La jornada de l’apagada general romandrà en la memòria de milions de ciutadans però de ben segur que als caps s’hi ancoraran amb especial força les anècdotes viscudes en primera persona. D’històries n’hi ha per omplir una enciclopèdia i cap dubte que un sol volum es podria farcir amb les peripècies viscudes per molta gent gran o dependent que, amb l’ascensor fora de servei, no tenia manera d’accedir al seu domicili. La Maria Dolors viu a Terrassa i es desplaça en cadira de rodes. A casa rep l’ajuda d’una professional. Cap a les dotze del migdia, van sortir totes dues a fer un volt. L’apagada les va enganxar al carrer i sense cap possibilitat d’accedir a l’habitatge habitual, en una quarta planta. Al pis la cuina funciona amb gas, així que quan la gana va aparèixer, un veí es va oferir a fer companyia a la Maria Dolors al portal de casa mentre la cuidadora pujava a fer-li el dinar. Al carrer hi va passar unes set hores, fins que tres voluntaris de la Creu Roja, avisats en persona per una de les seves filles, la van pujar a pes. Ja eren les set de la tarda.

Un altre cas similar: a Badalona, la Rosario es va veure enmig d’una situació gairebé calcada. A les quatre de la tarda, la seva cuidadora va demanar ajut a quatre joves d’un institut proper, els quals van accedir a pujar-la a pes per les escales. La dona va obviar un petit detall mentre feia la petició: viu en una vuitena planta. Alguns familiars de persones grans a qui l’apagada va agafar en un centre de dia també van patir d’allò més. El Ramon, per exemple, amb una cama immobilitzada, no sabia on passaria la resta de la jornada si no tornava la llum. La seva filla va trucar al 112 i li van respondre que procurarien que la policia local li donés un cop de mà, sense concretar res més. Ell va ser traslladat a una residència per passar una nit que va transcórrer entre treballadors i voluntaris pujant i baixant gent gran a pes. El cas de la Josefa és el d’una dona gran, de 88 anys, que viu sola i que, tot i que és autònoma, evidentment fa servir l’ascensor per pujar i baixar del seu pis, al centre de Girona. L’apagada la va enganxar al carrer, on caminava recolzant-se en el carro de la compra. Com que volia tornar a casa com fos, una veïna la va ajudar amb la llanterna del mòbil i graó a graó va aconseguir pujar els tres pisos. A una altra veïna discapacitada la van pujar els joves del bloc a pes.

Una altra escena habitual la nit de dilluns va ser la de matrimonis grans que conserven el gas a la cuina i que van veure com els fills, filles, gendres, joves i nets es presentaven a sopar per sorpresa. Això sí, a moltes llars del país, un cop es va acceptar l’estranya realitat, es va recuperar el vell costum de conversar sense interferències digitals o de fer intenses partides amb jocs de taula. En algun carrer es va veure alguna mare acompanyant un fill adolescent, tram a tram, a la recerca de cobertura per poder contactar amb la recentment estrenada parelleta, i tampoc no esborraran la jornada els matrimonis com el que formen la Carme i en Manel, que es van passar la nit netejant a les fosques els vòmits d’un fill malalt. Per sort, hem après que al mal temps és millor posar-hi bona cara. Que ho diguin, si no, al Valentí, que va arribar a l’aeroport del Prat, procedent d’Eivissa, per fer-se unes proves mèdiques i es va trobar totes les consultes tancades. La solució que va trobar, gràcies que portava diners en efectiu, va ser prendre’s un gintònic i buscar bitllets d’avió per a un altre dia. Al barri de Gràcia, i amb la majoria de comerços tancats, un botiguer pakistanès es va aventurar a calcular el pes de la fruita i la verdura a ull, sense parar de riure, i així evitar a més d’una persona passar un mal tràngol. Per estona complicada, la que va passar una professora d’una autoescola del RACC a Barcelona, que va arribar a l’aula plorant perquè pensava que l’apagada era conseqüència d’un atac de Putin.

Més anècdotes curioses que passaran a la història: a la plaça Universitat, en ple centre de Barcelona, es va concentrar tanta gant en una de les parades d’autobusos que quan el conductor va tancar les portes perquè va considerar que ja anava prou ple, els que no hi van poder accedir van bloquejar la sortida del vehicle perquè entenien que encara hi cabia gent. Hi van acabar intervenint els Mossos d’Esquadra.

En la situació caòtica que es va viure al centre de Barcelona, amb milers de persones caminant pel carrer a la recerca d’un transport alternatiu al tren i el metro, va emergir una mostra de solidaritat col·lectiva ben simple, i alhora ben valuosa en un moment en què pocs mòbils funcionaven, informa Rosa Maria Bravo. Al xamfrà de la Gran Via i el carrer Casanova, uns veïns van treure al carrer un radiocasset de piles que devia tenir almenys 30 anys i el van posar a tot volum. Es va crear una gran rotllana d’oients que van poder saber que cap tren funcionava, que el metro estava tancat i que cap responsable polític havia sortit a les tres de la tarda a donar explicacions. Amb aquell mínim d’informació, molts van continuar l’odissea de trobar un autobús que els tragués de Barcelona. Amb la xarxa caiguda, el boca-orella va servir per saber si tal autobús sortia de plaça Espanya o de Sants fins a Viladecans o Castelldefels i si hi havia cap línia que arribés a Vilanova.

No tothom va poder abandonar el lloc de feina quan l’activitat va cessar. A Castelldefels, el propietari d’un supermercat va obligar el personal a treballar amb la persiana abaixada i a mantenir-se al local fins a les nou del vespre si volien cobrar el dia. Per sort, la camaraderia entre veïns, i també entre gent que no es coneixia, va ser la tònica habitual. En un poble petit com la Canonja, d’escassament 6.000 habitants, els veïns de cases amb cuina de gas s’oferien a escalfar el sopar dels que tenien sistemes elèctrics. El propietari d’un vehicle tot terreny va carregar el mòbil de més d’una persona al seu cotxe, aprofitant la potència de la seva bateria. I molts es van preocupar de les necessitats de persones amb mobilitat reduïda. “Aquest és un poble on habitualment la solidaritat funciona”, explicava ahir el Juan, un dels residents.