És vostè un gran propietari? Si ho és, quines limitacions i obligacions li imposa ara l’administració? Durant els darrers anys, el terme grans propietaris o grans tenidors ha estat present en molts debats i tertúlies, i ha arribat a generar certa confusió. Qui considera l’administració un gran propietari?

La llei estatal d’habitatge va definir els grans tenidors com aquells propietaris de deu o més habitatges, o bé una suma de més de 1.500 m² d’habitatge construït, i deixava en mans de les comunitats autònomes la possibilitat de rebaixar el nombre límit d’habitatges. És el que ha fet Catalunya, que estableix el límit en cinc o més habitatges en propietat en zona de mercat residencial tensat, sigui quin sigui el percentatge de propietat de què es disposi, o bé el límit de 1.500 m² construïts. En cas de tenir els habitatges fora de zones de mercat residencial tensat, el límit a partir del qual es considera gran propietari és deu habitatges, com a la resta de l’Estat.

En el decret llei d’aquest mes de gener sobre mesures urgents sobre habitatge, el govern català defineix què és un gran tenidor d’habitatge i estableix l’obligació d’incloure’ls en un registre públic que gestionarà l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. Les persones jurídiques que compleixin els criteris de grans tenidors estan ara obligades a inscriure’s en aquest registre, comunicant el nombre d’habitatges dels quals són titulars. Això facilitarà, per exemple, que els llogaters de pisos puguin saber si el seu propietari és un gran tenidor i, per tant, està subjectes a les limitacions del preu de lloguer que ha previst l’administració.

El decret llei també estableix el dret de tanteig i retracte per a l’administració en la transmissió d’habitatges de grans tenidors, especialment en municipis declarats zones de mercat residencial tensat, per fer-hi habitatge protegit.