Daron Acemoglu, Simon Johnson i James A. Robinson, premis Nobel d’Economia 2024

El Premi Nobel d’Eco­no­mia d’aquest any ha estat per Daron Ace­mo­glu, Simon John­son i James A. Robin­son “pels seus estu­dis sobre com es for­men les ins­ti­tu­ci­ons i com afec­ten la pros­pe­ri­tat”. L’acadèmia sueca ha vol­gut reconèixer el tre­ball d’aquests tres eco­no­mis­tes que han pro­por­ci­o­nat una expli­cació de per què alguns països són rics i altres pobres. Des­taca que els tre­balls de Daron Ace­mo­glu i Simon John­son, pro­fes­sors del Mas­sac­hu­setts Ins­ti­tute of Tech­no­logy (MIT), i James Robin­son de la Uni­ver­si­tat de Chi­cago han aju­dat a com­pren­dre per què les soci­e­tats amb un estat de dret fràgil i ins­ti­tu­ci­ons que explo­ten la població no gene­ren crei­xe­ment ni can­vis posi­tius. En aquest sen­tit, una de les expli­ca­ci­ons que hi tro­ben els guar­do­nats “són les ins­ti­tu­ci­ons soci­als que es van intro­duir durant la colo­nit­zació”.

Amb els seus estu­dis han demos­trat que la cre­ació d’ins­ti­tu­ci­ons inclu­si­ves ha gene­rat riquesa men­tre que les ins­ti­tu­ci­ons extrac­ti­ves, encara que pro­du­ei­xen guanys a curt ter­mini per als qui tenen el poder, no millo­ren la situ­ació gene­ral de la població. No obs­tant això, també demos­tren que el canvi és pos­si­ble i que es poden for­mar noves ins­ti­tu­ci­ons. En algu­nes cir­cumstàncies, un país pot alli­be­rar-se de les seves ins­ti­tu­ci­ons here­ta­des per esta­blir la democràcia i l’estat de dret. A llarg ter­mini, aquests can­vis també con­du­ei­xen a una reducció de la pobresa.

Daron Ace­mo­glu, informa Efe, va néixer a Istan­bul el 196, és de pares arme­nis i pro­fes­sor al Mas­sac­hu­setts Ins­ti­tute of Tech­no­logy (MIT). Ha cen­trat la seva car­rera en l’estudi de les ins­ti­tu­ci­ons polítiques i econòmiques i el seu paper en el desen­vo­lu­pa­ment econòmic. Simon John­son, va néixer a She­fi­eld (Regne Unit) és també pro­fes­sor del MIT i entre el 2007 i el 2008 va ser cap del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal (FMI). Simon, que el 2011 va cau­sar polèmica en qua­li­fi­car l’ales­ho­res pre­si­dent del Deutsche Bank, Josef Acker­mann, com el ban­quer més perillós del món, ha tre­ba­llat en temes de crei­xe­ment econòmic i esta­bi­li­tat finan­cera. Durant la crisi finan­cera, John­son va rebut­jar la tesi que la com­pra d’habi­tatge per part de per­so­nes amb pocs ingres­sos hagués estat un fac­tor fona­men­tal. Per ell, l’ori­gen de la crisi era en la des­re­gu­lació del sec­tor finan­cer, explica Efe.

El ter­cer guar­do­nat, James Robin­son, no és pro­fes­sor del MIT, sinó de la Uni­ver­si­tat de Chi­cago. La seva pri­mera tro­bada amb Ace­mo­glu va ser durant l’època en la qual van impar­tir clas­ses a la Lon­don School of Eco­no­mics de Lon­dres. Els dos van publi­car junts els lli­bres Orígens econòmics de la dic­ta­dura i la democràcia (2006), Per què fra­cas­sen els països (2012) i El pas­sadís estret (2019).

Per part de Robin­son hi ha hagut un espe­cial interès per l’Amèrica Lla­tina i l’Àfrica. He fet inves­ti­ga­ci­ons a Botswana, Xile, Colòmbia i la República Democràtica del Congo, entre altres països. Una clau del tre­ball dels tres guar­do­nats –tots naci­o­na­lit­zats als Estats Units ha estat el paper pre­pon­de­rant que tenen les ins­ti­tu­ci­ons en la gene­ració de riquesa i equi­tat.