Som al mercat de segona mà que des del setembre passat s’ha estrenat al municipi de Quart (Gironès), una estesa de comerciants, races i llengües que cada dissabte intercanvien objectes, diners, converses. Una mica més enllà, a poc més d’un parell de quilòmetres, rere el turó que l’emmuralla hi tenim la Font de la Pólvora, que l’escriptor Paco Candel inclouria perfectament en la tipologia descrita a la seva famosa novel·la Donde la ciudad cambia su nombre. Un barri projectat artificialment pel franquisme l’any 1969 amb l’objectiu d’acabar amb el barraquisme de Girona i poblat finalment a finals del 1978, però que ja des del primer moment va condemnar les persones reallotjades al gueto que encara avui perdura. Com tants altres barris de les perifèries catalanes. I on, encara que sovint s’oblida, també s’hi celebra una festa major, hi ha associacions que organitzen actes o una escola pública amb docents admirables que han aconseguit –anys enrere en vaig ser testimoni– que a la sortida els alumnes s’acomiadin tot dient: “Bon dia, senyor mestre, gràcies per fer-nos classe.” Naturalment en català com a llengua vehicular, prevista per contribuir a l’ascensor social, es posin com es posin els de la caverna mediàtica.

Entre els que tafanegen i regategen, la gran gimnàstica mental de mercats similars, hi ha barreja humana, bon humor general, xerrola, sí, aquesta també és la Catalunya real. Un comprador s’interessa per un escó de fusta aparentment antic. “El preu de venda de sortida és de mil euros”, diu el venedor abans d’afegir amb una picada d’ullet: “Però com que falten deu minuts per plegar, te’l deixo en vint.” I és justament remenant entre els llibres de vell que pots tenir la sort de trobar un exemplar d’Els altres catalans, el famós assaig de Paco Candel que tothom assegura haver llegit i que sobretot hauria de formar part de la biblioteca de tots els diputats del nostre Parlament, especialment els del fons a la dreta –el lector ja m’entén–. Per a mi, que fa temps vaig perdre l’exemplar que tenia enterrat entre els llibres de casa, és una bona ocasió de comprar-lo per un euro i rellegir-lo, amb la perspectiva del temps. És un llibre encara necessari, i aquest entorn de compra i venda multiracial, un lloc ideal per adquirir-lo, enmig de la mixtura d’immigrants que l’escriptor ja va profetitzar que creixeria exponencialment l’any 1964, quan el va publicar, aquest mes de març fa seixanta-un anys. L’edició, que recollia la llavor d’un article primigeni publicat a la revista La Jirafa, es va convertir en un èxit immediat i esclatant, encadenant edicions una rere l’altra, contravenint les prediccions negatives d’alguns profetes de fireta que havien augurat un fracàs absolut si no sortia primer en castellà. Això sí, Candel –del qual enguany se’n commemora el centenari– es va buscar un traductor de luxe, Ramon Folch i Camarasa, que va saber clavar-ne l’estil.

Rellegint-lo resulten curiosos els paral·lelismes amb l’actualitat. D’entrada, ja s’hi feia esment al recurrent “els immigrants d’ara no són com els d’abans”, en el seu cas sobre les primeres onades atretes per l’oferta de feina que proporcionaven l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 i les obres del metro. Igual com ara, “Calien braços que a Catalunya no es trobaven”, hi escrivia l’autor, que en tot moment insistia a remarcar: “Quan parlem d’integració cal tenir en compte els valors humans dels que venen, no s’hi pot passar una goma d’esborrar al damunt, no es pot partir de la base que tot el que porten i han abandonat és negatiu i tot el que troben aquí, positiu.” També falcava: “Aquells immigrants no havien arribat com a a colonitzadors, en tot cas una mica com a exploradors. Havien vingut a treballar i a menjar senzillament perquè a la seva terra es morien de gana.”

La segona onada d’immigrants cap a Catalunya va ser massiva: andalusos, extremenys i murcians que van arribar a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, aixoplugats en tantes altres barriades on la ciutat també semblava canviar de nom. Candel ja posava el dit a la llaga: “Quants xinesos, negres, italians i irlandesos hi ha als Estats Units? I els EUA segueixen sent els EUA. Als nostres suburbis, quants catalans hi ha? Un deu per cent? I segueix essent Catalunya, allò? Sí. La puresa de la raça és una falòrnia.”

