El nen que estima la vida (i lluita per ella)

Si escol­tes par­lar en Fran­cisco sense veure’l, et costa ima­gi­nar que només té 15 anys. En l’edat que per a molts pares és la més com­pli­cada, ell et donarà una lliçó magis­tral sobre acti­visme ambi­en­tal i defensa dels drets humans, amb un dis­curs tran­quil, eloqüent, i també con­tun­dent. “S’ha de pro­te­gir la vida, però estem en la soci­e­tat del con­su­misme ràpid, de l’indi­vi­du­a­lisme, de l’ego­isme. Ens hem d’atu­rar i pen­sar com volem el futur. Pen­sar és un pri­vi­legi que no han pogut tenir mol­tes gene­ra­ci­ons abans que nosal­tres”, diu, amb veu de nen, però amb més seny que molts adults.

Fran­cisco ha par­ti­ci­pat aquesta set­mana en una xer­rada a Girona amb el títol Esti­mar, cui­dar i defen­sar la vida, dei­xant boca­ba­dats els assis­tents, massa acos­tu­mats a con­si­de­rar el jovent actual com una gene­ració apàtica i per­duda. Avui, dis­sabte, al mig­dia, Fran­cisco Vera Man­za­ra­nes –el seu nom com­plet– serà a Mal­grat de Mar, a La Bar­re­tina Ver­me­lla, per par­lar també sobre acti­visme, natura i futur. Si sou dels que patei­xen per la situ­ació del món actual, no us ho pen­seu i aneu a escol­tar-lo: és una vacuna con­tra el neguit i l’angoixa. Et torna la fe en la con­dició humana quan t’ado­nes que una cri­a­tura nas­cuda tot just el 2009 és capaç d’alçar la veu, fer-se escol­tar, llui­tar pel que creu i mobi­lit­zar els que l’envol­ten.

Fran­cisco va néixer a Villeta, una ciu­tat petita al nord-oest de Bogotà, en una vall fèrtil entre mun­ta­nyes. Del seu con­tacte infan­til amb la natura va sor­gir l’acti­visme ambi­en­tal. Ho explica en un català per­fecte: fa tres anys va mar­xar de Colòmbia i es va ins­tal·lar amb la seva família a Cata­lu­nya, on ara està estu­di­ant quart d’ESO. Com qual­se­vol nen, té curi­o­si­tat natu­ral. I a ell aquesta curi­o­si­tat l’ha por­tat a interes­sar-se pel món que l’envolta i a fer el pos­si­ble per millo­rar-lo.

Va arri­bar aquí amb molta feina ja feta. El 2019, des de Villeta, va crear una pla­ta­forma bate­jada com Guar­di­a­nes por la Vida, que aplega més d’un miler d’estu­di­ants colom­bi­ans i que vol incen­ti­var nous lide­rat­ges i ciu­ta­da­nies infan­tils per gene­rar consciència ambi­en­tal. A part de sen­si­bi­lit­zació i rei­vin­di­cació, fan tas­ques con­cre­tes, com plan­tar arbres o difon­dre mate­ri­als edu­ca­tius. “La mobi­lit­zació glo­bal ha d’anar acom­pa­nyada d’actu­a­ci­ons locals, perquè si no, només es queda a la superfície i no hi ha can­vis reals”, adver­teix.

El mateix any 2019 es va con­ver­tir en el pri­mer nen que va par­lar davant del Congrés colombià per dema­nar la pro­hi­bició dels plàstics d’un sol ús i con­tra l’expe­ri­men­tació ani­mal. Després d’això va par­ti­ci­par en nom­bro­sos esde­ve­ni­ments inter­na­ci­o­nals pel clima. El 2022 va ser desig­nat asses­sor infan­til del Comitè de Drets del Nen de l’ONU jun­ta­ment amb onze nens més d’arreu del pla­neta, per con­tri­buir a pre­pa­rar una decla­ració rela­ci­o­nada amb la infan­tesa i el clima. Aquell mateix any va inter­ve­nir a la COP 27 de Sharm al-Sheikh, a Egipte, recla­mant justícia climàtica per als infants. També ha par­ti­ci­pat en ses­si­ons al Par­la­ment Euro­peu i fins i tot ha publi­cat un lli­bre per a nens petits expli­cant l’emergència climàtica. Va arreu on li ho pro­po­sen per expli­car un con­cepte que ell mateix ha defi­nit com “eco­es­pe­rança”.

“Com ho fas? D’on treus el temps per fer tot això?”, li pre­gun­ten. Ell res­pon que en rea­li­tat es tracta de pren­dre’s les coses amb calma. “No m’estic pas per­dent la infan­tesa. També estu­dio, també jugo... El que passa és que aquesta soci­e­tat és adult­cen­trista. Hem d’enten­dre que la infància va més enllà d’estu­diar i de jugar. Els nens i les nenes podem exer­cir la nos­tra ciu­ta­da­nia, que no és només exer­cir el dret de vot. Crec que d’alguna manera l’adult­cen­trisme està lli­gat amb el patri­ar­cat i amb el femi­nisme i les rei­vin­di­ca­ci­ons de les dones. Els nens som molt més que unes sim­ples cri­a­tu­res que han d’estar a càrrec de les dones. I en aquest model no se’ns ense­nya a pen­sar crítica­ment i a exer­cir lide­ratge, tot i que tenim mol­tes coses a dir”, insis­teix.

