Deixeu que els gossos pigall entrin als restaurants

Es diu Udir, és la parella inseparable de Fran Rodríguez i el passat dia 30 va ser el seu dia internacional. Des de fa dotze anys, en Fran és el director de l’ONCE a Girona i la Udir, el seu gos pigall des d’en fa set. No us penseu pas que la formalització de la parella va ser dit i fet. Igual que els altres 149 gossos actualment en actiu a Catalunya a partir de l’experiència de trenta-cinc anys de la Fundació ONCE del Gos Pigall (FOPG), la Udir va passar un rigorós procés d’ensinistrament, mentre que en Fran –que va estar pacientment a la llista d’espera fins que li va tocar el torn– en el seu moment també va ser sotmès a un test per part del corresponent tècnic en rehabilitació, de la treballadora social i del psicòleg. Es tracta, doncs, d’un doble filtre, animal i humà, perquè, com també passa amb les persones que s’hi veuen, no tots els cecs són aptes per obtenir un d’aquests pigalls que l’organització els cedeix de franc. Primer de tot, els aspirants han d’estar habituats a fer servir el bastó per orientar-se, a moure’s sols pel carrer, i després vindrà l’aprenentatge amb el gos. “Els tècnics t’ensenyen a moure’t amb el bastó, com faràs tot el teu dia a dia, des que t’aixeques fins que et tornes a ficar al llit. Cuinar, planxar, fer la compra..., tot”, explica en Fran. Pel carrer el discapacitat visual aprendrà a moure el bastó d’esquerra a dreta, palpant possibles obstacles, temptejant. Amb el gos, en canvi, és diferent: li haurà d’anar donant instruccions verbals precises o indicacions amb l’arnès. “Ara bé”, aclareix en Fran, “tenint ben clar que és un gos, no pas un GPS. O sigui, no li pots dir «Porta’m fins a l’estació». Ets tu qui ha de saber on és l’estació i ell t’ajudarà a trampejar els obstacles fins a arribar-hi.” També respondrà a ordres acústiques molt determinades i essencials, com ara: “Busca escales”, “Busca el proper pas de vianants”... “Per travessar el carrer”, afegeix en Fran, “hem de tenir en compte que ell no pot identificar els colors dels semàfors. Ets tu que, en sentir la fressa acústica de l’aparell, saps que és el moment d’ordenar-li de creuar.” I això no ho és tot: com a mesura de seguretat addicional, els pigalls estan ensinistrats per aplicar el que s’anomena Obediència Negativa. És a dir, si l’usuari diu “Avança” i ell veu que venen cotxes, no creuarà pas. I aleshores sí que l’has de premiar amb entusiasme.

La Udir va substituir el primer pigall que en Fran va tenir, en Draco, el 2008, quan tenia vint-i-sis anys, al cap de tres anys d’haver enviat la sol·licitud a la seu central de la Fundació ONCE, a Madrid, que és qui es fa càrrec de la cria i adjudicació dels animals. En Draco va arribar a viure dotze anys i va treballar fins al final. En morir-se va arribar el torn de la Udir. “És el nom que ja portava, el que li van posar només de néixer”, explica en Fran. “Cada cadellada de gossos fa córrer una lletra de l’alfabet. La Udir és de la U i tots els germans i germanes tenen noms que comencen amb U. Es fa així.” Com en Draco, la Udir va passar un acurat procés de preparació. A més, aquesta mena de quissos estan subjectes a requisits de salut i higiene més estrictes que els gossos de companyia: vacunats de ràbia anualment, desparasitats internament i externament de manera periòdica, i amb certificat veterinari anual per garantir que no tenen cap malaltia transmissible als humans. Normalment als vint mesos de vida un gos ja està llest per poder fer de pigall. Quan tenen dos mesos són lliurats a famílies d’acollida, on s’hi estan deu mesos. Les famílies hi treballen el procés de socialització, se’ls acostuma a portar una armilla groga on diu “Futur gos pigall”, com la “L” dels conductors novells, i per llei poden anar pel carrer, pujar al transport públic, entrar als centres comercials, per acostumar-los a la gent i al xivarri. Aquí es detecta, per exemple, si un gos es mareja pujant a un cotxe o si té tendència a empaitar gats, i en aquest cas potser acabarà sent descartat com a pigall. Superat aquest filtre, el gos torna a la Fundació i aquí comença l’entrenament especialitzat. Amb vint-i-dos mesos està a punt per ser lliurat. Abans es revisen els expedients dels aspirants i es formen les parelles més adequades.

Cada any es lliuren cent trenta gossos i l’objectiu immediat és arribar als dos-cents. També augmentar la quantitat d’ensinistradors i ampliar les instal·lacions. No totes les races serveixen, és clar: parlem de Retrievers, o sigui del Labradors i Goldens, i també Pastors Alemanys. I darrerament de Caniches Gegants. Aquest detall em crida l’atenció. En Franc l’aclareix: “Hi ha persones al·lèrgiques al pèl dels gossos; per superar aquest obstacle es va recórrer al Caniche Gegant, després de comprovar que té un pèl no al·lergen. Quan em jubili puc conservar el gos perquè continuaré fent vida social. El vincle és molt fort.”

És per tot això que el dia internacional del gos pigall celebrat el passat dimecres 30 d’abril es va centrar en la reivindicació d’aquests cans i en la conscienciació de la societat per tal que siguin respectats i se’ls faciliti la feina. Sota el lema “Gossos guia, sí”, es van celebrar actes i demostracions arreu del país, tot centrat a fer entendre el que subratlla en Fran: “Que. per exemple, puguem entrar amb ells als bars i restaurants, que no sempre és així. La llei, a més, ho preveu”. Legalment, els únics llocs on els pigalls de l’ONCE no tenen dret d’accés són les zones de manipulació d’aliments, un quiròfan o sala de cures, una atracció de fira o d’un parc d’atraccions, i finalment les piscines municipals que no siguin específicament per a gossos. Una normativa que, malgrat tot, té algunes oscil·lacions entre les diferents comunitats autònomes de l’Estat i que ara un reial decret d’imminent aprovació vindrà a homologar i millorar. Un exemple: autoritzar un discapacitat visual que vagi de copilot en un cotxe a tenir el gos entre les cames.

Més enllà del que estableixi el marc legal, hi ha el sentit comú i la sensibilitat humana. “Això ha passat, passa i segurament passarà, jo mateix m’hi he trobat”, lamenta en Fran, “però miro de ser sempre positiu i penso que si els cambrers ho fan és per desconeixement del servei que els gossos ens fan”. Un desconeixement que a vegades ens porta també a acaronar un pigall quan el trobem treballant i, encara que per part nostra hi hagi bona voluntat, ho hem d’evitar. Podem distreure’ls de la seva feina i posar en risc la integritat de l’usuari que el porta.

Hem fet l’entrevista al despatx d’en Fran a la seu provisional de l’ONCE a Girona, unes portes enllà de la seu primigènia, actualment en procés de rehabilitació. Durant la xerrada, la Udir s’ha estat disciplinadament ajaguda al seu coixí. Sortim a fora a fer la fotografia que il·lustra aquesta crònica i és ben bé com si ella també hagués estat ensinistrada per posar-hi com cal.