“El de València és un exemple de manual de com no s’ha de gestionar una emergència”

És fantàstic. Van ser molts els que ja em van advertir que seria algú feliç, viuria tranquil i no trobaria a faltar segons què. Però d’altres, bastants menys i que són els que això ho porten malament, també van dir-me que trobaria a faltar no tant l’adrenalina com el fet d’estar contínuament a l’aguait de les coses que es mouen en determinats circuits. Però en absolut ho trobo a faltar.En absolut. No és la primera vegada que deixo una feina i em passo amb una altra. I si una cosa vaig aprendre d’algú altre fa molts anys, és aquella dita que diu que quan plegues d’un lloc, el millor que pots fer és tancar amb clau per fora i després llençar-la. No t’has de quedar-hi vinculat emocionalment. I el fet de llençar la clau no vol dir que t’oblidis del passat i, a partir d’ara, no vulguis veure ningú, ni parlar d’això o altre. En el cas de la jubilació, a més, hi ha un plus favorable, que és que estàs tranquil·lament a casa o on et vingui de gust, sense haver d’anar a un altre lloc. I és veritat que això des dels 16 anys, que és quan vaig començar a treballar, no m’havia succeït mai, i llavors quan passa, i tens ganes que passi, perquè la última feina a bombers han estat els mesos que han tibat més ja que és una direcció general que no és de les fàcils per entendre’s, doncs una vegada que t’arriba això de la desconnexió, dius, uf, és quan comences a respirar, veus que hi ha món i una vida tranquil·la, on pots fer activitat física o exercir d’avi, que és una cosa que no podia fer. Per tant, és fantàstic. 

És una època més que vaig viure. Hi ha una característica que no recordem i és que aquella legislatura, amb el president Montilla, és l’última completa que ha tingut aquest país en els darrers no sé quants anys. Des d’aleshores ja no sé quants ja no presidents, sinó quants consellers han passat per aquella casa [Interior]. I així no es pot anar. El país no s’ho mereix. Necessita estabilitat. Per què? Perquè la prestació de serveis públics necessita estabilitat, consensos i acords que permetin continuar mirant endavant. I això que era una certa tradició de país fa uns quants decennis, últimament se’ns ha anat, no sé, per l’aigüera. 

Per anar bé, no hauria de ser tan excepcional, tot i que també és normal que, en determinats llocs de responsabilitat que tenen connotacions més polítiques, s’hi posi gent amb vinculació a la formació política que representa el govern. Però sí que hi ha altres àmbits en què s’hauria de tenir molt més en compte la carrera professional d’aquest directiu que l’ha d’ocupar. Però no és habitual. Mai ho ha estat. Hi ha hagut altres casos a banda del meu? Sí tot i que el meu cas s’hagi ressaltat que és gairebé únic. No és així, n’hi ha d’altres, però tampoc es tracta posar els noms perquè a segons qui convé deixar-lo tranquil. Això fora bo que formés part de la currícula del que és la carrera professional de l’alt directiu públic? Sí. Perquè si no ens trobem amb un problema, que és que si t’hi fixes, durant molts anys, i amb diferents governs, i amb diferents lideratges del sector de la gestió pública, de manera continua i recurrent sempre s’està parlant de la carrera professional i dels directius públics en l’àmbit de funció pública. No he parat d’escoltar bons discursos. Però de tot això que es predica, i que està bé, quan després ho trasllades al que és la realitat quotidiana i pràctica, hi ha un salt. I llavors és quan dius, i tot això que dèieu on ha quedat? I això no és qüestió d’un govern, sinó de molts i consecutius. Potser del que es tractaria és, a vegades, de no fer tants parlaments o discursos i executar més fets que ens permetin veure que això vagi per aquí. En qualsevol cas, qui en sortiria més beneficiada, evidentment, seria la prestació del servei públic, és a dir, l’administració pública, que en definitiva es deu a la població. És a dir, la ciutadania rebria, jo diria, amb més garanties un bon servei públic. .