Afor­tu­na­da­ment, ell no es queda curt a l’hora de dir les coses pel seu nom. “El canvi climàtic no és un pro­blema, sinó una con­seqüència del que estem fent. Hem de bus­car solu­ci­ons entre tots. I hem de tenir en compte que la des­car­bo­nit­zació i la tran­sició energètica han de ser jus­tes i soli­da­ries. Les ener­gies alter­na­ti­ves reque­rei­xen mine­rals que es tro­ben en llocs com ara Ucraïna o el Congo, que ja veiem com estan, immer­sos en con­flic­tes”, explica, rei­vin­di­cant que no hi pot haver millo­res climàtiques si no n’hi han també en els drets humans.

Per Fran­cisco, el gran ene­mic en la seva lluita és el nega­ci­o­nisme, no només del canvi climàtic, sinó de la ciència en gene­ral. “No entenc que a aques­tes alçades encara hi hagi gent que cre­gui, i que difon­gui, que la Terra és plana”, lamenta. També fa referència al nega­ci­o­nisme històric i al fet que totes aques­tes acti­tuds vagin acom­pa­nya­des de dis­cur­sos d’odi. “Com és pos­si­ble que hi hagi com­panys de la meva edat que pen­sin que Hit­ler o Franco van fer coses bones? Com és pos­si­ble que la gent aixe­qui el braç fent la salu­tació nazi i no passi res?”, es pre­gunta. Per això ja està tre­ba­llant en xarxa amb altres com­panys d’arreu d’Europa per crear una pla­ta­forma de joves con­tra els dis­cur­sos d’odi i exi­gir que s’acabi la impu­ni­tat dels que els difo­nen. “S’escu­den en la lli­ber­tat d’expressió, però no hi ha cap dret que per­meti agre­dir altres drets. Lla­vors ja no és un dret”, diu.

En aquests moments el pre­o­cupa molt el clima bèl·lic que s’està vivint a Europa. “Sem­bla que esti­guem al 1914, amb tots els països armant-se per anar a la guerra i aug­men­tant els pres­su­pos­tos en defensa. Tam­poc no entenc que la majo­ria de les per­so­nes pen­sin que Trump i Putin són opo­sats, quan en rea­li­tat són el mateix: auto­ri­ta­ris que van en con­tra del mul­ti­la­te­ra­lisme que es va acon­se­guir després de la Segons Guerra Mun­dial”, afe­geix, recor­dant que aques­tes dues potències mun­di­als no tenen pre­ci­sa­ment com a pri­o­ri­tat les qüesti­ons ambi­en­tals.

De fet, només cal recor­dar que en el seu pri­mer dia a la Casa Blanca, Donald Trump va sig­nar una sèrie d’ordres exe­cu­ti­ves per treure els Estats Units de l’Acord de París, fre­nar les aju­des a cot­xes elèctrics, limi­tar l’ener­gia eòlica, fomen­tar la pro­ducció de com­bus­ti­bles fòssils i revo­car més d’una desena de man­dats ambi­en­tals i climàtics de l’època de Biden.

Ara bé, davant d’aquesta situ­ació d’incer­tesa en la qual ens movem, Fran­cisco remarca el valor de l’eco­es­pe­rança. “Hi ha una rea­li­tat, la de la crisi climàtica, que sabem que amenaça la nos­tra pròpia existència. Hem de reconèixer aquesta rea­li­tat, però també enten­dre que encara podem fer can­vis. L’espe­rança és l’últim que es perd, i no ens podem per­me­tre per­dre-la!”, reclama.

En aquest sen­tit també insis­teix que no ens hem de dei­xar por­tar per la por davant del pano­rama actual. “La por i l’odi són un sis­tema de con­trol molt efec­tiu. El que hem d’acon­se­guir és gua­nyar la con­fiança de la gent, perquè si no, la gua­nya­ran els altres”, argu­menta. Per això cri­tica que s’esti­guin menys­te­nint els drets ambi­en­tals per con­si­de­rar-los part de l’agenda woke, com si això fos pejo­ra­tiu. “Però en quin moment podem pen­sar que els drets fona­men­tals for­men part de cap agenda? No ente­nem que l’emergència climàtica és una qüestió de vida o mort?”, plan­teja, insis­tint que la lluita climàtica és també una lluita con­tra les injustícies. “Una lluita glo­bal i també per­so­nal”. Tenim eines: la sen­si­bi­lit­zació i l’acció, per exem­ple con­su­mint menys i millor. Fran­cisco vol fer el bat­xi­lle­rat i després estu­diar dret. “Però quan em diuen què vull ser de gran, penso a tenir un hort per fer el meu propi men­jar.” Espe­rem que tots els seus som­nis es facin rea­li­tat.