No tots són com Millet

Jordi Clos, Montserrat Carulla, Antoni Vila Casas i Liliana Godia presideixen fundacions culturals privades. Els seus casos mostren com el món empresarial sap treballar per la cultura, amb voluntat de servei, sense afany de lucre. Són contraexemples de l'escàndol Millet. Lluny de robar diners, hi han posat els seus, i molts. Ens expliquen què en pensen de l'afer Millet i com funcionen les seves fundacions.

L'hoteler i apassionat de l'egiptologia Jordi Clos (1950) ho té clar: "Millet no era un mecenes des del moment que s'havia posat un sou milionari. L'avi i el pare van ser persones extraordinàries, autèntica societat civil, ell no". En lloc de posar diners, en cobrava. I pel que s'ha vist, en robava molts més. "A la meva fundació, només cobren els treballadors; els patrons, el president... tots treballem gratis". I la Fundació Arqueològica Clos, creada el 1993, aconsegueix quadrar els comptes. Els 350.000 visitants hi tenen molt a veure. També hi ajuda que l'edifici, propietat de Clos, té un lloguer simbòlic i que tant la col·lecció, bàsicament de l'antic Egipte però també d'art precolombí, com la biblioteca, l'ha creat i la fa créixer directament Jordi Clos, que també es fa càrrec de les grans inversions, com la darrera i recent ampliació del museu. Els diners, esclar, surten de la cadena Derby Hotels, amb establiments de luxe a Barcelona, Madrid, Londres i París. També compta amb un grup de patrocinadors agrupats segons la quantitat que aporten: amics, espònsors i mecenes.

El muntatge de Millet al Palau l'ha deixat "molt sorprès". "Els comptes de la nostra fundació, abans d'anar a la Generalitat, passen quatre filtres, inclosa una auditoria externa. Això és el normal", explica Clos, que creu que l'escàndol no ajudarà al necessari canvi de la legislació espanyola de mecenatge, molt restrictiva.

La família Carulla, propietaris de la multinacional Agrolimen (Gallina Blanca, Pans & Company, Bocatta, FresCo, Evax, Tampax, Ausonia, Dodot...), té com a norma la discreció. No volen sortir als mitjans. Montserrat Carulla i Font (1946), una de les filles del fundador -són sis germans- i presidenta de la Fundació Lluís Carulla, no n'és l'excepció. L'última entrevista la va concedir fa cinc anys. Davant la gravetat de l'afer Millet, accedeix a donar testimoni: "No es pot generalitzar un cas tan greu". "És molt gruixut, i per descomptat fa mal a tothom, al prestigi del país", es lamenta Montserrat Carulla. La seva germana gran, Mariona, s'ha hagut de fer càrrec transitòriament de la presidència de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música.

Montserrat espera que "la gent sàpiga distingir i que l'assumpte no perjudiqui ni el Palau i l'Orfeó, ni les altres fundacions". La que ella dirigeix continua la tasca del pare, un dels fundadors d'Òmnium. Va néixer el 1972 com a Carulla-Font, després va passar a dir-se Jaume I, i el 2004 va adoptar el nom actual en record del patriarca: "Tota la família estem molt marcats pel seu esperit, per la seva estimació al país i la cultura catalana. I naturalment hi ha la mare, que ara farà 90 anys: té el cap clar i molt ascendent sobre fills i néts".

Des del 2004, el director de la fundació és Carles Duarte, que ha donat nou impuls a l'editorial Barcino i el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, fundat el 1988 per Lluís Carulla a l'antiga casa rural familiar i que el 10 d'octubre obre al públic una ampliació (un nou edifici concebut per Dani Freixes) que ha suposat 6 milions d'inversió. Els diversos premis (els Baldiri Reixac al món escolar són els més coneguts) i l'Observatori de Valors creat amb Esade són altres activitats de la fundació.

El seu criteri és "no dependre de les administracions, sinó col·laborar-hi. No els demanem diners, són elles que volen estar amb nosaltres", explica Montserrat, per qui "la legislació espanyola de mecenatge podria millorar molt i acostar-se, per exemple, al model francès, en què les desgravacions són molt més altes".

"Estem davant un afer desgraciat que ha sorprès tothom: que el Palau de la Música, una institució d'èxit, hagi servit per tot això és lamentable", diu Antoni Vila Casas, que, com Montserrat Carulla, creu que el perjudici que provoca "és transversal, afecta tot el país, i ho fa, a més, quan Catalunya no passa precisament pel seu millor moment".

Nascut el 1930, Antoni Vila Casas ha bastit en deu anys una fundació d'art amb quatre seus: dues a Barcelona (Espai Volart i Can Framis), una a Torroella (Palau Solterra) i una a Palafrugell (Can Mario). "Si m'ho hagués plantejat de cop, no hauria arribat fins aquí", diu aquest emprenedor convertit -tot i que el nom no li agradi- en mecenes. Promoure els artistes que viuen i treballen a Catalunya és el seu objectiu, al qual dedica dos milions d'euros a l'any. "Ara ja no tinc empresa, o sigui que tot surt del capital que he recollit al llarg de la vida". I com que no té fills, el patrimoni quedarà sencer per a la fundació.

Els diners els va fer amb Prodesfarma, firma farmacèutica creada per ell el 1960 amb l'Almax com a producte estrella. Després d'unir-se amb laboratoris Almirall, finalment va vendre's la seva part, i també es va acabar venent una altra firma que havia creat no fa tants anys, Nutridiver, coneguda pel Topionic. El gir de la farmàcia cap a l'art el va iniciar en complir els 67 anys, i en fa cinc, quan se li va diagnosticar una malaltia, va acabar d'abocar-s'hi.

"En un principi vaig pensar a implicar benefactors que aportessin diners a la fundació, però un bon amic m'ho va treure del cap: «¿És un gust que et vols donar, oi? Doncs els gustos me'ls pago jo»". I així ha estat. Ni amics ni administracions. Vila Casas és partidari que la cultura la faci i la pagui la societat civil: "Si fóssim un país avançat econòmicament, no hi hauria d'haver ministeri de Cultura". I afegeix: "Perquè un país sigui respectat, cal que tingui els seus eixos cabdals en la cultura i la tradició, de la qual cosa anem escassos. Això és el que feia el pare del Millet, Fèlix Millet i Maristany. És una llàstima que ara el seu nom és confongui amb el del fill, que ha traït la confiança de molta gent".

A més de dirigir el holding BCN Godia, amb accions, per exemple, al flamant nou Hotel Vela, Liliana Godia, a la ratlla dels 40 anys, va obrir ara en fa deu la fundació d'art que du el nom del seu pare, Francisco Godia, pilot de cotxes, empresari i col·leccionista d'art. Aquest any es va traslladar a l'antiga casa Garriga i Nogués, ocupada durant anys per Fundació Enciclopèdia Catalana. Amb un equip d'onze persones, la col·lecció que mostra consta d'art medieval, obres modernistes -ceràmica, dibuix i pintura- i art del segle XX.

Liliana Godia confia que l'afer Millet "sigui un cas aïllat" i creu que al Palau "les coses s'estan endreçant molt bé sota la nova presidenta, Mariona Carulla, i amb el nou gerent, Joan Llinares".