Una joia tèxtil que venç el temps

La perseverança i la paciència mariden a la perfecció amb la subtilesa i la cura a l’hora de confeccionar les robes de llengües mallorquines. A Teixits Vicens ho saben molt bé. Tomeu Fuster és la quarta generació d’una família que fabrica aquests teixits únics, creats seguint la tècnica de l’ikat, característica de la ruta de la seda. Teixits Vicens, després de 170 anys d’activitat, és un exemple de proximitat i transparència, valors que comparteix amb Banc Sabadell.

La història comença l’any 1854 en una casa de Pollença, al nord de l’illa. En una de les habitacions hi ha un teler i una cadira de barberia. Allà es confeccionen teixits i s’arreglen barbes. Els blaus del Mediterrani, els verds de la serra de Tramuntana enamoren aquesta família, que, amb el temps, ha esdevingut un referent en la producció de les robes de llengües.

La constància en la lluita, l’emprenedoria, la perseverança i el perfeccionisme han anat guiant aquesta aventura al llarg dels anys. Actualment, només hi ha tres empreses que encara conserven l’ofici i han demanat la protecció d’una identificació geogràfica protegida, reconeguda per la UE. Ho demanen perquè cada tros de teixit és un tros de Mallorca.

“Per confeccionar 200 metres de roba, necessitem tres mesos”, diu Tomeu Fuster. Cada metre de roba és com una imatge de l’illa. La seva tieta i el seu marit van ser, en bona part, els autors d’aquestes creacions tan característiques. La barreja del vent de tramuntana amb els paisatges verds de la garriga i els blaus del mar es traslladaven a les robes amb aquestes flàmules o llengües que són presents en totes les cases mallorquines i que els turistes s’emporten a la maleta com si s’enduguessin un tros de l’illa.

“Encara ara, quan estenc les robes tenyides amb el model 200, el blau turquesa, veig el Mediterrani”, diu Fuster. Precisament, la tercera generació de Vicens va ser la que va marcar un abans i un després en la definició dels estampats i dels colors emprats. “Al principi, s’utilitzaven només cinc o sis colors; avui dia en fem servir gairebé una trentena”, explica Tomeu Fuster. I no només han incrementat el nombre de colors, sinó també el de productes. Les llengües que, tradicionalment, s’havien utilitzat per a entapissats, cortines i robes de llit o de taula van passar a les espardenyes, bosses de mà, cinturons i barrets, carteres i, fins i tot, peces de roba. Aquest boom va arribar l’any 2008, en plena crisi financera. L’empresa havia de sobreviure i ho va fer amb un pas decidit cap endavant.

Actualment, hi ha disset persones treballant a l’empresa, que ha convertit el mercat alemany en el segon més important, darrere de l’espanyol. Tomeu Fuster assegura que el producte estrella, en aquest moment, són els coixins. “En venem més de 2.000 a l’any”, diu Fuster, que en els últims anys s’ha encarregat de renovar i digitalitzar el negoci, amb la introducció, fins i tot, d’un dron que sobrevola i controla tot l’estoc. Convertit en un autèntic expert en proximitat, ara busca estàndards de qualitat sostenible, robes de cotó i de lli ecològiques, altres maneres de fixar el color que no siguin químiques i fórmules per aprofitar els sobrants de fil per a paqueteria i cortines.

“Intento no estar mai aturat; no em conformo”, assegura. I és així com ha aconseguit la col·laboració amb la dissenyadora de joieria Elena Rohner i les exportacions de robes de llengües als Estats Units, on els dissenyadors les utilitzen, habitualment, per als seus projectes. És com enviar-los una joia que, any rere any, venç el temps.