aprovi?
Desitjaria que s’aprovés.
A finals del 2023, va presentar l’informe sobre el sistema de protecció a la infància i a l’adolescència, en què s’aposta per la desinstitucionalització.
Crec que créixer en un centre és dolent. S’haurien de fer tots els possibles perquè sobretot els infants petits no estiguin en centres. El juny del 2023 hi havia 114 infants tutelats menors de tres anys en centres residencials. Són moltíssims i són uns bebès. De menors de sis anys, n’hi ha 279. L’accent s’hauria de posar sobretot en aquests infants. La segona qüestió és: quan separes un infant de la seva família? Si el separes, mira de trobar de seguida una solució, perquè, sovint, la seva estada en centres s’allarga molt. I si la separació és a causa de negligència dels pares, intenta ajudar a fons la família. La separació o la utilització del recurs residencial hauria de ser l’últim recurs.
Demanen que sigui l’últim recurs i que les estades siguin tan curtes com sigui possible.
Exactament. Ho vam presentar al Parlament i tots els grups ho van entendre. No és fàcil i és un canvi de sistema, però s’hi ha d’insistir. Si hi ha cap moment de la vida en què podem ser valents i apostar-hi, és la infància, perquè això et marca de per vida.
A un nen el marca més que a un jove o a un adult.
I és més injust, perquè l’infant neix on neix. El que vam detectar és que les causes, el motiu del desemparament i de la retirada dels infants de la seva família, en un 32% dels casos és per raó d’imprudència o situacions de risc. Per això, insistim molt: ajudem més les famílies, donem-los més suport. No ho solucionarem tot, però potser reduïm aquest percentatge. Si el reduïm a la meitat, ja em donaria per satisfeta. De tota manera, cap infant menor de tres anys hauria d’estar en un centre residencial amb estada llarga. Amb estada curta, el que faci falta, perquè és una situació d’emergència. Però no es pot allargar un any o dos o tres.
Es detecta un creixement del nombre d’infants en situació de risc greu: del 2016 al 2023, s’ha passat de 5.399 a 6.660, i el nombre d’expedients de desemparament ha pujat un 16%. Hi ha més casos o més control?
Hi ha més infants en situació de risc que fa vint anys? No n’estic segura. Crec que tenim una política de protecció a la infància més atenta i, per tant, es veuen més casos. Sí que és veritat que fa 25 anys teníem molt clar que els infants no havien d’anar a les antigues institucions. Ara potser no ho tenim tan clar perquè penses que estan ben acollits. Jo dic sempre: tancar per protegir, no. Si volem protegir, busquem famílies acollidores, encara que siguin famílies professionals. Si el cas no és tan greu, ajudem les famílies. El recurs residencial ha de ser l’últim.
En l’informe constaten dèficits, i molts estan relacionats amb les famílies: falta de polítiques de suport, falta de prevenció, també en el retorn dels infants... Com es reverteix aquesta situació?
Només un 20% dels nens de centres residencials retornen al nucli familiar. És un percentatge molt baix. Insisteixo que en la majoria dels casos es tracta de negligències, un 32%, però és clar que tenen un risc. O tens un sistema que controla i ajuda o no pots fer-ho. Però es tracta de revertir el sistema. Tinc esperances, perquè, si es va fer amb la justícia juvenil, per què no es pot fer aquí?
L’informe dels drets dels infants presentat aquest febrer xifra en 400.000 els nens catalans que estan en situació de vulnerabilitat. No és una xifra intolerable?
Molt, és molt alta. Hem de tenir en compte, però, que quan parlem de 400.000 infants en situació de vulnerabilitat volem dir que estan afectats per alguna d’aquestes causes: dificultat d’escolarització, situació de risc, menys accés al lleure, dificultat per accedir a un habitatge, renda familiar no suficient o problemes de salut mental. Hi ha, efectivament, algunes causes lligades a la situació socioeconòmica, però d’altres, com els problemes de salut mental, no.
Un 11,5% són víctimes de privació material severa. Què vol dir?
No poder pagar sense endarreriments les despeses relacionades amb l’habitatge o subministraments, o tenir privacions en determinada alimentació, etc. Per això, subratllo que hi ha una diferència entre els 400.000 i aquest 11,5%.
I en aquest cas, com es reverteix la situació?
Hi ha coses que es poden fer millor i d’altres que són més difícils. Si parlem, per exemple, del lleure, recentment s’ha sabut que algunes ciutats han decidit que sigui gratuït per a tothom. Que tots els nens puguin anar a totes les activitats extraescolars no és una mesura tan difícil i, en canvi, afavoreix moltíssim. Aquí vam tenir una queixa d’uns avis als quals pel desemparament per família extensa se’ls havia donat la tutela dels nens que vivien amb ells i no els podien portar. I vam buscar algú que ho fes, tan senzill com això. Per això parlo tant de les ajudes a les famílies, perquè sovint es tracta d’això.
