La monarquia
Felip VI ‘el covard’?
Històricament molts monarques han gaudit d’un malnom que sovint ha definit algun dels seus trets, tot i que de vegades ha estat el poble qui els ha batejat per fotre-se’n. Ferran, el sobirà de l’Aragó que va unir la seva corona amb la castellana, va ser “el catòlic”, però després van arribar mots més atrevits: Joana “la boja”, Carles VI “l’estimat”, Felip I “el formós”, Carles II “l’embruixat”, Josep I “Pepe Botella” o Carles IV “el consentit”.
De príncep, el rei d’ara dels espanyols, Felip VI, era el preparao –deixeu-m’ho dir així, en castellà, que sona més bé–. Es presumia que el seu llarg currículum com a estudiant serviria per a alguna cosa quan arribés a la Zarzuela. A la llarga m’atreveixo a apuntar un nou sobrenom que hauria de fer fortuna, el que encapçala aquest article, en aquest nou món que ens ha tocat patir.
Tot i que el senyor rei que paguem tots religiosament a final de mes és el comandant de les forces armades, no el veig liderant cap missió, ara que hem entrat segons el mateix govern socialista en una etapa en què Putin ens pots tirar un míssil nuclear en un tres i no res. El senyor Borbó em temo que confondrà la prudència –que a palau es viu molt bé– amb la covardia i no l’espereu a cap front, tampoc a la seva filla, tot i que està aprenent l’ofici de militar. Per què li servirà? Per les fotos aquestes que apareixen a la premsa rosa i als mitjans espanyols presentant-la com l’Afrodita ibèrica que tots estaven esperant.
Alguns Borbons, i mira que eren fills de meuca –amb perdó–, van tenir l’honor de lluitar al costat dels seus soldats per defensar la pàtria. Ho va fer Alfons XII quan els carlins li volien moure la cadira i el seu net, Joan, va demanar permís a Franco per combatre els republicans de la manera que fos. El primer d’ells, Felip V, no cal recordar aquí la seva obra, com a mínim va plantar cara en el camp de batalla gairebé personalment a l’arxiduc d’Àustria. S’hi va jugar la vida. Llàstima que no la perdés. Fora dels Borbons, Amadeu de Savoia, tot i que va durar quatre dies a Espanya, també va ser un guerrer reconegut a Itàlia, per això queia tan bé al general Prim. I si anem enrere trobarem els monarques de la gran expansió de l’imperi espanyol. Alguns hi van participar personalment tot i que a Amèrica cap va atrevir-se a posar-hi el peu.
Joan Carles, una bala
Joan Carles I tampoc va participar en cap guerra i, de fet, va propiciar la Marxa Verda dels marroquins per la seva coneguda incapacitat diplomàtica en tot allò en què no hi hagués comissions pel mig. Tampoc va evitar el cop d’estat, tot i que es venia venir de lluny, i l’única vegada que va apuntar amb una arma a una altra persona ho va fer amb tanta mala “fortuna” que va matar el seu germà, possible aspirant al tron espanyol. Això sí, en totes les trobades de l’exèrcit apareixia vestit amb l’uniforme de gala i unes quantes medalles que sempre m’he preguntat exactament en quines batalles les va guanyar.
Tot queda en família
Fa set dies parlàvem de les relacions parentals de la senyora Teresa Urquijo, ara de viatge de noces amb Martínez-Almeida, amb els Borbons. Era una cosa que ve ja de generacions, les unions entre aristòcrates de tot Espanya. Han portat algun disgust per algunes malalties associades a les relacions sexuals entre parents massa propers. Segons una portada que ha fet fortuna dels nostres companys de la revista ¡Hola!, el germà petit de la dona de l’alcalde de Madrid (Juan Urquijo) és la parella d’Irene Urdangarin, la filla de la infanta Cristina. Urquijo ve directament de la branca Borbó-Dues Sicílies i Irene, de la dels Borbons tradicionals. Un hipotètic matrimoni seria memorable.
Mohammed VI, com un sàtrapa
Algun dia haurem de parlar seriosament del rei del Marroc, que entre nosaltres viuen molts ciutadans del seu país i no pas en unes excel·lents condicions. Mentre aquesta gent fa un esforç ingent per sortir de la pobresa, a París, envoltat d’un luxe com el de Versalles abans de la revolució, hi resideix el seu presumpte rei Mohammed VI. El seu palau està pràcticament al costat de la torre Eiffel. Amb ell hi viuen servents, secretaris de qualsevol cosa imaginable a banda del personal de seguretat. Viatja amb el seu propi 747 –visca el canvi climàtic– i té la seva pròpia flota de vehicles personal.