“Ningú escull dormir al carrer si té un espai digne on anar”

Fa dotze anys no hi havia problemes d’accés a l’habitatge i no ho vam saber aprofitar. L’Ajuntament de Barcelona va fer alguns plans i la Generalitat no va començar a afrontar el tema fins fa dos anys, amb la llei del sensellarisme, que al final no es va aprovar. Mai s’ha afrontat el tema amb un debat seriós i ara és molt difícil. La situació anirà a pitjor. A la gent no se li ha donat una sortida i s’ha quedat allà. Sense resposta, s’han anat acumulant.

Hem fet molta feina en aquest sentit. Jo crec que la mirada amb prejudicis i estigmatitzadora ha canviat. Quan vaig arribar, ja es començava a parlar d’habitatge, de la necessitat de tenir pisos per a la gent, però en aquell moment la gent no n’estava del tot convençuda. Hi havia gent que pensava que si un estava al carrer era perquè volia... Es va anar capgirant aquesta percepció, però en aquests moments, i jo ho vinculo molt amb l’ascens de l’extrema dreta, comença a aflorar més gent, i amb més virulència a les xarxes socials, que criminalitza les persones que viuen al carrer.

Ja fa uns anys que, quan ho plantejaves, hi havia gent que et deia: “Jo també necessito un habitatge i estic treballant.” Hi estic totalment d’acord. La necessitat ens fa defensius.

És un debat que no m’atreveixo a tancar. Igual que hem d’afrontar el debat de la immigració. El 70% de les persones que viuen al carrer són immigrants. Jo crec que són els debats que s’han de fer, perquè, si no, el discurs de l’extrema dreta anirà reeixint. La gent ve aquí per una necessitat que els països rics hem creat. Estan fugint de la seva pobresa i nosaltres ens n’aprofitem. Som hipòcrites. No ens interessen els marroquins, no ens interessen els pakistanesos ni els africans, però al final tots anem a comprar a un pakistanès, volem que una senyora marroquina vingui a cuidar la nostra gent gran i que gent de l’Àfrica reculli fruita per poder-la comprar més barata… Tenint en compte que hi ha gent que dorm al carrer, que hi ha gent que passa gana, a mi m’agrada dir que ric és qui té més del que necessita.

No hi ha hagut una mirada a llarg termini. No estem donant les solucions que necessiten. Si hi ha espais on la gent pot anar a dormir, a descansar, a relaxar-se, i tenir intimitat, espais dignes, ningú escollirà estar al carrer. Els albergs són espais conflictius on no és fàcil conviure, i més per a persones que tenen una situació d’extrema complexitat. A més, no és una solució definitiva. Tens un temps determinat que s’ha fixat d’una manera arbitrària. I quan surts has de tornar a començar, quasi sempre sense cap xarxa de suport, perquè molts tenen un problema d’arrelament.

Ens hi hem de posar de debò. La gent ha de tenir molt clar que tenir gent dormint al carrer generarà unes tensions socials que no ens podem permetre. La societat ha de madurar i veure que les coses no són gratis. Sé que és difícil, perquè no tenim límit, ens tornem individualistes en clau personal i egoistes en clau social. És aquest el model que volem?

És apostar per més duresa. Tornem al mateix. Quan veiem algú dormint al carrer, el volem culpabilitzar? Malauradament, la solidaritat és inversament proporcional al grau en què ens pot afectar la seva situació a nosaltres. Ens solidaritzem amb Palestina perquè és lluny i no ens toca. Són debats molt urgents que cal abordar.

Es va allargar en les comissions i no es va aconseguir aprovar. Jo crec que s’acabarà aprovant. La llei reconeixerà drets i obligarà els municipis a fer recomptes i a reservar espais residencials per a les persones sense sostre. Pot ser un instrument, però cal que es compleixi i això no és tan fàcil, com s’està veient amb l’empadronament.

Una cosa bona és que la ciutadania està molt pendent de la gent que viu al carrer, sobretot de la gent que fa més temps que hi viu. M’hauria agradat desenvolupar més això. Donar suport a totes les persones que ja estan ajudant.