La duresa del terreny obliga a utilitzar explosius a la línia 9

Sona la sirena. El compte enrere és a punt. Tres, dos, un... boom! No és cap bombardeig aeri a l’Afganistan ni és cap escena d’una pel·lícula de la cartellera. L’escena té lloc en alguna de les futures estacions de la línia 9 del metro. On no arriben les màquines piconadores, cal recórrer a altres solucions.

No és el mètode més habitual, però la duresa del subsòl d’alguns trams de la línia obliga a utilitzar dinamita per perforar els pous de les estacions. No són grans explosions, sinó voladures molt controlades que sovint passen desapercebudes pel soroll que genera la ciutat. Va ser així a la majoria d’estacions de Santa Coloma de Gramenet i a les de Guinardó i Havaneres, i hauria de ser així a Maragall i al Campus Nord, les últimes dues parades on s’haurà d’utilitzar aquest mètode aquesta tardor.

L’ús d’explosius en obres civils és habitual, però ni les empreses ni les administracions que les contracten són gaire partidaris de publicitar-ho per l’alarma social que genera. “La primera reacció que tenen els veïns és de preocupació, però un cop se’ls explica els mètodes que utilitzem i les mesures de seguretat, queden tranquils”, explica el cap d’obres subterrànies del departament d’Obres Públiques, Jordi Jubany.

Jubany mateix és qui s’encarrega de parlar amb els veïns de la zona uns dies abans de les voladures. “Fem reunions amb les associacions de veïns, els presidents de les comunitats afectades i els comerços. També avisem les escoles”, detalla Jubany. De fet aquest últim és un grup especial, ja que és als llocs on hi ha més silenci on es perceben més les explosions. La campanya informativa prèvia es completa amb avisos sonors el mateix dia de l’explosió i una sirena minuts abans de la detonació.

La complexitat de la construcció de les estacions de la línia 9 recau, sobretot, en la seva profunditat. Algunes de les estacions de la L9, sobretot les del tram central, estan situades a més de 50 metres de profunditat. Per arribar-hi, cal perforar diferents estrats geològics. La major part de materials s’excava amb màquines, però per als granits és més pràctic i ràpid utilitzar explosius. “És un material molt dur i l’excavació amb mètodes tradicionals retardaria l’acabament de les obres, explica Jubany.

Un subsòl complicat
Malgrat la pràctica que ja han adquirit els tècnics durant la construcció de la L9, es repeteixen tots els protocols a cada nova estació que s’utilitzen explosius. Per determinar els efectes que pot tenir l’explosió, abans es fan voladures de prova. “Utilitzem sismògrafs per avaluar el grau d’intensitat de l’explosió i així calculem la càrrega final que hem de posar al pou”, assenyala Jubany.

Dins d’una ciutat, el procés és més lent del que pot semblar. La proximitat dels edificis obliga a utilitzar poc explosiu en cada detonació. Per perforar el pou d’Havaneres, a tocar de la Meridiana, on s’està reparant una de les tuneladores de la línia, s’ha trigat un any a arribar als 50 metres de profunditat. “El més important és evitar situacions de risc; per això preferim no córrer”, conclou el màxim responsable tècnic de la construcció dels túnels de Barcelona.