L’antropòleg Jordi Tomàs explica a Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985) la refundació del monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, per part d’un grup de vuit monjos de Montserrat (entre ells, el seu pare), propers a l’abat Escarré, que van ser expulsats per les seves idees i accions reformadores. Aquest llibre, juntament amb PrPregàries cristianes antigues (Ateneu Universitari Sant Pacià), de Montserrat Camps, ha estat guardonat amb el III Premi Abat Marcet al millor llibre religiós en català, que atorga la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.
Fa poc va morir Pius Tragan, monjo de Montserrat.
Va ser secretari de l’abat Escarré. Als anys seixanta, al voltant de l’òrbita del Concili Vaticà II, formava part d’un grup d’una dotzena de monjos que volien renovar Montserrat. Format a l’estranger, va participar en els col·loquis i xerrades que es van començar a fer al monestir oberts a gent de fora, molts dels quals eren joves antifranquistes interessats en els nous aires i idees que venien d’Europa. Quan va arribar la crisi provocada per les ànsies d’obertura de part dels monjos, el Vaticà i el règim franquista ho van voler tallar de soca-rel, i hi va haver diverses expulsions. A vuit dels monjos, entre els quals el meu pare, els van enviar a Cuixà, a un altre el van enviar a París, a dos més, a un altre país estranger i a un altre, a Palestina a estudiar. Aquest va ser Pius Tragan. Quan va tornar de Palestina, va passar per Cuixà, però no s’hi va quedar. La particularitat de Pius Tragan és que, malgrat que era del grup que volia la renovació monàstica i que va ser molt actiu, no va deixar l’Església.
Què va passar a Montserrat aquells anys seixanta, coincidint amb el Concili i els nous aires i moviments alliberadors que venien d’Europa?
És important remarcar que aquestes inquietuds dels monjos renovadors de Montserrat ja venia d’abans del Concili, quan a Europa avançaven les llibertats i s’iniciava una revolució que acabaria, entre altres coses, amb l’esclat del Maig del 68. Però el Concili de Joan XXIII els va afermar i va semblar que els donava la raó (tot i que, després, es va es va veure que no era així). El primer de tot és parlar del gran pes que va tenir en la comunitat de Montserrat l’abat Aureli Escarré, que va voler que el monestir es modernitzés i va enviar alguns monjos a estudiar a l’estranger: a l’Estat francès, a Roma, a Alemanya, alguns als Estats Units, a la Gran Bretanya...
I quan tornen...
Venen amb moltes idees d’una Europa molt diferent al tancament d’aquí, també amb idees sobre la necessitat de renovar la vida monàstica. Escarré vol apropar Montserrat a la gent i permet que aquests monjos organitzin col·loquis oberts, a què anaven moltíssims joves, i els permet publicar articles potents. Aleshores, aquests monjos joves es veuen molt lluny de la població, tenen una idea i la proposen: traslladar part del monestir a Barcelona, fundar una seu a Barcelona.
I?
Quan presenten aquest pla, hi ha una part de la vella escola montserratina, de gent gran, que no ho veu gens clar. L’abat Escarré es pensa que des de Roma hi haurà una mediació i demana consell. Però Roma està molt a prop del govern franquista –aquí, també va pesar molt les declaracions d’Escarré a Le Monde–, envia dos cardenals que no saben res de Catalunya ni de Montserrat i la cosa es complica molt, fins que Roma diu que s’ha d’expulsar aquests monjos. Els diuen que segur que no aniran a Barcelona i, en espera de saber què fer amb ells, se’ls prohibeix escriure, fer classes, organitzar col·loquis a què va tanta gent, fer reunions a dintre el monestir... Aquest càstig va caure com una bomba a Montserrat. No s’ho esperaven.
I arriba l’expulsió.
Se’ls planteja la possibilitat d’enviar-los al Miracle, que depèn de Montserrat. Més de vint monjos s’apunten a anar-se-n’hi: els etiquetats com a rebels i uns altres, també disconformes i amb idees renovadores. Però Roma veu que allò serà un bullidor d’idees, que es podria convertir en un focus de gent renovadora, que és precisament el que volen combatre. Aleshores, s’agafa els més díscols, es recupera una proposta antiga de recuperar el monestir de Cuixà, que havia nascut com a benedictí però que després va passar a ser cistercenc, i s’hi envia vuit monjos.
I els vuit monjos díscols que van a Cuixà què fan?
Una de les primeres coses que van fer va ser canviar els hàbits i intentar portar a la pràctica aquells valors de llibertat d’expressió, el desenvolupament de la vida personal i relaxar la disciplina, que no fos la fèrria que havien portat a Montserrat. A Cuixà, s’havia de reconstruir el monestir, que estava en molt mal estat; per tant, van haver de fer de paletes i també de pagesos, per poder tenir un hort de què menjar.
I es converteix en un lloc de pas i de refugi d’antifranquistes.