L’extrema dreta, a escala global, ha obert una veta en què posa la falca en unes realitats que hi són i existeixen, però utilitzant de manera tendenciosa determinats factors que, no per no reals, el que fan és agafar una part i convertir-ho en el tot. El que fan és proclamar que els causants de no-sé-què són aquests i que amb més immigració ens acabarà passant això altre. I això ho amaneixen dient que els que “ens venen de fora ens fotran el lloc de treball” afirmació que és mentida, mentida i mentida, perquè per cobrir certes posicions dins el mercat de treball que, o afortunadament ens ve algú de fora i ens ho fa, o no ens ho farà ningú perquè nosaltres tenim les mans que no ens les volem embrutar. Negar aquesta realitat i portar-ho tot en l’extrem amb els trumpismes que corren a l’altre costat de l’Atlàntic, o amb el Musk venint a fer grans discursos per Alemanya o Anglaterra, o aquí, amb els sectors més ultres deixant-se acaronar per aquests moviments, ja ens ho veurem on es porta després de les eleccions generals, o abans. Són fenòmens en què des de sectors més centrats, o progressistes, s’ha d’agafar el bou per les banyes i deixar de fer certs discursos. Perquè no n’hi ha prou a fer allò que històricament sempre s’ha dit que són discursos bonistes. Jo no sé si ho són o no ho són, de bonistes, però davant d’un problema el que no pots fer és dir “no, miri, vostè està equivocat perquè, de fet, no, la cosa no està tan malament i està millor del que pensem”. Cada vegada que sento aquestes afirmacions, penso “us esteu equivocant”. I per què? Perquè aquesta persona que continua percebent que la cosa no està bé, o continua tenint por, dient-li que no n’ha de tenir, de por, no en fas prou. Li has de generar una situació objectiva que li permeti d’afirmar que anem més bé. S’ha d’aconseguir això. És a dir, menys bons discursos i més realitats que afavoreixin aquest canvi de percepció. 

No. Tot això passa perquè forma part d’un context en què sempre es diu el mateix, que si les màfies, etc. I no. Una altra cosa és que algú digui, que també s’ha afirmat i s’ha reconegut, que tenim un problema a Catalunya amb el crim organitzat associat per exemple a les plantacions o el tràfic de marihuana. Perquè això és així. Però aquests darrers casos no tenen res a veure l’un amb l’altre. Un exemple és la mortalitat causada per accidents de trànsit. De cop i volta dius, anem bé, l’estadística va bé però tens un mes o un cap de setmana negre, i tothom ja està esverat i surten amb el “què ens està passant? Hem de fer alguna cosa!” Jo amb alguns col·legues que han vingut molts anys després que jo hagués tingut aquesta responsabilitat, els deia mateix, compte, no perdeu el món de vista, perquè una cosa són les grans tendències i l’altra és que tu has d’assumir que puntualment hi ha determinades circumstàncies que broten. Vol dir que per una cosa que hagi passat durant 3, 4, 5 dies de manera consecutiva, s’ha desmadrat tot i el món ja és un desastre? No. Tampoc vol dir que ho hagis d’obviar i no tenir-ho present. El que és important és dir, escolti, el recorregut nostre continua sent favorable i positiu en el sentit de cada vegada n’hi ha menys o no? Perquè això és el que et fa valorar si estàs davant d’un fenomen aïllat, que no té res a veure amb el del costat. És a dir, si un homicidi no té res a veure amb un de proper o bé sí que estàs davant d’un fenomen que té una àmplia correlació un amb l’altre. Llavors sí que tindríem un problema on cal reaccionar per posar un fre. Jo em quedo amb la primera, que és que, de moment, i espero que sigui així, estem parlant de circumstàncies diferents.

