Dones de l’Opus Dei

Sona el despertador i sense dialogar amb la mandra se salta del llit i es besa el terra mentre es diu “Serviam!”, ‘serviré’ en llatí. És el primer que fa una persona de l’Opus Dei. Aquest salt de la son a la vigília l’anomenen “minut heroic”. Sala Phenomena, a Barcelona, 22 d’octubre, Serielizados Fest. Ple de gom a gom. Els espectadors veuen en primícia el primer capítol dels quatre que té el documental El minuto heroico: yo también dejé el Opus Dei. Al darrere hi ha la Mònica Terribas i el seu equip, Mediapro, i Max, la plataforma que l’ha comprat i l’estrenarà a principis del 2025. Són 13 històries de dones, de diferents punts del planeta, també de Catalunya, que narren què va significar ser de l’Opus Dei, organització de l’Església catòlica, fundada a Espanya pel capellà Josemaría Escrivá el 1928. En l’estrena, hi és Terribas, i l’actriu Claudia Traisac, que posa carn a aquestes històries, totes amb noms i cognoms. Tretze dones amb una narració comuna, igual. Unes hi van estar pocs anys; d’altres, 20, i n’hi ha que més de trenta.

“He picat molta pedra per ser avui aquí”, va dir Mònica Terribas. Fa quatre anys que va començar a treballar-hi, però no ha estat fins aquest 2024 que una plataforma ha comprat el projecte. “He d’agrair a Max la llibertat, la valentia de confiar per fer aquest treball amb la profunditat amb què hem pogut fer-lo.” I va seguir: “Vegeu els quatre episodis. Quan acabeu us quedareu enganxats a aquestes 13 dones i en voldreu saber més.” Algunes protagonistes estaven assegudes entre les butaques. Són 13, però diu Terribas: “Hem parlat amb moltes, moltes. Surten les que han pogut parlar.” “Vaig demanar fer una entrevista al prelat, Fernando Ocáriz; anar a Roma i mostrar-li el que diuen aquestes dones. Però ho van declinar; hauria estat meravellós. L’objectiu és defensar la llibertat de les persones, també la de les que són dins. No és una revenja.”

En el primer capítol expliquen com van conèixer l’Opus Dei i com va ser la incorporació –“pitar”, en diuen. Tant en la secció femenina com en la masculina hi ha tres vocacions: numerari, agregat i supernumerari. Els noms s’inspiren en la nomenclatura del professorat universitari. Els numeraris i els agregats fan entrega total de la seva vida –projectes personals, professionals, econòmics i emocionals (són cèlibes, castedat absoluta). Els numeraris viuen en centres i els càrrecs de direcció són seus. Els agregats tenen la mateixa vida, però viuen pel seu compte, normalment amb la família; no poden tenir càrrecs de direcció, sí de formació. Els supernumeraris són “els que es casen”. En el cas de les dones hi ha, a més a més, les numeràries auxiliars. Tenen cura dels centres i altres instal·lacions de l’Opus Dei, especialment dels homes: neteja, menjar, bugaderia...

Les 13 van conèixer l’Opus Dei en la pròpia família, a l’escola, en espais de lleure, a través del capellà del poble. Les va atraure l’ambient afectuós, la possibilitat de fer activitats inaccessibles, l’oferta de formació impossible a casa. D’una manera o altra, arribades als 14 anys i mig, l’edat mínima d’incorporació, algú els va dir que podien tenir vocació. A aquestes edats, en què no hi ha cap altre compromís, la crisi de vocació que se’ls va plantejar era la donació completa. En el documental, les dones parlen de la por i l’impacte de sentir dir que havien estat “escollides” per Déu per a un gran ideal, recristianitzar el món. Algunes van reaccionar amb orgull, d’altres s’hi van resistir: la disjuntiva era “seguir la crida de Déu” o negar-la i “apartar-se d’Ell”. Se’ls va recomanar no parlar-ne amb els pares, “ja que el dimoni els podia utilitzar”.

Els següents capítols tracten la vida dins l’Opus Dei, la crisi vocacional i la sortida. Apareixen professionals, de la psicologia, el periodisme. I l’advocat Sebastián Sal, pel cas de 43 exnumeràries auxiliars argentines en litigi amb l’Opus Dei. La justícia argentina ha admès el cas a tràmit “per tràfic de dones i explotació laboral.”