Ells han estat expulsats del país, i Cuixà es converteix en un lloc de referència, perquè van rebent gent que també fuig per les seves idees polítiques. En principi, mantenen tots la condició de monjo i fan les celebracions religioses, tot i que canviant l’estil: deixen de portar l’hàbit tot el dia i quan celebren la missa, enlloc de fer-la de cara a l’altar, la fan cara als fidels, com ja havia aprovat el Concili. A part dels vuit monjos, n’hi ha d’altres que, de tant en tant, hi van pujant. També hi van aquells joves que anaven als col·loquis amb ànsies de llibertat. I els van a ajudar, els caps de setmana, durant les vacances, a rehabilitar el monestir, que estava fet un desastre. Tota aquella gent no només treballa, també parla, debat, i Cuixà es converteix en una escola de democràcia, un espai de llibertat i, sobretot, un refugi de les veus de la dissidència.
Què va acabar passant a Cuixà?
Cinc o sis anys després d’arribar-hi, dels vuit que eren inicialment només tres continuaven sent monjos, els altres, entre els quals el meu pare, ho van anar deixant i molts s’acabarien casant. Entre altres coses, ho van deixar pel desencís del papat de Pau VI, que va acabar amb la il·lusió que havia suscitat el Concili. També pesa la idea que, penjats al Pirineu, eren lluny de la gent i no com ells havien pensat que podrien haver estat si els haguessin deixat obrir un monestir a Barcelona. Van veure que no podien fer les reformes a l’Església.
El ’refugi’ de Cuixà va aplegar gent de tot tipus.
Va ser refugi per a molta gent que, per la raó que fos, havia de sortir de l’Estat espanyol.
Quan l’abat Escarré va morir, els seus dos secretaris, Ignasi [Aureli] Argemí i Ricard [Ildefons] Lobo, van anar a Cuixà. Argemí havia fundat el Ciemen a Itàlia, però va acabar situant l’entitat a Cuixà, on feia les reunions. En aquell entorn, que era molt potent, la gent se sentia alliberada, lluny de la foscor del franquisme. Una de les coses molt boniques que m’ha dit molta gent és que per allà van passar molts activistes d’esquerres anticlericals i s’hi sentien a gust, acollits i escoltats, que ningú mai no els va impedir parlar de res i que els monjos escoltaven i propiciaven els debats.
I tot això dona aquesta personalitat que ara tenim en ment quan pensem en Cuixà.
Sí, sí. Cuixà es va construint amb totes aquestes vivències compartides. Compartir, d’igual a igual, va ser una característica de Cuixà. A Cuixà es troben els exiliats que ja hi havia de l’època del 39 amb la gent que fuig l’any 65, el 66, el 67. Amb tothom qui he parlat m’ha dit: “És que anaves a Cuixà i sempre aprenies alguna cosa.” Hi ha gent que m’ha dit que hi havia anat als 17 o 18 anys i que sempre hi havia converses polítiques, de qüestionar coses de la religió, de sexualitat...Es parlava de tot i lliurement. A Cuixà es trobava gent antifranquista catalanista d’esquerres, però també de dretes. Hi cabia tothom i tothom era escoltat. Gent que va estar a la tancada de Montserrat, després, va anar a Cuixà.
El nom dels primers vuit monjos, dels qui van refundar Cuixà, quins eren?
Ramon [Beda, de nom monàstic] Moragas, Jordi [Plàcid] Vila-Abadal, Jordi [Albert] Tomàs, Oleguer [Josep] Porcel, Raimon [Francesc] Civil, Josep [Hugó] Fillol, Climent [Damià] Molas i Paulí [Lluís] Pérez Calvo. Altres monjos rebels van ser enviats a Viboldone [Llombardia], Ricard [Ildefons] Lobo; a París, Ramon (Agustí) Vila-Abadal, considerat un dels més perillosos de tots, i a Jerusalem van enviar Ramon [Pius] Tragan. Aureli Argemí ja era el secretari de l’abat Escarré i es va exiliar amb ell a Viboldone.
Cuixà els va marcar per sempre, suposo.
Totalment. El meu pare a Cuixà ja es dedicava a fer traduccions d’articles i, després en la vida civil, va continuar en el món editorial. Però tots es van continuar veient i sempre es van considerar germans. Quan va morir el meu pare, ara fa quinze anys, a l’enterrament, un antic monjo va dir: “Els de Cuixà només mirant-nos als ulls ens reconeixem.” La solidaritat viscuda i la història compartida va ser molt potent. El meu pare, amb els anys, anava més a Cuixà que a Montserrat.
Ha mort el pare Tragan.
La majoria de monjos d’aquella època també han mort, però encara és viu Jordi Vila-Abadal, i d’aquella època i òrbita encara són vius els qui foren secretaris de l’abat Escarré, Ricard Lobo i Aureli Argemí que, precisament, acaba de treure un llibre, La llavor sembrada (Pòrtic Edicions).