Mor Joan Uriach, el pare de la Biodramina

L’empresari català Joan Uriach i Marsal, expresident de la companyia farmacèutica que porta el nom de la seva família, va morir dimarts als 95 anys, segons ha fet saber la mateixa empresa.

Nascut a Barcelona el 1929, va llicenciar-se en farmàcia per la Universitat de Barcelona i va ampliar els estudis a l’IESE. A mitjans dels anys cinquanta es va incorporar a l’empresa familiar Uriach, fundada pel seu besavi, Joan Uriach i Feliu, el 1832.

Se li reconeix haver estat el responsable de l’expansió de la companyia fent-la créixer fora del mercat català. També va ser l’encarregat d’obrir-se a altres disciplines, sempre dins el sector de la salut i, finalment, va visionar la creació d’una primera àrea especialitzada en recerca i innovació. Aquest últim punt el va dur en una posició de privilegi que li va permetre ser el comercialitzador de productes com el Lipograsil, l’Hipotensor i, sobretot la popular Biodramina, la història de la qual es remunta després que Uriach descobrís l’existència d’un principi actiu que es facilitava als soldats dels Estats Units per evitar-los el mareig. Va portar-lo i el va comercialitzar sota el nom de Biodramina. Ell mateix va escriure’s una biografia que titulava Memòries del doctor Biodramina, on explica com va transformar la indústria farmacèutica a partir dels anys seixanta. Amb un punt d’humor resumeix la saga familiar de la següent manera: “L’avi era adroguer, el pare era comercial i jo he estat investigador industrial”. En el llibre també retratava grans figures del món farmacèutic que ell admirava com Antoni Esteve Subirana o Pere Puig Muset i afirmava amb rotunditat que la recerca ha estat i serà sempre el futur. En els darrers anys l’empresa va voler fer un tomb en el seu model de negoci i va focalitzar-se en el creixement del consumer healthcare (terme en anglès per englobar els medicaments sense recepta). En aquest s’inclou des d’un producte per combatre l’insomni, un pel restrenyiment, el mal d’esquena o els polls.

Una altra passió que va heretar del seu besavi va ser l’art. En una entrevista en aquest mateix diari l’any 2014 ens explicava com el fascinava: “Ho he mamat de petit. La pintura catalana m’encanta. Si puc parlar d’alguna cosa, és de pintura catalana: la sé mirar, la reconec. A vegades, m’han cridat per anar a veure cases de gent d’aquí Barcelona”.

Era un home d’aquells que fan país. Mai va amagar el seu catalanisme i al llarg de la seva carrera va ser membre de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, així com d’altres acadèmies d’arreu del món. De 1993 a 1997 va ser president del Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona, un càrrec que va rebre de les mans del president Pujol amb molt d’honor. Anys abans, el 1987, la mateixa Generalitat ja l’havia guardonat amb la Creu de Sant Jordi.