L’autor admetia no disposar de dades científiques però assegurava haver-se assessorat amb els que més hi entenien i apuntava: “Actualment d’un quaranta a un cinquanta per cent de la població de Catalunya és nucli immigrant. Si segueix aquest ritme, el 2040 a Barcelona i la seva província no hi haurà catalans diguem-ne purs.” Tot seguit, amb la ironia que amara tot l’assaig, ho matisava: “És clar que si segueix l’evolució demogràfica d’ara no cabrem a la Terra i el món se n’anirà a can Pistraus.”

Al cap de seixanta-un anys les estadístiques oficials, en aquest cas de l’Institut d’Estadística de Catalunya –Idescat–, certifiquen les xifres següents: els últims quaranta anys Catalunya ha crescut en dos milions d’habitants i frega els vuit milions; el 25,1 per cent de la gent ha nascut a fora, el 18 per cent de la població té nacionalitat estrangera i els immigrants d’ara provenen sobretot de l’Àfrica del nord i d’Amèrica del Sud. La pressió demogràfica damunt la llengua pròpia de Catalunya és evident, i segurament en aquest punt Candel també clavaria el seu bisturí literari. Sobretot a partir de l’informe recent segons el qual només el 32,6% de la població té el català com a llengua habitual i la renúncia lingüística voluntària d’aquesta Catalunya del 2025 afecta la franja d’edat que va dels quinze als vint-i-nou anys, és a dir, joves que han estat degudament escolaritzats en la nostra llengua. Al llibre hi ha paràgrafs que, amb xifres diferents, semblen ben bé escrits avui, per exemple al capítol titulat “El terrible problema de l’estatge”, on s’afirmava: “Per pisos de només dues habitacions s’han pagat 50.000 pessetes d’entrada i terminis de mil pessetes al mes. Resulten massa cars, no per als desgraciats que hi viuen, sinó fins i tot si els ensarronats fossin milionaris.” O en un altre, que bé podria ser adreçat a l’actual món de la docència, enfocat cap a la necessitat d’ajudar a la integració dels nens però tan castigat per la desmotivació: “Dissortadament la penúria ha transformat els mestres en individus sense amor a la professió, éssers rutinaris, goliats de l’ensenyament.”

Amb el seu llibre, Candel immediatament va rebre crítiques per partida doble, i algunes de contradictòries –que si ensabonava els catalans, que si els criticava massa...– probablement a conseqüència d’afirmacions rotundes: “És per treure’s el barret quan davant aquesta gent que et creus que són catalans de soca-rel perquè parlen català, et sorprèn que es diguin Ortiz o Pelegrín. En canvi, davant aquells que parlen un castellà per esnobisme, perquè està de moda o per altres obscurs motius, et quedes parat de veure els seus cognoms, Riu, Bofill...”

A la conversa improvisada al mercat de Quart s’hi afegeix un “xarnego” de Girona que va arribar a Catalunya de ben petit, ara convertit en un català més. “Jo no volia anar a votar el dia del Referèndum perquè no em convencien ni els uns ni els altres, però veient com la policia carregava contra la gent, a la tarda vaig anar-hi. Per defensar Catalunya. Pel que fa a la immigració, ara és diferent de la d’abans, sí, però sempre cal valorar la persona, no les idees, ni la religió, ni el color de la pell.” Als mercats també pots trobar a bon preu reflexions interessants. Com aquesta altra que oferia Candel al llibre: “Diuen que aquests nous catalans no coneixen Catalunya: la seva història, l’art, la literatura. Però jo em pregunto quants catalans genuïns hi ha que coneguin tot això que he dit? De les classes privilegiades, alguns. És qüestió de cultura, de manera que endavant!” L’escriptor tancava l’assaig testimoniant la seva fe en els infants i apostant per l’esperança: “Aquests altres catalans es veuran cridats a una curiosa tasca, la revalorització de la novíssima Catalunya. I Catalunya s’haurà salvat un cop més.”