El febrer del 2023, l’Observatori de l’Aigua a Terrassa (OAT) va organitzar una jornada sobre els telecomptadors i hi vaig anar per explicar experiències d’altres companyies que havien instal·lat de manera intensiva telelectures. Van venir de Vic, de Reus, de Mataró i em van demanar, com que tenia contactes de les companyies, que organitzés la part tècnica. Es va parlar de moltes altres coses, com el conflicte de la municipalització amb la companyia. Taigua va demanar una relació més continuada i se’ls va proposar la càtedra. És un projecte de tecnologia vinculat a la formació i a la difusió dels temes que interessen a la companyia i que s’estableix entre la UPCi Taigua. El procés va ser llarg. Es va presentar a l’Ajuntament, els va agradar i llavors es va anar buscant l’encaix jurídic. El novembre del 2024 es va signar i es va presentar el març del 2025.

Per part de l’empresa, hi ha molt bons tècnics, enginyers hidràulics que saben d’aigua, de digitalització, de control, de model, també gent que sap de balanços i d’economia, i advocats que saben de governança i temes legals. Però costa que hi hagi algú amb coneixements tècnics, més econòmics i d’aspectes més socials i de governança. La idea de la càtedra és tractar aquests temes de manera integral. S’ha programat una assignatura el quadrimestre de tardor del curs 2025/26 que tindrà els tres eixos: la digitalització del sector de l’aigua, la hidroeconomia i la governança.

A banda que és integradora, és tant per a estudiants de màster de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (Eseiaat) com per a tècnics que estan ja en el món laboral. Es trobaran a la mateixa aula persones que estan a punt d’entrar al món laboral i gent que ja hi és i serà enriquidor en els dos casos, perquè són generacions diferents. A més, promovem els treballs finals d’estudi, tant de grau com de màster, dins de l’àmbit de formació i de captació de talent, i les pràctiques en empresa. També hi ha una part de transferència de tecnologia com en qualsevol càtedra, que explora dins l’empresa que la promou quins són els seus interessos. Estem en aquesta fase i van sorgir fins a deu temes proposats per diferents departaments. Es fa una proposta des de la UPC, que els barreja per fer un primer estudi a la llarga per a projectes que molts cops es poden finançar amb ajuts. Finalment, hi ha la divulgació. Vam fer una primera conferència fa un mes sobre finançament de projectes a càrrec d’un extreballador del Banc Europeu d’Inversions, Mario Aymerich. Organitzant l’assignatura, veiem que la governança dona molt de si, crea molt debat dins la càtedra mateixa i pensen a fer una taula rodona.

A la Universitat de Girona se n’ha creat una de l’empresa Aigua Ter-Llobregat. L’aigua és un tema que interessa molt i és moda. Espero que aquestes pluges no facin oblidar com de crític és aquest element per a un país com el nostre i en general. També tenim una vocació internacionalitzadora i sempre estem en contacte amb altres grups de recerca d’Europa i de tot el món.

El debat existeix a tot arreu. París mateix és una ciutat que ha fet un procés similar. Però que el format sigui càtedra d’empresa, ho desconec.

Que hi hagi gestió que fos històricament privada i passi a ser municipal costa molt. Terrassa ha optat per això. Diguem que la governança no és mai privada, és una cosa pública per llei. El responsable, en el cas d’un municipi, és l’Ajuntament i en pot delegar la gestió. Les raons a mi també se m’escapen, però no és un camí fàcil perquè hi ha reticències per part de qui fins ara ho gestionava. Es poden entendre, però el problema és quan les coses es judicialitzen en un país on els jutjats van a poc a poc i tot depèn de la capacitat dels advocats que tens. És complicat quan no s’arriba a acords. Tota la vida s’ha dit que un mal acord és millor que un bon plet, però això entorpeix i no és bo.

L’eficàcia. S’ha de ser eficaç per portar l’aigua en les condicions hidràuliques adequades, tant de pressió com de qualitat. No ens podem permetre pèrdues, tot i que el 100% d’eficiència és impossible. És un tema d’una infraestructura que es va envellint. I aquí es prenen moltes mesures, tant reactives com proactives. Terrassa treballa amb projectes en què es volen predir les avaries per fer un manteniment preventiu de la infraestructura per reduir les pèrdues. Ho fa amb diferents mètodes que inclouen tenir dades, la digitalització, i això és una de les potes de la càtedra. Ara es parla del “bessó digital” perquè els models es connecten amb la part del hardware de l’explotació. Es tracta de treure el màxim rendiment d’aquest coneixement de la xarxa. I, finalment, la transparència en com es fa i com es prenen les decisions, com es finança, la gestió de les tarifes. Va tot lligat, perquè al final les directives de l’aigua i els costos s’han d’assumir i s’ha de fer un bon balanç i tenir un manteniment de la infraestructura.

Catalunya té uns rendiments molt alts, del 75% o el 90% en alguns casos, si ho compares amb altres països, però és normal, perquè l’aigua és més cara. En el món anglosaxó els rendiments són pitjors i en altres països no es comptabilitza l’aigua que consumeixes. No criticaria especialment el manteniment.

És culpa de tots i lliga amb els reptes. Tecnologies per millorar-ho tot, des de la qualitat fins al rendiment de les instal·lacions, inclús en l’energètic. Les eines es van desenvolupant i fa molts anys que m’arrossego per congressos i fan propostes, i a vegades són repetitives. Per què? Perquè no s’arriben a aplicar a les empreses, ja que costa molt desenvolupar el producte final que es vol, com si fos un botó que funcioni sense haver-se de preocupar de res. El model, i això lliga amb la càtedra, és que la gent de la casa es cregui aquestes metodologies i que quan marxin els que l’han portat allà, hi hagi gent que les entengui i se les hagi fet seves, i les mantingui. Crec que això és una de les raons per les quals costa passar de la teoria a la pràctica.