La monarquia
‘Grandes de España’
No hi ha res que faci més feliç a l’aristocràcia ibèrica, tant la que fa olor de naftalina carrinclona com la que té els diners en paradisos fiscals, que ser reconeguts amb el títol de “grande de España”. Així sí que es pot anar pel món. Encara que sigui una ficció, la sensació de posseir un imperi com el que tenia Carles V esdevé gairebé real perquè “grande”, en castellà, té un significat que va molt més enllà de la mida física d’una persona. És un adjectiu que porta vinculat un misticisme gairebé religiós.
I això, amics, és el que compta en el cas de la nova i flamant muller de l’alcalde madrileny Martínez-Almeida. Teresa Urquijo, descendent més o menys directa de les branques borbòniques anomenades Dues Sicílies i Parma. Quan l’àvia d’Urquijo, cosina de Joan Carles I, passi a millor vida, que ho dubto en el seu cas, la dignitat de “grande” d’Espanya passarà a la seva filla i després als nets i als besnets, que podrien ser els mateixos fills de l’alcalde de Madrid. Fatxes i Borbons, junts, mai seran vençuts.
Per si hi havia dubtes sobre la sang blavíssima de la nova primera dama de Madrid, els mitjans de la capital ja ens han recordat que el seu pare, Lucas Urquijo, “cavaller” d’una orde militar que prové dels temps de l’emperador Constantí, és descendent també de Gregorio Marañón, que va ser el metge personal d’Alfons XII. L’àvia Teresa, que va cedir la seva immensa finca de Colmenar Viejo per a la boda, és filla, a més, del duc de Calàbria. El patrimoni familiar és incalculable, sobretot en grans propietats arreu d’Espanya. La besàvia de la núvia, Alícia de Borbó-Parma, emparentada amb el llinatge dels Habsburg, tenia un dels vedats de caça més grandiosos de la Península gairebé per al seu ús particular.
En això dels Borbons l’aforisme de “Déu els crea i ells s’ajunten” també es pot aplicar perfectament a la família. Així, no fa pas gaire que el mateix germà de Teresa, un cert Juan, va ser parella, o això deien a Madrid, de Victòria Frederica, la filla de la infanta Helena, totes dues convidades a l’enllaç de dissabte passat, igual que Froilán, que segons els paparazzi que van fer guàrdia tota la nit als locals més coneguts de la capital va ser l’últim de marxar. Joan Carles I també va deixar el seu refugi d’Abu Dhabi. Amb tot, els que el van veure des de primera fila van confirmar que no està per a gaires bacanals.
Reis i generals
Tot i que molts van apuntar a les xarxes els principals moments en què l’alcalde de Madrid, 22 anys més gran que la seva dona, va fer el ridícul durant la cerimònia, sobretot durant el ball amb la seva parella, des d’aquí apuntem com a gran humiliació la seva prostració davant Joan Carles I, un monarca que ha estat condemnat pels ciutadans espanyols pel seu comportament ètic durant dècades. A Madrid, però, la seva figura continua essent intocable, sobretot per als polítics més influents de la dreta i l’extrema dreta, que són els generals d’aquest exèrcit de l’“A por ellos” que comanden no un rei, sinó dos.
Sofia, abandonada un cop més
Després dels esdeveniments mèdics succeïts a la corona britànica, una certa paranoia s’ha instal·lat aquesta setmana a la premsa rosa hispànica per l’ingrés de la reina emèrita Sofia, mare de Felip VI, en una clínica de Madrid per un problema en principi menor. Esperem que no sigui res, però la dona (85 anys) ja té una edat. El millor de tot plegat ha estat l’actitud del seu marit, Joan Carles I, que, tot i que es trobava a Madrid pel casament de l’alcalde, va decidir agafar un vol i tornar cap a Ginebra, on viu ara mateix, en comptes de visitar la seva antiga companya. I diem “antiga” perquè no es poden ni veure. Sofia no porta bé el comptador d’amants del seu home, que no para mai de créixer.
El rei xiulat, un clàssic de la copa
L’afició de l’Athletic, com era d’esperar, va fer cas omís de la recomanació de la seva junta de no xiular ni l’himne d’Espanya ni el rei i va fer ús de la seva llibertat d’expressió per fer-li veure quina és l’opinió generalitzada que hi ha al País Basc sobre la seva figura. L’escridassada va tenir lloc a Sevilla abans de la final de la copa contra el Mallorca. Alguns aficionats de les Illes s’hi van afegir i els que van optar pel contrari poca cosa van poder fer per mitigar la situació. Per acabar-ho d’adobar, Felip VI va haver de lliurar el seu trofeu als bascos, que feia quaranta anys que no l’aixecaven.