Víctor Català i el ball del drac
La troballa de l’esborrany ‘El ball del drac’ és fruit de la investigació d’Irene Muñoz per a una tesi doctoral sobre l’autora
El document permet confrontar els treballs de recuperació del ball amb la descripció que en va fer l’escriptora
“Al davant hi anava el més forçut y parancer de la colla amb un llarg canó d’atxa o pal entravessat a la boca, amb una gran floca de ble ablamada als dos extrems, que li feia com unes espaordidores antenes capçades amb un ram de flames esblevenade.” Aquest és el començament d’un manuscrit inèdit de quatre folis de l’escriptora Víctor Català de principis del segle passat que fa poc ha estat recuperat a l’Arxiu de l’Escala. Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert (l’Escala, 1869-1966), descriu en aquest text una dansa ancestral de la Costa Brava, el ball del drac, el qual sembla que pot tenir l’origen en l’ofrena a antigues divinitats.
Però com s’ha arribat a fer aquesta troballa i què representa? Ens ho explica la directora del Museu de l’Anxova i la Sal i arxivera municipal, Lurdes Boix, apassionada d’Albert i del mateix ball del drac. La troballa es va dur a terme durant el treball d’investigació que feia Irene Muñoz, filòloga i biògrafa de Caterina Albert. Un exhaustiu treball que ha fet tot bussejant pel fons de l’escriptora, que es troba a l’Arxiu Històric de l’Escala, en el marc de la seva digitalització. Posteriorment, la transcripció del manuscrit l’ha fet la directora de l’Arxiu, Lurdes Boix, experta en paleografia, amb l’assessorament de la directora de la càtedra, Margarida Casacuberta, i les especialistes Núria Nardi i Irene Muñoz. El manuscrit veurà la llum durant la Festa de la Sal abans que la dansa sigui executada.
Un document imprescindible
El ball del drac de l’Escala es va deixar de fer quan, durant el franquisme, es va prohibir la celebració del carnaval. Segons Lurdes Boix, es tracta d’una dansa que arrela en tradicions paganes relacionades amb el mar. La prohibició n’hauria pogut comportar la desaparició. Però no ha estat així. Durant la dècada dels setanta del segle passat, l’escalenc Joan Clos es va proposar recuperar-lo i va entrevistar dansaires que l’havien interpretat. L’objectiu era ser tan curós com fos possible a l’hora de fer-lo retornar. Fins i tot, Clos va trobar una carta del seu pare en què es deia que els dansaires s’enfarinaven la cara. Aquí s’inicia un cicle virtuós que ha permès, amb la seva recuperació, crear una de les imatges més icòniques de la Festa de la Sal i, a més, estimada pels escalencs. Boix explica que el treball de documentació que va fer Caterina Albert, fruit de la seva fascinació pel ball, és extraordinari. Per què? Doncs perquè obre la possibilitat de disposar d’un text que explica com es ballava a principis del segle passat i que permet confrontar-hi, des de la visió de l’escriptora, els treballs que s’han fet posteriorment per recuperar-lo i no deixar-lo perdre, una fita que s’ha fet des del rigor a l’hora de bussejar per la seva història i, d’alguna manera, aquella visió etnològica, però també romàntica, pel que fa a l’evocació de tradicions passades.
