La monarquia
Lluís Simon
Tot a canvi dels catalans
De la Guerra de Successió se n’ha parlat del dret i del revés, però una de les coses més fascinants de les seves conseqüències són les pantagruèliques cessions que va fer la corona de Castella amb un únic objectiu: tenir sota control els catalans. Bé, no només això. Es tractava de començar, o intentar-ho, el procés d’assimilació dels seus ciutadans i del seu fet diferencial. Va preferir, a canvi d’una ingent cessió de territoris i drets als seus eterns enemics internacionals dels segles anteriors, que no se li escapés en cap cas la corona dels Països Catalans i tenir-la sota el domini absolut de la casa reial dels Borbons.
En el Tractat d’Utrecht i en els posteriors acords que va signar, Felip V, per evitar que les potències europees i sobretot el pretendent Carles i l’exèrcit anglès mantinguessin les aspiracions sobiranistes catalanes, va enviar a la paperera de la història moltes de les grans conquestes dels seus antecessors i també de la mateixa Corona d’Aragó al Mediterrani.
Va cedir, és clar, un dels grans punts estratègics de la Península, Gibraltar, als anglesos. Encara ara els espanyols reclamen el retorn del penyal sense recordar que gràcies a aquella cessió el seu Borbó va poder imposar el Decret de Nova Planta. Els anglesos també es van quedar Menorca, però això va ser peccata minuta. El pretendent Carles, a canvi de renunciar al tron de Castella i Aragó, va veure com li tocava la grossa. Els espanyols li van concedir d’un dia a l’altre els Països Baixos, el Ducat de Milà, Nàpols, Flandes i Sardenya. I tot perquè no posés els peus a Barcelona!
Portugal també va tenir el seu premi: la colònia de Sacramento. Tan desesperat estava Felip V per fer caure Barcelona i la resta de ciutats rebels, que els castellans van haver de reconèixer a contracor el Regne de Prússia i van cedir Sicília a Savoia i Sardenya a Àustria i la coneguda barrera flamenca va quedar en mans dels Països Baixos. La corona britànica, a canvi de no enviar tropes ni naus a defensar Barcelona, també va enredar els enviats de Felip V en les negociacions i va trencar finalment el monopoli comercial de Castella amb les seves colònies. L’esperit emprenedor dels anglesos, no tan preocupats per la conversió religiosa de les futures colònies com els castellans, ben aviat va marcar la diferència. Espanya i França, l’altra monarquia dels Borbons, ben aviat van entrar en una profunda crisi. Castella havia mantingut Catalunya però es va quedar sense cap més territori del seu imperi a Europa.
Plou sobre mullat
El Tractat d’Utrecht del 1713 arribava uns anys després d’una altra marranada dels reis espanyols. Felip IV havia signat el 1659 el Tractat dels Pirineus, que va suposar la cessió al rei francès del Rosselló i bona part de la Cerdanya. És ben conegut que el monarca espanyol va negociar el tractat sense consultar les Corts Catalanes, que van veure com el seu territori es dividia contra la seva voluntat. Paradoxalment, la cessió es va fer per mantenir les possessions dels castellans a Flandes, els territoris que Felip V va cedir posteriorment tan alegrement per assegurar el seu regnat i donar pel sac als catalans. Un dos per un memorable. La Corona d’Aragó es quedava sense els seus territoris al nord del Pirineu i, com a premi afegit, el següent monarca espanyol, Felip V, es va carregar la seva sobirania.
Elionor i el mareig del viatger
El viatge d’Elionor amb el vaixell de la marina espanyola Juan Sebastián Elcano està essent mel per a les abelles de segons quins mitjans, que l’estan aprofitant per esventar la presumpta batalla matrimonial entre Felip VI i Letícia sobre com ha d’acabar la cosa. Un digital anomenat Cronista, per exemple, cita “fonts properes” per assegurar que la reina vol fer tornar, tant sí com no, la seva filla a casa perquè l’experiència està esdevenint una tortura. Entre molts altres problemes, la successora al tron estaria sofrint el mareig del viatger, amb vòmits i malestar. El rei, en canvi, diu que ha de resistir fins al final perquè en cas contrari els súbdits veuran Elionor com una princesa feble. Tot plegat recorda l’episodi de The crown on l’actual rei Carles ingressa en un internat per la tossuderia del seu pare.
A les ordres de ses majestats
Els reis espanyols han quedat “abatuts”, segons les seves pròpies paraules, per la mort de Mario Vargas Llosa. En el text que han escrit en la carta enviada a la família del difunt, no s’ha citat la part més controvertida de la biografia de Vargas Llosa. Segons els monarques, l’escriptor va defensar la “llibertat”. I hi afegiria jo: “...y la unidad de destino en lo universal...”
