Nuclears? Potser sí, gràcies!

Us sem­blarà idèntica a la de Txernóbil, però és cent vega­des més segura”. El direc­tor de l’anti­quada cen­tral nuclear d’Igna­lina, Vik­tor Seval­din, intenta tran­quil·lit­zar així els que s’atre­vei­xen a entrar a l’últim reac­tor de fabri­cació soviètica que queda a la Unió Euro­pea i que Brus­sel·les exi­geix tan­car per perillós. No és fins més tard, quan a l’enviat d’aquest diari ja l’han fol­rat de blanc de cap a peus amb l’uni­forme de segu­re­tat, que Seval­din reco­neix que després de la catàstrofe del 1986 a Ucraïna es va deci­dir abai­xar la potència de la cen­tral de 1.500 megawatts a 1.300, “per si de cas”.

Lituània es va inde­pen­dit­zar de l’URSS el 1990, però a la planta d’Igna­lina sem­bla que el temps s’hagi atu­rat des de lla­vors: ningú no hi parla lituà, sinó rus, perquè el 80% dels 3.000 tre­ba­lla­dors són rus­sos que hi van anar el 1984, quan es va obrir la cen­tral. I Brus­sel·les alerta que el seu reac­tor RMBK, que només pot fun­ci­o­nar amb com­bus­ti­ble com­prat a Rússia, està molt des­fa­sat i que la seva tec­no­lo­gia és molt pri­mi­tiva, impos­si­ble de moder­nit­zar. Els canals com­bus­ti­bles o de refri­ge­ració del nucli, per exem­ple, que s’hau­rien de can­viar cada 20 o 25 anys, estan a punt de cadu­car.

“No juguem”
Però la pri­mera sen­sació, ins­tin­tiva, que es té en cami­nar per damunt del nucli amb unes saba­tes espe­ci­als, és que dins del reac­tor s’hi està molt millor que a fora: a la inhòspita fron­tera entre Lituània i Bie­lorússia l’hivern és cru, el termòmetre pot bai­xar fins a trenta sota zero, i està nevant, així que l’escal­for nuclear s’agra­eix. I més encara quan, a la sor­tida, una màquina t’esca­neja cada mil·límetre del cos i et cer­ti­fica que no estàs con­ta­mi­nat. “Txernóbil els va explo­tar perquè feien expe­ri­ments, nosal­tres no juguem amb el reac­tor”, pro­met Seval­din.

Si no con­venç la Comissió Euro­pea que li con­ce­deixi una pròrroga fins al 2012, el govern lituà haurà de tan­car el segon i últim reac­tor d’Igna­lina el 31 de desem­bre del 2009, com fixa el seu trac­tat d’adhesió. Brus­sel·les no ha fet cap excepció i també ha forçat el des­man­te­lla­ment de les cen­trals de Koz­lo­dui, a Bulgària, i de Bohu­nice, a Eslovàquia, de l’era soviètica. “Encara no entenc per què insis­tei­xen a fer-nos tan­car Igna­lina, que és molt segura ope­ra­ci­o­nal­ment, men­tre els nos­tres veïns poden anar cons­truint noves cen­trals nucle­ars; si em pre­gun­tes si és injust o no, no crec que sigui just”, lamenta a l’AVUI el pre­si­dent lituà, Val­das Adamkus.

Igna­lina pro­du­eix el 80% de l’elec­tri­ci­tat que con­su­mei­xen els litu­ans i Adamkus tem que si la des­man­te­llen tor­na­ran a depen­dre total­ment de Rússia, la fac­tura de la llum se’ls mul­ti­pli­carà per dos, el seu PIB s’ensor­rarà un 3% i la inflació es dis­pa­rarà fins al 4%. Per evi­tar-ho, Lituània tre­ba­lla con­tra rellotge amb els seus veïns bàltics de Letònia i Estònia i amb Polònia per subs­ti­tuir Igna­lina per una potentíssima cen­tral d’última gene­ració de fins a 3.400 megawatts, que abasti tota la regió. També Roma­nia, Bulgària, Eslovàquia, Hon­gria i la República Txeca, entre altres països, estan cons­truint noves nucle­ars o reno­vant les que ja tenen i que Brus­sel·les no els ha obli­gat a tan­car.

Aquest reno­vat i des­a­com­ple­xat interès de l’Europa de l’Est per les cen­trals nucle­ars, des del Bàltic fins al mar Negre, esclata en ple debat en alguns Estats de l’Oest, que també s’estan plan­te­jant apos­tar per aquesta ener­gia per com­plir el com­promís euro­peu d’haver reduït en un 20% les emis­si­ons de CO2 l’any 2020 i alli­be­rar-se de la dependència energètica de Rússia.
La can­ce­llera ale­ma­nya, Angela Merkel, s’ha deci­dit a revi­sar el pla del seu pre­de­ces­sor, el soci­al­demòcrata Ger­hard Schröder, de tan­car les 17 cen­trals nucle­ars del país el 2020 i això ha revi­fat les pro­tes­tes dels acti­vis­tes: aquest novem­bre va haver de mobi­lit­zar 16.000 agents de la poli­cia ale­ma­nya per dur un tren amb dotze vagons car­re­gats de resi­dus radi­o­ac­tius fins al cemen­tiri nuclear de Gor­le­ben.

Pro­ducció
Quinze dels 27 socis de la UE pro­du­ei­xen ener­gia nuclear, amb un cen­te­nar i mig de reac­tors en fun­ci­o­na­ment que gene­ren el 30% de l’elec­tri­ci­tat. França lidera el lobby, amb 59 reac­tors que sub­mi­nis­tren el 80% de la llum dels fran­ce­sos; la Gran Bre­ta­nya en té 19, Suècia 10, Espa­nya vuit, Bèlgica set, Finlàndia qua­tre i Holanda, Eslovènia i Lituània un.

La República Txeca en té sis i en cons­truirà dos més, Eslovàquia també compta estre­nar dos nous reac­tors el 2013 i Hon­gria allar­garà vint anys més la vida dels seus qua­tre reac­tors a la cen­tral de Paks, al cen­tre del país. Roma­nia en té dos, com Bulgària, que pre­veu aixe­car una nova planta a Belene, al Danubi.

L’opinió pública euro­pea és cada cop més favo­ra­ble a l’ener­gia nuclear: l’últim baròmetre de la Comissió Euro­pea revela que el 44% dels euro­peus, amb els de l’Est i els escan­di­naus al cap­da­vant, ja es decla­ren total­ment o força favo­ra­bles a l’ener­gia nuclear, men­tre que fa tres anys aquesta pro­porció només era del 37% dels ciu­ta­dans.

Espa­nya, per con­tra, com Por­tu­gal, Grècia, Malta, Àustria i Xipre –que no tenen cen­trals nucle­ars–, és a la cua, amb només un 24% de suport a l’ener­gia nuclear, tot i que el 2005 els par­ti­da­ris només eren el 16%.