No. Les bases del model no estan en crisi, però pel que fa als recursos, la feina encara està a mig fer. I per què? Perquè no hem d’oblidar que en tot aquest llarg període ens hem trobat que els Mossos, que són els que garanteixen la seguretat arreu de tot el país, uns estàndards mínims, progressivament han tingut molts menys efectius dels que es necessitava. És a dir, menys recursos.I això tothom ho ha reconegut. De fet, s’està reconeixent-se des del 2006 amb una Junta de Seguretat on és la primera vegada on es diu que creixeran d’efectius fins als 18.000 i escaig. Però és que encara no s’ha arribat a aquests 18.000, que ja hi ha una altra Junta, més recentment, on s’esmena la xifra i ja es diu que hem d’anar als 22.000 mossos. I tot això perquè? Doncs, perquè la Catalunya dels sis milions d’habitants ha acabat àmpliament superada. Però és que, a més, la naturalesa de la pròpia societat, que és dinàmica amb unes zones problemàtiques, etcètera, necessiten, de fet requereixen ja, una policia més adaptada a aquests nous temps, sense oblidar però quelcom d’essencial com és que ha de ser propera, empàtica i molt sensible a les problemàtiques ciutadanes. Un problema comunitari és el que ha de ser abordat i, per tant, això vol dir que aquest abordatge necessita d’un part inicial, prèvia, preventiva i després una altre, pròpiament d’intervenció. I a menys recursos policials, que és el que ha succeït, tenim menys capacitat. A més això coincidirà amb un altre moment, que és que, quan al final dels 90, dèiem que d’aquí uns quants anys ens trobarem que els Mossos d’Esquadra, a més, hauran entrat com a cos en un cicle madur, és a dir, amb gent que estarà a les acaballes de la seva carrera professional, es necessitarà fer un altre esforç per fer conviure això amb noves promocions. Això vulguis o no et tensiona, i per això es tornen a convocar noves promocions, però clar, aquest decalatge existeix. A més també hi ha el cas de les policies locals que també requereix una posada al dia no menor, perquè una cosa que tampoc es pot oblidar és que la llei de policies locals és del 1991. És a dir, aquest estiu farà 34 anys. És una llei prèvia a la pròpia llei de Mossos i l’inici del desplegament. I aquesta és una llei, la de Mossos, que també s’ha quedat antiquada. Totes dues ho són, perquè responen a unes circumstàncies i moments que són molt pretèrits. Ja fa anys que necessitem una posada al dia, i encara no ho hem fet. I com a país això ens ho devem. I en el moment de posar-ho al dia s’haurà de tornar a fer una relectura de com ha de ser aquest model. Recordo que uns quants ja dèiem, a finals dels 90 o principis dels 2000, que haurien d’haver-hi menys policies locals. I amb això no vull dir menys número, sinó menys cossos de policia local i que estiguéssim centrats a municipis on es poguéssim dotar d’un mínim de recursos. I en el cas d’aquestes policies més petites, els seus serveis haurien de ser prestats per a la policia de la Generalitat, evidentment en un canvi també d’agenda de serveis per part de Mossos. I ara ens trobem que no només n’hi ha menys, sinó que n’hi ha moltíssimes més. I la meva pregunta, la que em faig, la que em continuo fent, és: I aquest és el model que ha de venir de cara al futur, o hauríem de simplificar-ho? perquè el que està clar és que la cançó enfadosa “de què serà de nosaltres” per part de les policies locals “no anem bé, no ens cuidem” continua existint. I la policia local té dos qualitats que la fan molt diferent als Mossos: Una, i que és una gran avantatge, és precisament la seva proximitat. Però es dona la paradoxa que aquesta qualitat és precisament també el seu gran handicap negatiu, ja que en ser tan local és tan endògena que cada dia dona voltes sobre si mateixa. És a dir, el transvasament o la possibilitat de vaig aquí amb tal promoció, és inexistent. I es clar, això és un problema per una organització policial, perquè no estem parlant de cossos de mitjans del segle XIX, sinó de ja ben entrats al segle XXI. Això s’ha de resoldre. Hi ha diferents fórmules per fer-ho. Jo soc dels que penso, i des de fa moltíssims anys, que n’hi hauria d’haver menys i que Mossos d’Esquadra hauria de tenir dintre del seu àmbit funcional més intervenció en l’àmbit de proximitat dels municipis. 

És evident que va ser així, i no perquè ho digui jo, sinó perquè durant l’any 2017 això es va presentar així. Es va fer un discurs en què des de determinats àmbits de Madrid, ja siguin polítics o mediàtics, es va voler fer veure la qüestió d’aquesta manera. I que això va ser així és una realitat. Que després tot això a algú li va acabar fent mal més personalment que no pas de manera corporativa al conjunt del cos? Potser sí. I sobre els atemptats del 17-A, per exemple, quan es diu “és que la Guàrdia Civil o la Policía Nacional es van emprenyar molt”, no hi estic d’acord. Ara, que dins la Policía Nacional o la Guàrdia Civil algú puntualment, o fins i tot el Ministeri de l’Interior de l’època, s’haguessin emprenyat? Doncs sí, potser sí. Però amb aquestes grandiloqüències que prediquen que els Mossos són l’hòstia i la Guàrdia Civil, un desastre, no hi he estat mai d’acord. Perquè és que, a més, són proclames que no responen a la realitat. A totes les cases hi ha de tot. a meva preocupació seria si davant de tot això, la imatge corporativa de la nostra policia es va deteriorar davant la ciutadania a la que han de servir, que és la ciutadania del país. I va ser així? No, en absolut. És més, aquí, a diferència d’altres llocs, es fan enquestes de què en pensa la ciutadania catalana de la seva policia, i Déu n’hi do de lo ben parada que en surt tenint en compte que és un servei públic. Dit tot això doncs, els hi ha passat a factura? Com a servei públic, en absolut. Ara a nivell intern, això va generar damnificats i estats d’ànims on la sensació era d’estar-les rebent pertot arreu? Doncs si. Tampoc es pot negar que hi va haver un gran sotrac, perquè es va acabar provocant un cert ànim de malmetre un servei públic, circumstància que acaba dificultant, encara més, la prestació d’aquest servei de cara al públic. És com si diguéssim, mira, saps què? Com que el nostre servei de salut, que és altament crític, ja ha prestat bé al seu servei, doncs saps què farem ara? Els posem a tots al picota i a prendre vent metges o les infermeres. Molt intel·ligent no és, perquè amb això poses en crisi el sistema. Tot allò potser no cal oblidar-ho del tot, però si que no s’ha de tornar a repetir. 

