Llum sobre els enterraments domèstics de nadons ibers

El ritual funerari més comú dels ibers era la cremació dels difunts i el posterior dipòsit de les restes en urnes que s’enterraven en necròpolis. Els arqueòlegs, però, han descobert també enterraments en zones domèstiques, destinades a l’habitatge o la producció, de restes de nounats que no havien estat cremats. Aquesta mena d’enterraments de la cultura ibèrica, que va habitar el territori que ara és Catalunya durant l’edat del ferro, entre els segles VIII i I abans de Crist, han generat controvèrsia entre els experts per la dificultat de la seva interpretació. Les hipòtesis plantejades fins ara apuntaven en moltes direccions, fins i tot defensant que es podia tractar d’evidències de la pràctica d’infanticidis o de sacrificis rituals. Ara, un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona amb la col·laboració de la Universitat de Vic i el sincrotró Alba argumenta que aquests nadons van morir per causes naturals, com ara complicacions del part o condicions pròpies de la prematuritat.

Els investigadors ho han determinat amb una metodologia innovadora, basada a aplicar microscòpia òptica i microfluorescència amb llum de sincrotró per analitzar les dents presents en els esquelets de 45 infants de cinc jaciments arqueològics d’època ibera: els de Camp de les Lloses (Osona), Olèrdola (Alt Penedès), Puig de Sant Andreu i Illa d’en Reixac (Baix Empordà) i la Fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Garrigues). Gràcies a aquest mètode, els investigadors han identificat amb precisió tant el moment del naixement com de la mort d’aquests nadons i ho han publicat en un article a la revista Journal of Archaeological Science, on aporten evidències molt precises a favor de la hipòtesi que aquests nadons enterrats en contextos domèstics van morir principalment per causes naturals i que, per tant, són un reflex de l’elevada mortalitat infantil durant el primer any de vida en el període estudiat.

El treball ha estat liderat per investigadors del Grup de Recerca en Antropologia Biològica de la UAB i, a banda de la UVic, també hi ha participat personal del Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Centre d’Interpretació El Camp de les Lloses, la Universitat de Lleida i la de Granada. L’equip de recerca ha fet una anàlisi del teixit i la composició química de les dents temporals (les dents de llet) presents en els esquelets dels nadons que els ha permès visualitzar mitjançant microscòpia òptica les línies de creixement de la corona dental. Aquestes dents es comencen a formar durant la vida intrauterina i acaben de desenvolupar-se en l’etapa postnatal, quan experimenten el major creixement degut a la propietat singular d’anar formant i acumulant línies de creixement. Aquestes línies poden crear-se diàriament i algunes ho fan de manera més gruixuda arran d’un esdeveniment puntual i estressant.

Una d’aquestes línies singulars que destaquen i es poden visualitzar amb microscòpia òptica en les dents dels infants que han sobreviscut al naixement és la línia neonatal, que es forma per l’estrès fisiològic resultant del canvi brusc de la vida intrauterina a l’extrauterina. La presència o no d’aquesta la línia neonatal, que es produeix en el moment de deixar el ventre matern, ha habilitat els científics per identificar el moment del naixement dels individus i calcular la seva supervivència, així com determinar amb molta precisió l’edat cronològica en el moment de la mort. L’edat cronològica té a veure amb el temps transcorregut des del naixement i no està en relació amb el desenvolupament biològic de l’esquelet.

“Aquesta tècnica permet identificar el moment del naixement i calcular l’edat cronològica en restes esquelètiques, mentre que les tècniques convencionals estimen l’edat biològica de l’individu a partir del creixement i desenvolupament esquelètic, així que són més imprecises i no detecten el naixement”, assenyala Ani Martirosyan, investigadora predoctoral de la UAB i primera autora de l’article.

Amb aquests nous mitjans, s’ha vist que gairebé la meitat dels nadons estudiats van morir durant el període perinatal, concretament entre la setmana 27 de gestació i la primera setmana de vida. La gran majoria no van sobreviure al moment del naixement, i molts van morir a causa de la prematuritat. “Aquestes dades reforcen la hipòtesi que la majoria de morts perinatals van ser causades per factors naturals, com complicacions en el part o problemes de salut associats a la prematuritat, i no per pràctiques culturals com infanticidis o sacrificis rituals com algunes hipòtesis havien suggerit”, assenyala Xavier Jordana, professor d’antropologia biològica de la UAB.

Els investigadors han observat també que de la vintena de nadons que van sobreviure més enllà de la primera setmana de vida, el més longeu només va arribar als 67 dies. “En els jaciments estudiats no s’ha identificat cap enterrament d’un infant més enllà dels dos mesos de vida. Això ens fa pensar que probablement podria haver obeït a una pràctica cultural d’enterrar en els espais domèstics els nadons que morien en les etapes més primerenques”, indica Assumpció Malgosa, investigadora de la UAB i coautora de l’estudi.