Societat

Relats que també sanen

Bellvitge publica la quarta edició de Relat-hos, un projecte que recull històries de superació de pacients ingressats

Els autors destaquen que expressar per escrit pensaments i emocions els ha ajudat a distanciar-se de la realitat i els ha enfortit

“Hi ha una petita diferència entre estar mort i estar viu. Quan ho entens, la vida és meravellosa”

En Jordi Targa va començar a ano­tar els som­nis que havia tin­gut quan estava en coma. Ho feia en una lli­breta petita que li va rega­lar la seva dona. Eren rars i inqui­e­tants i no volia obli­dar-los. “Quan estàs molt medi­cat, bar­re­ges ficció i rea­li­tat; no saps si allò que està pas­sant és real o no, tens al·luci­na­ci­ons...”, explica de manera pau­sada aquest informàtic que l’any 2022, amb només 43 anys, va tenir un infart que el va tenir ingres­sat tres mesos, un dels quals, en coma a l’UCI. Avui aquells som­nis, en què nave­gava en vai­xells de fusta i conei­xia pira­tes i gats lloro, for­men part d’un dels relats de paci­ents que ha publi­cat l’hos­pi­tal de Bell­vitge amb el finançament de Casa Batlló. El pro­jecte Relat-hos, ideat per la infer­mera Anto­nia Cas­tro, es va posar en marxa el juny del 2017 i de moment ja s’han publi­cat qua­tre lli­bres, que es rega­len als futurs paci­ents de l’hos­pi­tal. “Està obert a totes les per­so­nes, menys les d’urgències i l’UCI, però és veri­tat que, en els casos de paci­ents amb poques visi­tes, depri­mits i que par­len poc, és com una pas­ti­lla més, una eina que els ajuda a tenir una altra mirada cap a la seva malal­tia, un valor afe­git en les cures que rep”, explica Cas­tro, que recorda jus­ta­ment el moment en què se li va ocórrer el pro­jecte. “Una nit vaig entrar en una habi­tació i em vaig tro­bar un paci­ent amb cara de molt avor­rit. “Sort que tenim la tele”, em va dir. I vaig pen­sar que, com a ins­ti­tució, havíem de ser capaços d’ofe­rir-los alguna cosa més.

La idea, que ja ha estat expor­tada a més cen­tres de dins i fora de Cata­lu­nya i pre­sen­tada en un congrés de l’OMS sobre com les acti­vi­tats artísti­ques con­tri­bu­ei­xen a millo­rar la salut de les per­so­nes, va reei­xir ràpida­ment. “Té un fort impacte emo­ci­o­nal i, a més, és barata, perquè amb una car­peta, uns folis, un bolígraf i una auto­rit­zació per a la publi­cació, n’hi ha prou”, subrat­lla Cas­tro, que des­taca la importància de la impli­cació del per­so­nal que tre­ba­lla a peu de llit per ani­mar els paci­ents. Tot i així, de moment encara és una acti­vi­tat mino­ritària. Cada any, hi ha uns 30.000 ingres­sos a Bell­vitge; es repar­tei­xen entre 300 i 400 car­pe­tes i fins ara s’han publi­cat uns 230 relats en les qua­tre edi­ci­ons (uns 55 per edició).

Jordi

Com en Jordi, la majo­ria escri­uen sobre la seva experiència a l’hos­pi­tal, sobre­tot si ha estat dura. Els ajuda a refle­xi­o­nar, a afron­tar la nova situ­ació, la nova vida. Ell, que agra­eix a l’Anto­nia haver-lo ani­mat, va par­tir dels som­nis que havia escrit, però els va donar una altra forma. El seu relat, titu­lat Viatge a Cano­pus, el va plan­te­jar com una carta adreçada a ella, a la infer­mera. “A mesura que millo­rava, tenia més temps i més ganes d’escriure, perquè veia que m’aju­dava a abs­treure’m de la rea­li­tat. I també tenia una funció terapèutica, perquè davant del paper en blanc t’atre­vei­xes a dir-te coses que no t’hagues­sis dit mai”, reco­neix en Jordi.