Va ser molt dur per als bombers. I molt és molt. De fet, allò per a ells va marcar un abans i un després. A la policia i als bombers, com a cossos d’intervenció en situacions d’alt risc i complexitat, una de les pitjors coses que els poden passar és que algú d’ells perdi la vida precisament en una de les seves intervencions. En el cas dels bombers, a més, que estan per intentar evitar que la ciutadania i ells mateixos arribin a trobar-se en aquestes situacions crítiques, si això acaba passant, esdevé un desastre. A més, amb motiu de l’incendi d’Horta, i en l’estat en què es trobaven les circumstàncies en aquell moment, es va utilitzar, fins i tot internament, aquella desgràcia perquè alguns es tiressin els plats pel cap. I allò també va ser utilitzat políticament, fins al punt que les pedres volaven. I es va generar tant sotrac en clau interna que als bombers els va costar refer-se. Ara bé, no és menys cert que, precisament arran d’aquells fets, hi va haver un replantejament profund quant a la sistemàtica no només d’intervenció del cos, sinó també d’organització, planificació o supervisió, que es va anar implantant progressivament i que s’està materialitzant ara. És a dir, això va ser el 2009 i a partir del 19 o 20, és a dir deu anys després, és quan es posa proa, de manera molt decidida, amb la implantació de nous mètodes, normes d’intervenció o formació continua dins els propis parcs, etc. Amb un any no pots provocar aquest viratge. Jo crec que els bombers ara estan en un moment dolç internament pel que fa a aquest procés de maduració d’unes noves maneres de fer o sistematització de les operacions. I a més, i després d’un decenni d’estar deixats de la Mare de Déu, perquè va ser així, ara tenen molts més bombers i bomberes, vehicles, etc. No hem d’oblidar que els anys 13 i 14 hi va haver moments on es van tancar parcs. I això ha passat bastant desapercebut. I els que es queixaven eren els propis bombers. Però amb això de les retallades se’n van haver de tancar. Per què? Perquè no hi havia bombers. I si no hi ha un mínim d’efectius, el parc ha de tancar. Això afortunadament avui en dia ha passat a la història. Però per remuntar aquesta situació, primer cal una vocació i una voluntat decidida del govern, no del departament de torn, sinó del govern amb una acció decidida de caràcter pressupostari per no només poder comprar i tenir nous vehicles, i poder deixar els que tenen 30 anys i que tenen peces ja descatalogades que, per poder-les reposar, s’han de fabricar expressament, sinó sobretot apostar per ampliar la dotació i convocar nous processos de selecció. I perquè? Perquè tot ens ha crescut i el risc també.

El risc hi és. Esperem que no sigui així, però insisteixo: el risc hi és. Perquè és important, primer, reconèixer, i identificar i reconèixer que això és així. Perquè, si no som capaços d’acceptar que tenim aquest risc, serà impossible dur a terme accions per atenuar-lo. Perquè no el dissoldrem, llevat que ho cremem tot, cosa que, evidentment, no es pot fer. El bosc del país creix, i en aquests moments està al 60,5% de la seva superfície, però, a més, les previsions ens diuen que d’un any per l’altre ens pot créixer un 1%, un 2% o un 3%. I, és clar, a aquest ritme, la coberta de vegetació de boscos no conreats que tenen combustible fi o combustible gruixut a la seva base, si tu t’hi acostes, pot començar a cremar desesperadament, perquè a més no estem en zona humida... Estem creant l’entorn propici perquè, si un dia alguna cosa se’ns descontrola, puguin cremar i molt. El diagnòstic jo crec que està molt ben fet, però ara del que es tractaria és de fer el pas i començar a fer realitat allò que ja es proposa. Per exemple, quan es diu, escolta, hem de provocar més mosaic entre el que és conreu i arbrat, que hi hagi més animals que actuïn sobre els sotobosc i, sobretot, reduir la quantitat de bosc. Es pot fer, si, però tampoc d’un any per l’altre. El que requereix, sobretot, és tenir clar quina és la necessitat i l’objectiu, i posar-nos-hi. S’estan fent moltes coses. Probablement no prou ràpid com el que requeriria el fet de dir en 24 mesos, ja ho tenim amb el peu al coll. Es necessitarà més temps, però ja s’estan fent moltes coses com cremes durant l’hivern per dificultar que un incendi corri, ja que es trobarà sense aliment, o combustible, per continuar cremant. Però aquestes coses necessiten una persistència continuada de tots els organismes i, òbviament, pressupost. 

