Es diuen Espartans perquè són guerrers. Són una quinzena, tots tenen Parkinson i van a aquest gimnàs de Swiss Cottage, al nord de Londres, a fer classes de boxa. Caminen al voltant del tatami lentament, intentant posar un peu davant de l’altre, passant-se una pilota de tennis per darrere de la cintura, canviant-se-la de mà, llençant-se-la entre ells. Els cau la pilota a terra tota l’estona, la van a buscar, es desestabilitzen, sembla que estiguin a punt de caure, però no cauen, agafen la pilota de terra com poden i tornen a la fila intentant posar un peu davant de l’altre. Hi ha una trinxera de sabates a la vora del tatami. Caminen amb mitjons. Alguns duen xandall, altres camisa. Sona música de fons. Sensei George els dona instruccions des del centre del tatami. Els parla, els corregeix, els anima.

Sensei George és el professor. És un home d’origen afrocaribeny, fibrós, àgil, físicament impecable tot i tenir 71 anys. Tots els dilluns a les onze del matí dona aquestes classes de boxa per a malalts de Parkinson. El gimnàs és en un soterrani ampli, amb el sostre baix i un mirall d’uns deu metres de llarg que ocupa tot el lateral i que li dona una sensació de profunditat que no té. George MacKenzie és una llegenda de les arts marcials britàniques, campió europeu i mundial de karate i kick-boxing infinitat de vegades de jove. Tothom en les arts marcials el coneix i el respecta. Els espartans no el coneixien abans de les classes dels dilluns.

Va començar les classes fa cinc anys per un amic seu que es deia Alan Ferrett que tenia Parkinson i que volia demostrar al govern que a través de les arts marcials i la boxa es podia frenar el mal. “Ens direm espartans perquè som com guerrers lluitant contra la malaltia”, li va dir l’Alan, entusiasmat. “Era un home d’idees, un entusiasta”, recorda George. Només va poder fer dues classes perquè la malaltia estava molt avançada i va morir alguns mesos després. Malgrat la pèrdua del seu amic, George va continuar les classes, com si l’Alan continués present en aquest soterrani. Al començament eren dos o tres, però el grup va anar creixent i ara hi van una quinzena de forma regular.

Sensei George ha comprovat com la boxa els ajuda. No milloren perquè es tracta d’una malaltia degenerativa, però d’alguna manera els fa sentir millor. “La majoria de les vegades els cau la pilota però això és bo perquè han d’anar a buscar-la. Hi ha una reacció –diu–. Els dits són molt importants per controlar els tremolors. Han de mantenir-los treballant tota l’estona, prémer, estirar, empènyer.”

S’ha provat que l’esport i l’exercici físic són molt beneficiosos per a les persones amb Parkinson perquè generen dopamina de forma natural. La dopamina és el químic del cervell que controla el moviment muscular. El Parkinson mata la neurona que genera la dopamina.

Bob té 74 anys. Té Parkinson des de fa cinc anys, o ho va saber fa cinc anys. Va anar al metge pels tremolors. “Els costa molt dir-te que tens Parkinson”, diu. No fa tant era còmic monologuista i va arribar a omplir el teatre Hackney Empire de Londres amb un miler de persones.

“Venir aquí em dona confiança física i mental”, diu Jason, un altre espartà. És el més jove de tots. Li van diagnosticar el Parkinson fa nou anys, quan en tenia 45. És conductor de metro i, tot i que es manté actiu físicament, confessa amb tristesa que aviat haurà de deixar de conduir perquè els tremolors són cada cop més intensos.

“L’endemà que em van diagnosticar la malaltia, vaig continuar fent el mateix, diu en Carlos, espartà d’ascendència alemanya i veneçolana. Només fa alguns mesos que li van detectar. Ha complert ja els 61 i té una multinacional metal·lúrgica. Es lleva cada dia a les set del matí per parlar amb els treballadors de la Xina. Explica que espera aguantar força temps abans de deteriorar-se i que està preparant un viatge al Nepal. Vol convidar els companys espartans a la seva casa de Mallorca per entrenar durant una setmana.

L’Edward és el més alt dels espartans i fa un any que va a les classes. Li van diagnosticar el Parkinson fa nou anys, quan tenia 52 anys. “Jo em veia bé, però la meva dona i la meva filla van notar que caminava arrossegant una mica la cama i el meu braç dret no funcionava del tot bé”, explica. Treballava com a pèrit. La seva reacció va ser ignorar la malaltia, com en Carlos. Fins que ja no va poder ignorar-la més. Fa un any va haver de deixar la feina. “Aquestes classes son bones per a l’equilibri i la coordinació.”

“He millorat la flexibilitat i l’estabilitat”, diu l’Steven, a qui diuen “el ballarí” perquè va com dansant, com volant pel tatami, seguint la música. És un exenginyer industrial. Deu superar ja els setanta. Sembla una persona culta per la forma tan elegant com parla. Li van detectar Parkinson fa sis anys. “El més complicat és no saber què et passarà i ho has d’acceptar segons et passa. El que m’agrada de venir aquí és adonar-me de què soc capaç, em sorprenc.”

“La principal medicació per contenir el Parkinson va ser descoberta fa seixanta anys i des de llavors no hi ha hagut cap gran avenç”, diu l’Edward. Es refereix a la levodopa, que genera dopamina, l’hormona de la felicitat. “Diuen que anunciaran alguna cosa nova aviat, però poden passar cinc anys, o deu, no crec que arribi a temps per a mi”.

En Peter ja ha caigut dos cops de cul. Ha perdut l’equilibri i ha fet dues o tres passes enrere amb les cames rectes. Té Parkinson en fase avançada, però no es perd cap classe. La seva dona el porta i el recull. Un dels símptomes més comuns és el del bloqueig quan camina. De cop, quan fa un canvi brusc, es bloquegen, perden l’equilibri i cauen. Al costat d’en Peter hi ha l’Andy, l’espartà de la gorra de beisbol blava, que ja té setanta anys i que de jove va entrenar com a boxejador. “El millor moment de les classes és quan ens posem els guants i fem manyoples”, diu.

Sensei George els ordena de posar-se els guants. Els espartans comencen a agafar els guants de boxa d’una caixa de cartó gegant en un dels racons del gimnàs i se’ls col·loquen lentament perquè els costa. S’ajuden entre ells perquè alguns tenen tremolors i els costa. Sensei George es posa les manyoples i les fa xocar, desafiant, com si recordés algun dels seus combats. “Esteu a punt?”, els crida amb la veu greu, somrient. Els pica l’ullet. I un a un van passant per les seves manyoples i els corregeix els moviments mentre pensa que, si ho pogués veure l’Alan, estaria molt orgullós dels espartans.