No ha tor­nat a tre­ba­llar, en espera de veure com va tot i pot­ser d’un nou trac­ta­ment que li ser­veixi per millo­rar la qua­li­tat de vida, perquè el cor li ha que­dat malmès i es cansa “com un senyor de 75 anys”. “M’han can­viat les pri­o­ri­tats. Sem­pre t’avi­sen: no facis això, no tre­ba­llis tant, vigila amb l’estrès..., però no en fem cas fins que no ens passa”, subrat­lla. En aquest sen­tit, a banda de l’inne­ga­ble bene­fici per­so­nal, una de les coses que con­si­dera que poden ser útils del pro­grama de relats de Bell­vitge és que ser­veixi per “com­par­tir l’experiència i que a algú altre li pugui ser d’ajuda”.

David

En David Her­rera, de 56 anys, també s’ha hagut d’adap­tar a una nova vida. Era taxista i impar­tia clas­ses en un sin­di­cat per a taxis­tes. Als 50 anys va tenir un pri­mer infart. Després van venir qua­tre atu­ra­des cardíaques i, final­ment, l’ampu­tació de la cama esquerra per una ferida oberta que no va cica­trit­zar i es va infec­tar. “Vaig tri­gar un dia a poder mirar-me la cama. Després ho vaig anar dige­rint. Jo penso que tots tenim recur­sos de superació”, diu. Escriure ha estat un d’aquests recur­sos. Recor­dar pel·lícules, expo­si­ci­ons, pai­sat­ges... “Allà, sense cama…, vaig pen­sar en l’expo­sició Vides mina­des, del fotògraf Ger­va­sio Sánchez. Ell en va fer una segona part seguint les tra­jectòries d’aque­lles per­so­nes. I vaig pen­sar que, si ells havien tirat enda­vant, jo que visc en un país del Pri­mer Món no tinc dret a quei­xar-me. I això em va donar for­ces per tirar enda­vant.” Altres cops ha estat una pel·lícula. I sem­pre, l’escrip­tura. En el pri­mer lli­bre de relats de l’hos­pi­tal, va publi­car tres històries: Before, After i Beguin the beguine. “La pri­mera va ser abans de l’ope­ració. Hi vaig rela­tar la meva per­cepció de com fun­ci­o­nen les urgències en un hos­pi­tal: com tot­hom va de cul, com es coor­di­nen els equips en els casos més greus en què la vida d’una per­sona depèn de l’eficiència de tots... I també la poca paciència d’algu­nes per­so­nes. Jo volia ser el paci­ent paci­ent.”

After el va escriure després de des­per­tar-se de l’ope­ració. “Ningú sabia com seria el David que es des­per­ta­ria. Durant les atu­ra­des em van posar oxi­gen i no es va dete­ri­o­rar el cer­vell. Era jo. Ja havia cone­gut l’Anto­nia. Ella m’hi va ani­mar, em va dir que li havia agra­dat la meva pri­mera història. De seguida li vaig enviar la segona.”

L’últim relat que va escriure el va titu­lar La veu. Va estar més d’un mes sedat i intu­bat, i això li va mal­me­tre les cor­des vocals. “Ara tinc un 50% menys de capa­ci­tat res­pi­ratòria i menys veu”, diu. Expli­car les seves experiències l’ha aju­dat. Se n’ha dis­tan­ciat. Ha pogut fins i tot incloure-hi l’humor. “Són mane­res de ser. Has de tenir en compte que soc opti­mista. No puc tre­ba­llar, no res­piro gai­rebé, em canso quan camino..., però tinc molt clar que hi ha una petita diferència entre estar mort i estar viu… I quan tens això clar, la vida és mera­ve­llosa.”

En tots els casos, posar-hi distància i saber ges­ti­o­nar amb humor el que li pas­sava l’ha aju­dat. També durant l’any i qua­tre mesos que va estar al cen­tre soci­o­sa­ni­tari Fede­rica Mont­seny de Vila­de­cans per acon­se­guir “apren­dre a cami­nar de nou”. “T’impli­ques amb la gent que t’ajuda. Quan en vaig sor­tir, m’hi vaig ofe­rir com a volun­tari.” És una de les experiència més gra­tes. I no perd les ganes d’aju­dar els altres i aju­dar-se a si mateix. Entre les acti­vi­tats, fan un taller de lec­tura. “Home, jo neces­si­ta­ria molts més punts i comes...”, riu.

Anto­nia Cas­tro no pot estar més con­tenta de l’experiència. “Són moments en què la teva agenda s’atura. Fas una gran reflexió i escriure t’ajuda. En aquest sen­tit, jo estic con­vençuda que els relats són una eina més, aju­den a inte­grar emo­ci­ons i, per tant, són sana­dors, perquè millo­ren la salut emo­ci­o­nal de la per­sona.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.