Localitzen i documenten 35 tombes a l’església paleocristiana

Descoberta els anys 60

L’església va ser descoberta els anys 60 del segle passat en el context de les obres de construcció de la urbanització Serra-Sol. En aquell moment es van evidenciar diferents fases constructives del temple i 13 tombes, dues atribuïdes al període més antic (eren bastides de tegulae a doble vessant) i de cronologia alt medieval (construïdes amb caixa de pedres).

El 2007 es va portar a terme una intervenció arqueològica a l’interior de l’església i a l’espai del cementiri pel costat de llevant. Aquesta tasca va permetre observar les diferents fases constructives de l’església, que van comportar l’engrandiment progressiu d’un edifici primigeni de caràcter funerari i cronologia baiximperial (segles IV-VII). També es van analitzar 27 tombes, la majoria de les quals es poden situar en època alt medieval.

El 2021 es van fer tasques de consolidació i reintegració de 25 tombes situades als voltants del monument. Durant els treballs es van localitzar 21 tombes inèdites o excavades parcialment, i per aquest motiu el projecte de restauració no es va poder concloure.

Els treballs actuals s’han centrat en la documentació arqueològica de les tombes evidenciades en l’anterior fase, amb l’objectiu de musealitzar l’espai. El projecte es porta a terme amb una subvenció de la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro.

Les tasques realitzades fins al moment, que continuen en curs, han permès detectar tombes inèdites addicionals. A les cotes superiors hi ha un predomini d’estructures en caixa de pedres, algunes de les quals conserven les lloses de coberta. Els esquelets es troben en un estat de conservació desigual, segurament pels components àcids del terreny i a causa de l’acció erosiva antròpica i natural.

En els casos que preserven restes òssies, es localitzen individus complets en connexió anatòmica, amb certes posicions forçades (especialment en la intenció de sobreelevar el cap i en la proximitat de les extremitats superiors), on s’observen petits desplaçaments ossis compatibles amb un procés d’esqueletització en espai buit. Amb tot, i sempre esperant l’estudi definitiu, el ritual funerari es relacionaria amb la inhumació i la utilització de sudaris. Els cossos estan preferentment disposats en l’eix est-oest, amb el cap situat a ponent i mirant a llevant.

Majoritàriament es documenten esquelets articulats amb la presència d’altres ossos atribuïbles a més individus. Això provaria la reutilització de les tombes amb un arranjament previ del continent funerari.

Un individu d’1,80 m o més

Una de les tombes amb coberta de lloses ha posat de manifest a les cotes superiors la inhumació d’un individu infantil. Per sota es va excavar un individu adult en connexió anatòmica i les restes òssies d’un altre esquelet en posició secundària als seus peus. La caixa és bastida de pedres i sorprenen les seves destacables dimensions (2,20m de longitud). Per aquest motiu, inicialment es va considerar que la tomba havia estat modificada per a encabir les restes dels dos individus, tot i que no s’hi apreciaven reformes estructurals. Amb tot, un cop mesurat d’excavació un dels fèmurs dels ossos desarticulats (a l'espera de les analítiques de laboratori per comparar aquestes mides amb altres ossos), es va constatar que la persona inhumada podria haver tingut una alçada d’entre 1,80 i 1,85 m. Les poblacions alt medievals són poc conegudes, però es tracta d’una alçada excepcional, tenint en compte les deficiències nutricionals i de salut d’aquella època. Per altra banda, les dimensions de l’individu podrien haver condicionat la construcció d’un continent funerari tan gran.

La presència de més individus en una mateixa tomba es podria explicar per hipotètiques relacions de consanguinitat entre ells, aspecte que podria ser contrastat amb l’anàlisi de l’ADN. En aquest sentit, els rituals funeraris de poblacions cristianes en temps passats no diferirien substancialment de les pràctiques actuals. El tractament acurat de les despulles no es pot fer extensiu en tots els casos analitzats, atès que s’han excavat estructures més antigues seccionades per les tombes més recents, quan probablement ja no hi ha memòria dels individus inhumats amb anterioritat.

L’alta densitat de tombes a l’exterior de la capçalera de l’església pertanyents a diversos períodes és inqüestionable. Hi ha un clar objectiu d’inhumar-se a prop d’allò sagrat, dels màrtirs (en el període inicial de l’edifici cultual) o de la santedat (en les fases més recents del temple), per a gaudir dels privilegis religiosos.

L’església antiga va ser substituïda a partir del segle X pel temple actual d’origen romànic, segurament per a satisfer les necessitats funeràries d’una població creixent. Els diferents estudis han relacionat el conjunt amb l’existència d’un hàbitat proper. En aquest sentit, s’han detectat les restes d’un forn per sota de dues tombes. Els materials recuperats seran crucials per a vincular aquests vestigis amb el primer poblament que donà origen a l’església i la necròpolis paleocristiana de Santa Cristina d’Aro.