Mig mil·lenni creuant el Ter
El 1623 el bandoler Joan de Serrallonga ja feia servir de nit la barca per superar el riu, una necessitat documentada des del 1426
La futura passarel·la per a ciclistes i vianants, entre Bescanó i Sant Gregori, s’elevarà fins a 6,70 metres sobre el fons de la llera del riu
-
El pas de la barca del Ter a Bescanó, amb en Toni Cames de barquer, pels volts del 1960. FILOMENO GARCÍA / CEDIDA JOSÉ MARÍA GARCÍA VÁZQUEZ. -
Lluís Solé i Perich, en el punt on s'ha de fer la passera fins a l'altre costat del Ter, a Sant Gregori, en una imatge presa l'1 de juliol. J.F.. -
A la dreta, un dibuix d’en Josep Dorca del 1902 amb apunts de Lluís Solé sobre el passos de riu i el mateix Solé, on s’ha de fer la passera. CEDIDA LLUÍS SOLÉ PERICH. -
L’últim pas estable sobre el Ter entre Bescanó i Sant Gregori era el de l’empresa Àrids Sant Gregori (a la imatge del juliol del 2020, un cartell anunciant que el pas és privat). El temporal Glòria d’aquell any es va endur la passera. MANEL LLADÓ.
Travessar de nord a sud el país i el riu Ter ha estat un obstacle difícil des de fa segles. En parla Lluís Solé i Perich (Bescanó, 1962), mestre jubilat i antic professor de l’institut Rafael Campalans d’Anglès. Solé ha investigat i ha difós moltes històries de Bescanó, com ara les maneres de creuar el Ter. Hi ha hagut des de fa mig mil·lenni, tant a Bescanó com als pobles veïns, ponts, passarel·les, passos i guals. D’aquí a uns mesos, hi haurà una passarel·la per a ciclistes i vianants entre Bescanó i Sant Gregori.
Solé i Perich detalla que la necessitat de creuar el Ter està documentada com a mínim des de fa gairebé 600 anys. El 1426 els jurats de Bescanó (més endavant, l’Ajuntament) demanen permís als de Girona per fer-hi un pont. El permís és denegat i el conflicte arriba a les màximes autoritats del país.
Dos segles més tard, el bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga, va utilitzar el pas en barca de Bescanó per creuar el Ter el 1623. Mentre el jutgen, el veí més famós de Viladrau reconeix que havien deslligat la barca de nit per anar a cometre dues de les seves accions “sense haver-se d’apropar a la ciutat de Girona, que està molt més vigilada”, diu Solé.
En el sumari a Serrallonga, s’hi detalla que la colla de les Guilleries va sortir des de Querós –llavors, municipi independent; ara, dins de Sant Hilari Sacalm– en direcció a Anglès i Bescanó, on van superar el riu. Ho van fer en el robatori d’un mas a Riudellots de la Creu (Palol de Revardit) l’11 de gener i en un de Jafre el 15 de febrer. Aquestes dades les recull Ricard Dilmé a Serrallonga, biografia inèdita, editada recentment per Farell Editors.
Un dibuix fet per Josep Dorca el 1902 des del puig de Sant Grau (Sant Gregori) permet veure –i gràcies als comentaris de Solé– alguns dels passos que hi ha hagut i que hi haurà per superar l’obstacle hidrològic. El 1902 ja estava fet el pont de la indústria tèxtil Grober, que va agafar personal del pla de Bescanó i de la vall de Llémena. L’empresa, amb seu a Girona, s’havia instal·lat al poble el 1895. En la imatge del costat, es pot veure allà on hi havia el pas de baix, que va funcionar fins al 1974, i allà on es farà la passarel·la fins a Sant Gregori. Els aiguats, a més, han anat canviant el curs del riu i han provocat, entre altres coses, la desviació de la carretera que enllaça Girona i Bescanó, diu Solé.
L’industrial Manuel Bonmatí de Cendra va fer que es construís un dels ponts en aquest àmbit de l’actual demarcació, encara en servei. Bonmatí va construir la colònia tèxtil, que va donar nom al poble (ara, Sant Julià del Llor i Bonmatí), i va llogar les naus als Casacuberta i als germans Torras, segons exposa Xavier Martí i Ylla a Colònies (i veïnats) industrials de la Selva.
“Pedra blanca”
Amb el final de la Guerra Civil, el 1939, es van destruir els ponts, alguns dels quals van ser refets, però fins que no es van fer els embassaments de Susqueda i el Pasteral, que van estrènyer el curs del riu, el Ter creixia per les riuades i deixava “una amplada de riu neta, totalment de roca pelada, immensa […].” “Per què els romans anomenaven el riu Ter «riu alba» [‘riu blanc’]? Perquè d’aquí al mar els aiguats habituals, sobretot a la tardor, deixaven una extensió de pedra pelada. Aquesta pedra, quan està eixuta, és absolutament blanca, però no és que sigui calcària. Agafa un llot i quan s’eixuga és pedra blanca”, detalla Lluís Solé.
Amb el canvi de fisonomia del riu, hi havia punts on era més fàcil travessar-lo encara que no hi hagués cap pas. A causa de l’amplitud i de la poca profunditat –explica Solé–, el riu es podia passar amb l’aigua als turmells o a mitja cama. Així, entre Constantins –ara, poble de Sant Gregori– i Vilanna –que pertany a Bescanó–, hi havia hagut dos guals. En aquesta franja de terreny de l’actual comarca del Gironès, hi van trobar mort l’últim combatent carlí en la tercera guerra Carlina (1872-1876) i, “60 anys després, l’últim maqui [guerriller antifranquista]”.
En un article en aquest diari el 2020, Tura Soler parlava de la família de barquers de Sant Julià del Llor, els Boada. Feia esment del fet que durant el segle XX hi havia cinc barques que travessaven el riu: la de la Cellera, a Sant Julià del Llor; la d’Anglès, a Sant Julià; la de Verges, a Ultramort; la de Girona, a l’actual pont de la Barca, i la de Bescanó, a Sant Gregori. Ara, a un centenar de metres de l’antic pas en barca, a prop d’una granja i un restaurant, hi haurà la passarel·la que connectarà les dues bandes del riu i dues valls, la de Llémena i la del Ter. La passarel·la succeirà el passallís de l’empresa Àrids Sant Gregori, que es va endur el temporal Glòria el 2020.