Vol dir que de vegades no parlem d’una despesa gran, sinó de decisions més petites?
A mi em preocupa molt quan tot s’acaba dient que necessitem més inversió. Segurament sí, però no només. Necessitem que les mesures estiguin ben aplicades. Per exemple, si parlem de l’escola, les mesures lineals per a tothom poden estar bé, però segurament qui les necessita més són les famílies vulnerables, per tant, intentem que siguin les que hi puguin accedir. Hi ha persones a qui aquestes mesures lineals els són igual perquè no els canvien gaire la situació i, en canvi, posant l’accent en qui més ho necessita, podríem revertir-ne alguna.
Un dels debats damunt la taula és la protecció dels infants en l’entorn digital, també n’han fet informes. La dificultat d’accés crea desigualtat?
Una de les coses que surten en l’informe d’infància és que els infants en una situació socioeconòmica pitjor fan molt més ús de les tecnologies. Torno al lleure: si els infants, per exemple, fan esport, activitats o el cap de setmana tenen lleure, tot aquest temps no estan davant les pantalles. I amb les vacances, igual. Hi ha estudis que diuen que el temps de vacances separa més els infants que el d’un curs sencer, perquè uns aprofiten per fer esport, aprendre una llengua, etc. i d’altres, no. Diuen que, després d’un estiu llarg, uns infants gairebé han guanyat un curs i d’altres l’han perdut.
No sols és per l’accés, sinó sobretot per l’ús.
Sí, per l’ús desproporcionat dels que, per exemple, no estan fent altres activitats.
I com veu el debat sobre la regulació de l’ús del mòbil a l’escola?
Es pot prohibir a l’escola? Sí, però què passa quan surten? O quan arriben a casa? Crec més en la política educativa, de sensibilització, de treballar molt amb les famílies... S’ha de treballar conjuntament.
Es compleixen cinc anys del Pacte contra la Segregació Escolar. El nivell de segregació ha baixat un 20%, tot i que hi ha uns 250 centres altament guetitzats.
El pacte va ser molt bona idea. Però hi ha ciutats on hi ha molta concentració no només d’immigració, sinó també d’infants vulnerables de famílies amb un nivell socioeconòmic baix. Aquest 20% no és igual arreu. Hem de començar a lluitar perquè es rebaixi a tot arreu igual. També em preocupa, en el cas dels nens a qui tocaria anar a un centre i al final van a un altre, que en aquest nou centre es torni a fer un gueto. És un risc, perquè crec que el principal problema que tenim sovint és el racisme. Hem de vigilar molt que, quan aquests infants van a altres centres, no es tornin a fer guetos.
Quin és el balanç?
A primària, per exemple, vam començar el 2011 amb un 0,43% i ara estem en el 0,33%; a secundària, amb un 0,35%, i ara, en el 0,28%. Són xifres que estan bé. És important que els problemes no estiguin amagats, conèixer-los i diagnosticar-los és importantíssim. Si es va començar fa cinc anys, s’està treballant i hi ha una certa reducció. Això dona una mica d’esperança.
Recentment, el Parlament ha aprovat la proposta perquè els delictes de pederàstia greus no prescriguin, com ho veu? I el paper del Parlament com a impulsor?
El Congrés va encarregar a Ángel Gabilondo un informe sobre la pederàstia a l’Església. Crec que l’encàrrec a una institució com el Defensor del Poble és una garantia d’imparcialitat. I aquí a la sindicatura també es va obrir una comissió sobre els abusos sexuals a infants en l’entorn de l’Església, que continua oberta, i se’n va fer un informe que es va tractar al Parlament. El Parlament no és l’únic, hi ha aquests dos precedents per part de les defensories. Per a mi, el pitjor era que estava amagat, que es tapava. Ho vaig dir a la comissió del Parlament: no és un pecat, som davant d’un delicte. Fa 175 anys que el Codi Penal ho castiga. I quants castigats es coneixen? Les denúncies han començat fa poc, per això s’ha demanat que els delictes no prescriguin, perquè, com que han trigat tantíssim a sortir, que com a mínim no prescriguin. França té uns 330.000 casos. En tenim menys? En realitat, és igual la xifra, vol dir que són molts casos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Estudien com millorar la mobilitat de dues de les principals vies de la ciutat

girona

Poden tornar a casa un tercer grup de veïns dels blocs desallotjats

badalona
societat

Els veïns d’Alpens voten en consulta popular si el consistori ha de fer una piscina

ALPENS

L'equip de govern reitera el suport a la professora vexada per parlar en català

TERRASSA
economia

Chery i Ebro produiran 150.000 vehicles a l’antiga Nissan

barcelona
medi ambient

El Pirineu occidental, protegit per la bona qualitat de cel nocturn

SORT

Crearan vint places regulades per aparcar autocaravanes pagant 5 euros

TERRASSA
moda

Giambattista Valli il·lumina Barcelona en la Bridal Night

Barcelona
política

Agents de la Guàrdia Urbana irrompen al ple per reclamar millores salarials

TARRAGONA