La solitud entre els joves

Més del 28% de les persones de 18 a 34 anys que resideixen a Catalunya se senten soles. El jovent és el col·lectiu que pateix més solitud involuntària de tota la població, segons el Baròmetre de la Soledat No Desitjada a l’Estat, que indica que gairebé una de cada cinc persones que viuen a Catalunya se sent sola, i un 12,6% pateixen soledat crònica, és a dir, fa dos anys o més que tenen aquest sentiment. L’estudi, elaborat per l’Observatori Estatal de la Soledat i finançat per la Fundació ONCE i la Fundació AXA, es basa en 2.900 entrevistes a majors de 18 anys residents a Espanya, 400 dels quals, a Catalunya.

“La solitud és un sentiment subjectiu en què la persona pensa que no té la quantitat o la qualitat de relacions que espera, és a dir, pots estar envoltat de moltes persones, però sentir-te sol, i això cada vegada ho veiem més entre els joves”, diu Adrián Tuñón, responsable de l’Observatori Estatal de la Soledat No Desitjada i consultor de Fresno. Un dels factors que contribueixen a aquesta sensació és la creixent digitalització. “Les persones que es comuniquen habitualment en línia amb les seves relacions d’amistat senten més del doble de soledat que aquelles s’hi comuniquen de manera presencial”, explica Tuñón.

A més, l’investigador assenyala que, entre els joves, la soledat també està molt lligada a l’assetjament escolar i laboral. Sis de cada deu joves que se senten sols afirmen haver patit episodis de discriminació en aquests àmbits. Tuñón assenyala que, en el cas dels infants, per exemple, l’espai on se senten més sols és el pati de l’escola.

La discriminació, sigui per raó d’origen, de classe o d’identitat o orientació sexual, és un dels factors que més influeixen en la soledat. L’estudi revela que la bretxa de soledat entre les persones que han nascut a Catalunya i les que no és de quinze punts percentuals, per exemple. Un altre factor rellevant és la vulnerabilitat social, és a dir, la falta de recursos econòmics i la falta d’estudis o d’ocupació. “Si no tenim societats inclusives, una part de la població se sent exclosa”, assegura Tuñón.

L’investigador alerta també del creixent caràcter individualista de les societats actuals i reivindica el paper del teixit associatiu. L’informe assenyala que les ciutats grans i els barris amb menys teixit social registren molta més soledat no desitjada que els pobles o els barris més actius veïnalment. En aquest sentit, Tuñón afirma que el fet que el teixit associatiu català sigui “més potent que el d’altres parts d’Espanya” fa que Catalunya tingui un índex de solitud no desitjada lleugerament inferior al de la resta de l’Estat, que se situa per sobre del 20%.

La soledat no desitjada afecta la salut física i mental de les persones que la pateixen, i alhora, segons Tuñón, afecta també la societat, ja que redueix la cohesió social i n’incrementa la polarització. A més, l’investigador assenyala que suposa un cost econòmic de 14.000 milions d’euros anuals entre els costos sanitaris i la baixada de la productivitat. Per combatre la soledat no desitjada, Tuñón reivindica la necessitat de fer polítiques transversals que afavoreixin la interacció de les persones i minimitzin els efectes de la digitalització i l’individualisme. Per exemple, polítiques educatives i comunitàries que combatin les discriminacions o polítiques urbanístiques que dissenyin ciutats que permetin la interacció social.