La monarquia
Lluís Simon
L’home dels nassos
Cada any, quan s’acosta la revetlla, i sovint durant les festes de Nadal, molts descobreixen per primer cop aquest personatge mitològic. Apareix en les pantalles dels nostres televisors per repartir llaminadures, no només entre la mainada sinó també entre els adults. La trampa està ben cuinada. Les seves paraules i la seva imatge pulcra han d’encobrir qui és aquest senyor en realitat, sobretot per als més petits, pobres, que el veuen per primera vegada encorbatat de dalt a baix contant faules del seu màgic país.
En aquesta darrera aparició, anomenada discurs de Nadal, ens ha volgut fer creure, des de la seva butaca daurada, que ell ha sofert tant per aquelles riuades del País Valencià com els que ho van perdre tot. I la culpa del desastre de tot plegat no és de la seva persona, un esperit benigne, sinó d’una cosa que els éssers que viuen en altres dimensions no poden controlar, la descoordinació entre administracions.
La responsabilitat és de tothom i no és de ningú. Que el president autonòmic estigués fent allò que tots sabem no va merèixer ni tan sols una menció. L’home dels nassos no és com el del sac, que apareix per endur-se els nens dolents. Mazón resulta que és tan sant com Teresa de Calcuta.
El mag folklòric de la Zarzuela, conegut també com el senyor de les orelles, té els ulls desviats cap a la dreta, potser massa i tot, si us hi fixeu bé. Sense recordar que el primer immigrant de tots al seu regne és precisament el seu pare, nascut a Roma, aquest príncep esdevingut cap d’estat per art de màgia ens diu quins són els seus papus particulars. Ens alerta que la immigració d’ara provoca tensions en la cohesió social. Doncs mira, tots cap a Albània, com fa la seva amiga Meloni. Ja sabem què ha demanat el rei de regal de Reis.
Se li ha d’admetre, això sí, que els seus malvats enemics d’altres ocasions, els catalanets que no volen els seus llamins, ja no li fan ni pessigolles. No parla de coses tan poc agraïdes com indult, amnistia o la gran unitat d’Espanya. Això, com si fos en Charlie del conegut conte de La fàbrica de xocolata, ja l’hi han resolt els seus propis Oompa Loompas, els polítics de tots els colors, els d’allà i els d’aquí, que han pactat que tots faran bondat.
Per als que sabem que rere la imatge amable d’aquest senyor del nas gros hi ha una cosa fosca i pertorbadora, ens queden les falles. És un dels personatges que sovint acaben ben cremats. Això sí que fa il·lusió i no els seus missatges.
Tot està pactat
Lluís SimonTot i que pugui semblar que el monarca fa un gran exercici d’improvisació i de redacció política durant el seu discurs o missatge, la veritat és que entre el cap de la casa reial, el director de comunicació i les instruccions del govern en qüestió li queda poc marge, afortunadament, per dir allò que realment pensa, com va fer el 3 d’octubre del 2017, quan va decidir activar el pilot fatxa per cridar a la insurrecció de jutges per iniciar la repressió política a Catalunya. Afortunadament per a tots, les audiències d’aquests actes propagandístics van de baixa. Els joves, en aquest cas, fan bé de mirar qualsevol sèrie o pel·lícula en alguna plataforma o d’anar a voltar amb els amics abans que sentir segons quines foteses. Al capdavall, però, és un senyor al qual paguem tots plegats per dedicar-se només a això.
L’ocàs de Baqueira
Lluís SimonHi va haver un temps que els Borbons, a través de Joan Carles I, van clavar una pica a la Val d’Aran. L’estació de Baqueira-Beret va esdevenir durant molts hiverns un dels indrets on passaven una part de les múltiples vacances l’emèrit, una part de la seva família i també, quan n’hi havia l’ocasió, algunes de les seves amants. Amb el temps les visites reials a l’estació han passat de moda. Menys dispendi per als pressupostos públics però també decepció entre els esquiadors de la gran burgesia i aristocràcia espanyola, que ara han de moure’s per l’estació sabent que no podran anar a fer copes amb el gran campechano. Felip VI encara va algun cop a practicar un dels seus esports favorits, però ho fa sol i amb poca alegria.
Agag, al rescat
Lluís Simon
La dinàmica espanyola d’unes quantes famílies protegint-se entre elles –una cosa també molt catalana– es veu en petits detalls que sovint passen desapercebuts. Si Joan Carles I va trobar feina per al seu net a Dubai, el gendre de José María Aznar, Alejandro Agag –el del famós casament–, ha fitxat un altre net de l’emèrit, Juan Urdangarin, per a la seva empresa automobilística. Avui per tu i demà per mi. Agag, que es pensa que és el nou Elon Musk, pretén dedicar-se als cotxes elèctrics, però desconeixem que hagi posat al mercat algun vehicle que pugui fer la competència a Tesla.