Relats que també sanen
Bellvitge publica la quarta edició de Relat-hos, un projecte que recull històries de superació de pacients ingressats
Els autors destaquen que expressar per escrit pensaments i emocions els ha ajudat a distanciar-se de la realitat i els ha enfortit
“Hi ha una petita diferència entre estar mort i estar viu. Quan ho entens, la vida és meravellosa”
En Jordi Targa va començar a anotar els somnis que havia tingut quan estava en coma. Ho feia en una llibreta petita que li va regalar la seva dona. Eren rars i inquietants i no volia oblidar-los. “Quan estàs molt medicat, barreges ficció i realitat; no saps si allò que està passant és real o no, tens al·lucinacions...”, explica de manera pausada aquest informàtic que l’any 2022, amb només 43 anys, va tenir un infart que el va tenir ingressat tres mesos, un dels quals, en coma a l’UCI. Avui aquells somnis, en què navegava en vaixells de fusta i coneixia pirates i gats lloro, formen part d’un dels relats de pacients que ha publicat l’hospital de Bellvitge amb el finançament de Casa Batlló. El projecte Relat-hos, ideat per la infermera Antonia Castro, es va posar en marxa el juny del 2017 i de moment ja s’han publicat quatre llibres, que es regalen als futurs pacients de l’hospital. “Està obert a totes les persones, menys les d’urgències i l’UCI, però és veritat que, en els casos de pacients amb poques visites, deprimits i que parlen poc, és com una pastilla més, una eina que els ajuda a tenir una altra mirada cap a la seva malaltia, un valor afegit en les cures que rep”, explica Castro, que recorda justament el moment en què se li va ocórrer el projecte. “Una nit vaig entrar en una habitació i em vaig trobar un pacient amb cara de molt avorrit. “Sort que tenim la tele”, em va dir. I vaig pensar que, com a institució, havíem de ser capaços d’oferir-los alguna cosa més.
La idea, que ja ha estat exportada a més centres de dins i fora de Catalunya i presentada en un congrés de l’OMS sobre com les activitats artístiques contribueixen a millorar la salut de les persones, va reeixir ràpidament. “Té un fort impacte emocional i, a més, és barata, perquè amb una carpeta, uns folis, un bolígraf i una autorització per a la publicació, n’hi ha prou”, subratlla Castro, que destaca la importància de la implicació del personal que treballa a peu de llit per animar els pacients. Tot i així, de moment encara és una activitat minoritària. Cada any, hi ha uns 30.000 ingressos a Bellvitge; es reparteixen entre 300 i 400 carpetes i fins ara s’han publicat uns 230 relats en les quatre edicions (uns 55 per edició).
Jordi
Com en Jordi, la majoria escriuen sobre la seva experiència a l’hospital, sobretot si ha estat dura. Els ajuda a reflexionar, a afrontar la nova situació, la nova vida. Ell, que agraeix a l’Antonia haver-lo animat, va partir dels somnis que havia escrit, però els va donar una altra forma. El seu relat, titulat Viatge a Canopus, el va plantejar com una carta adreçada a ella, a la infermera. “A mesura que millorava, tenia més temps i més ganes d’escriure, perquè veia que m’ajudava a abstreure’m de la realitat. I també tenia una funció terapèutica, perquè davant del paper en blanc t’atreveixes a dir-te coses que no t’haguessis dit mai”, reconeix en Jordi.
No ha tornat a treballar, en espera de veure com va tot i potser d’un nou tractament que li serveixi per millorar la qualitat de vida, perquè el cor li ha quedat malmès i es cansa “com un senyor de 75 anys”. “M’han canviat les prioritats. Sempre t’avisen: no facis això, no treballis tant, vigila amb l’estrès..., però no en fem cas fins que no ens passa”, subratlla. En aquest sentit, a banda de l’innegable benefici personal, una de les coses que considera que poden ser útils del programa de relats de Bellvitge és que serveixi per “compartir l’experiència i que a algú altre li pugui ser d’ajuda”.
David
En David Herrera, de 56 anys, també s’ha hagut d’adaptar a una nova vida. Era taxista i impartia classes en un sindicat per a taxistes. Als 50 anys va tenir un primer infart. Després van venir quatre aturades cardíaques i, finalment, l’amputació de la cama esquerra per una ferida oberta que no va cicatritzar i es va infectar. “Vaig trigar un dia a poder mirar-me la cama. Després ho vaig anar digerint. Jo penso que tots tenim recursos de superació”, diu. Escriure ha estat un d’aquests recursos. Recordar pel·lícules, exposicions, paisatges... “Allà, sense cama…, vaig pensar en l’exposició Vides minades, del fotògraf Gervasio Sánchez. Ell en va fer una segona part seguint les trajectòries d’aquelles persones. I vaig pensar que, si ells havien tirat endavant, jo que visc en un país del Primer Món no tinc dret a queixar-me. I això em va donar forces per tirar endavant.” Altres cops ha estat una pel·lícula. I sempre, l’escriptura. En el primer llibre de relats de l’hospital, va publicar tres històries: Before, After i Beguin the beguine. “La primera va ser abans de l’operació. Hi vaig relatar la meva percepció de com funcionen les urgències en un hospital: com tothom va de cul, com es coordinen els equips en els casos més greus en què la vida d’una persona depèn de l’eficiència de tots... I també la poca paciència d’algunes persones. Jo volia ser el pacient pacient.”
After el va escriure després de despertar-se de l’operació. “Ningú sabia com seria el David que es despertaria. Durant les aturades em van posar oxigen i no es va deteriorar el cervell. Era jo. Ja havia conegut l’Antonia. Ella m’hi va animar, em va dir que li havia agradat la meva primera història. De seguida li vaig enviar la segona.”
L’últim relat que va escriure el va titular La veu. Va estar més d’un mes sedat i intubat, i això li va malmetre les cordes vocals. “Ara tinc un 50% menys de capacitat respiratòria i menys veu”, diu. Explicar les seves experiències l’ha ajudat. Se n’ha distanciat. Ha pogut fins i tot incloure-hi l’humor. “Són maneres de ser. Has de tenir en compte que soc optimista. No puc treballar, no respiro gairebé, em canso quan camino..., però tinc molt clar que hi ha una petita diferència entre estar mort i estar viu… I quan tens això clar, la vida és meravellosa.”
En tots els casos, posar-hi distància i saber gestionar amb humor el que li passava l’ha ajudat. També durant l’any i quatre mesos que va estar al centre sociosanitari Federica Montseny de Viladecans per aconseguir “aprendre a caminar de nou”. “T’impliques amb la gent que t’ajuda. Quan en vaig sortir, m’hi vaig oferir com a voluntari.” És una de les experiència més grates. I no perd les ganes d’ajudar els altres i ajudar-se a si mateix. Entre les activitats, fan un taller de lectura. “Home, jo necessitaria molts més punts i comes...”, riu.
Antonia Castro no pot estar més contenta de l’experiència. “Són moments en què la teva agenda s’atura. Fas una gran reflexió i escriure t’ajuda. En aquest sentit, jo estic convençuda que els relats són una eina més, ajuden a integrar emocions i, per tant, són sanadors, perquè milloren la salut emocional de la persona.”