Hi ha una cosa que sí que pot passar, que és que ens caigui aigua del cel i ho faci a dojo. I això pot passar aquí i a l’altra punta del món. Ara bé, això és una cosa i una altra, que passi això i quedem de braços plegats, esperant i xiulant. I després, ja veurem què fem. I això aquí ens pot passar? No. Aquí no es xiula. Ningú xiula. Es fan pronòstics, els fa qui els ha de fer, des de l’àmbit de Protecció Civil, però no només. Els bombers també tenen els seus analistes i van fent seguiment. Per què? Perquè des d’aquest seguiment és des d’on pots anar dient si el risc, quan passi, si és que passa, pot anar a partir d’aquí o per allà..., i quines són les mesures que cal dur a terme, amb dos objectius principals: primer, que l’afectació sobre la població sigui la mínima possible, i segon, preparar el que és la força d’intervenció perquè, en cas de necessitat, pugui reaccionar. I tot això és de manual. És que si enumerem els punts que cal fer, ens ocuparien un full; no dos, un. És molt senzill. Això aquí es du a terme de manera recorrent, continuada i des de fa molt de temps, i els missatges que es donen, i la informació als mitjans de comunicació, a la població, ara l’utilització de les alertes, està més que testat i provat. I el que és més important, és que les pròpies autoritats locals, que en definitiva són les que si hi ha una rierada del Maresme haurem de dir que si hi ha un policia a local que fer, aquesta informació la reben. I no la reben quan està passant, perquè a mi em diguin que sàpiga vostè que està caient un aiguat, perquè no em serveix de res això. En tot cas, a mi el que em serveix és saber que pot ser que el dimarts de la setmana que ve, les coses pinten malament. I a mesura que l’episodi es va aprovant, podria ser que això es confirmi o no. I quan ja queda poc temps per aquella previsió, és quan tu mesures algunes decisions que poden ser fins i tot de caràcter imperatiu pel que fa a la vida quotidiana, i que poden afectar a escoles, fluxos de comunicació, transport, etc. Poso exemples. Quantes vegades no s’han dut a terme aquí a Catalunya, mesures en relació amb possibles nevades? Des de fa anys. I per què? Doncs perquè en un cert moment ens vam posar al cap la idea de dir, escolti, si les coses pinten bastos, aquí no deixarem passar. De la mateixa manera que fa moltíssims anys, però moltíssims, moltíssims, moltíssims anys, es va dir, escolta, i per Setmana Santa, què hem de fer? Doncs mira, els dies de les grans operacions d’entrada i sortida el transport pesat, no circula per les autopistes. I això, en el seu moment, sonava a sacrilegi, però avui dia ho hem incorporat d’una manera tan natural i què és el que acaba provocant? Que podem fer cues, però com a mi els grans embolics no es provoquen. I si sabem que ha de caure un aiguat, o ens ha de nevar, ja sabem que això o això altre no es pot fer. És a dir: podríem evitar el fet de dir que ens ha desaparegut de la nit al dia un poble de 220 habitants? Naturalment. Per a nosaltres, com a país, i també per al govern, seria insostenible no assumir cap responsabilitat per un episodi així. I precisament això és el que ha passat a València. 

Jo vull creure que va ser per un, diguem-ne, “nivell de solvència baix”, per no parlar d’incompetència. Perquè és que, si no, no s’entén. A més sempre vam dir que ho volíem fer de manera endreçada i organitzada, no plantar-nos allà cridant als quatre vents “Mira, aquí estem, ja hem arribat” com si que vam fer cossos de bombers més petits, d’altres indrets de comunitats properes, que que van enviar un vehicle i allà es van plantar. I això no són maneres, ja que les coses s’han de fer de manera organitzada perquè sinó, potser, això acaba provocant més mals de cap que no pas solucions.El cas valencià és de manual de com no s’ha de gestionar una situació d’emergència en l’abans, el durant i el després. Perquè se n’han d’extreure moltes lliçons, algunes de molt senzilles. Però continuen negant la realitat i l’evidència, i la cosa encara va... “Jo ara et tiro un roc i ara tu el tornes en forma de petició de dimissió, i jo et continuo dient que no...” En fi, ja veurem com acaba...