“A qui produeix aliments, se’l necessita tres cops al dia”

Judit Nadal: Econòmicament, les primeres races no eren viables. Aquests altres animals, a part del cabrit, fan llet. Tirem endavant ara que fem formatges i iogurts. O sigui, que transformem. Abans no sortia a compte. Ara, quan les cabres crien, els cabrits mascles van a l’escorxador i les femelles ens les quedem perquè siguin futures mares i per aprofitar-ne la llet. Tenim llet i podem elaborar des del febrer, quan acaben de parir, fins al novembre. El cabrit va a l’escorxador, però després el venem nosaltres aquí, els caps de setmana.

J.N.: Aquesta és una de les filosofies dels pastors nous, tancar el cercle. Produeixes el teu menjar, els animals pasturen els camps i els boscos de l’entorn, i la seva llet la transformes i la vens directament.

J.N.: Segurament perquè es tracta d’animals molt més grossos que les cabres o les ovelles, i es necessita una inversió molt més gran per poder començar. També requereixen tenir accés a més terres.

J.N.: La burocràcia. Només s’ha de veure el document de Foc als papers per adonar-te de quants tràmits hem de fer. I en el nostre cas, s’hi afegeix tota la certificació ecològica. L’altre gran problema per a la gent que comença és l’accés a la terra. Pensa que nosaltres, al començament, oferíem el ramat per pasturar boscos i evitar incendis, però els propietaris forestals, en lloc d’arribar a un acord, ens volien cobrar.

J.N.: Sí, però alguns es pensaven que ens feien un favor deixant-hi pasturar els animals, quan en realitat és al contrari.

Paula Martínez: La veritat, encara no tinc gaire clar per què em vaig apuntar a l’escola. Soc educadora social, i, encara que vaig néixer aquí, a l’Empordà, vaig viure a Barcelona molts anys. Tenia ganes de canviar de sector i de lloc on viure, i m’hi vaig apuntar. Sí que era un sector que em cridava l’atenció, el seguia per xarxes i m’interessava el que feien. Ho vaig fer una mica per provar, a veure si m’agradava. I llavors vaig descobrir que sí, i molt.

P.M.: En el meu cas, és diferent del dia a dia dels propietaris. Al capdavall jo tinc un horari, ells hi han de dedicar moltes més hores perquè tot rutlli i tenen més responsabilitats. Compartim tasques com ara munyir, anar a pasturar, portar menjar al corral i elaborar, això sí. Però ells també passen moltes hores a l’ordinador. per això mateix, que l’hagi portat a ell a tenir aquesta vida a l’Aràbia Saudita i als Estats Units. Però hi ha coses que sí que depenen de nosaltres. Per exemple, com em va convèncer ell per entrar a veure’l a la presó i com això va afectar perquè l’alliberessin. Però ell creu que això és el destí també. I potser té raó també, m’ha convençut una mica en això.

J.N.: Això és una explotació, però sobretot és una empresa, una empresa que ven aliments. Hem de vendre els nostres productes. Per sort veiem que cada cop més gent valora que siguin productes ecològics i de la terra. Nosaltres podem continuar perquè hi ha clients que valoren el nostre producte, encara que no siguem una botiga que es troba enmig d’una ciutat. En aquest sentit, ens van molt bé les xarxes socials. I estem veient com els clients s’acostumen a uns gustos diferents d’aquells als quals estaven habituats. Tenim compradors de formatge que, per exemple, després de tastar els nostres, ens expliquen que a casa seva ja no entra cap més formatge del supermercat.

J.N.: En el meu cas, i és el que trobo a faltar ara que m’he de dedicar també a tota la part de gestió, és estar amb els animals. Els animals pasturen al camp tot el dia en tancats electrificats que canviem cada dia i a la tarda pasturen dues o tres hores al bosc. Això és el millor de tot. per això mateix, que l’hagi portat a ell a tenir aquesta vida a l’Aràbia Saudita i als Estats Units. Però hi ha coses que sí que depenen de nosaltres. Per exemple, com em va convèncer ell per entrar a veure’l a la presó i com això va afectar perquè l’alliberessin. Però ell creu que això és el destí també. I potser té raó també, m’ha convençut una mica en això.

P.M.: A mi, a part dels animals, el que m’agrada d’aquesta feina és que fas moltes coses diferents, no és gens monòtona. Les tasques canvien en funció de l’època de l’any. Un dia poden tocar parts; un altre, vigilar una cabra que no està fina; un altre, fer formatges... L’estiu és molt diferent de l’hivern, va canviant la rutina, i això s’agraeix.

J.N.: I tant! per això mateix, que l’hagi portat a ell a tenir aquesta vida a l’Aràbia Saudita i als Estats Units. Però hi ha coses que sí que depenen de nosaltres. Per exemple, com em va convèncer ell per entrar a veure’l a la presó i com això va afectar perquè l’alliberessin. Però ell creu que això és el destí també. I potser té raó també, m’ha convençut una mica en això.

P.M.: Després d’un any aquí, ja els començo a distingir [riu].

J.N.: Tret que siguis vegetariana, és molt millor poder menjar la carn d’un animal que saps com ha estat tractat, què ha menjat i com ha viscut. I no pas una carn que no tens ni idea d’on prové i no saps què li han fet, a aquella pobra bèstia. És molt més sa menjar-te l’animal que tu has criat que no pas un altre que ves a saber. Ara bé, és evident que quan es mor una cabra de les mares et sap greu, són animals que veus cada dia, i al final te’ls estimes i són el pilar fonamental de l’empresa. Però insisteixo: estem produint menjar. I una persona que es dedica a l’agricultura i a la ramaderia la necessites tres cops al dia. per això mateix, que l’hagi portat a ell a tenir aquesta vida a l’Aràbia Saudita i als Estats Units. Però hi ha coses que sí que depenen de nosaltres. Per exemple, com em va convèncer ell per entrar a veure’l a la presó i com això va afectar perquè l’alliberessin. Però ell creu que això és el destí també. I potser té raó també, m’ha convençut una mica en això.

P.M.: Portar els cabrits a l’escorxador no és un dels moments més agradables. Però és el que permet que es pugui mantenir l’activitat.