Nuclears? Potser sí, gràcies!

Us semblarà idèntica a la de Txernóbil, però és cent vegades més segura”. El director de l’antiquada central nuclear d’Ignalina, Viktor Sevaldin, intenta tranquil·litzar així els que s’atreveixen a entrar a l’últim reactor de fabricació soviètica que queda a la Unió Europea i que Brussel·les exigeix tancar per perillós. No és fins més tard, quan a l’enviat d’aquest diari ja l’han folrat de blanc de cap a peus amb l’uniforme de seguretat, que Sevaldin reconeix que després de la catàstrofe del 1986 a Ucraïna es va decidir abaixar la potència de la central de 1.500 megawatts a 1.300, “per si de cas”.

Lituània es va independitzar de l’URSS el 1990, però a la planta d’Ignalina sembla que el temps s’hagi aturat des de llavors: ningú no hi parla lituà, sinó rus, perquè el 80% dels 3.000 treballadors són russos que hi van anar el 1984, quan es va obrir la central. I Brussel·les alerta que el seu reactor RMBK, que només pot funcionar amb combustible comprat a Rússia, està molt desfasat i que la seva tecnologia és molt primitiva, impossible de modernitzar. Els canals combustibles o de refrigeració del nucli, per exemple, que s’haurien de canviar cada 20 o 25 anys, estan a punt de caducar.

“No juguem”
Però la primera sensació, instintiva, que es té en caminar per damunt del nucli amb unes sabates especials, és que dins del reactor s’hi està molt millor que a fora: a la inhòspita frontera entre Lituània i Bielorússia l’hivern és cru, el termòmetre pot baixar fins a trenta sota zero, i està nevant, així que l’escalfor nuclear s’agraeix. I més encara quan, a la sortida, una màquina t’escaneja cada mil·límetre del cos i et certifica que no estàs contaminat. “Txernóbil els va explotar perquè feien experiments, nosaltres no juguem amb el reactor”, promet Sevaldin.

Si no convenç la Comissió Europea que li concedeixi una pròrroga fins al 2012, el govern lituà haurà de tancar el segon i últim reactor d’Ignalina el 31 de desembre del 2009, com fixa el seu tractat d’adhesió. Brussel·les no ha fet cap excepció i també ha forçat el desmantellament de les centrals de Kozlodui, a Bulgària, i de Bohunice, a Eslovàquia, de l’era soviètica. “Encara no entenc per què insisteixen a fer-nos tancar Ignalina, que és molt segura operacionalment, mentre els nostres veïns poden anar construint noves centrals nuclears; si em preguntes si és injust o no, no crec que sigui just”, lamenta a l’AVUI el president lituà, Valdas Adamkus.

Ignalina produeix el 80% de l’electricitat que consumeixen els lituans i Adamkus tem que si la desmantellen tornaran a dependre totalment de Rússia, la factura de la llum se’ls multiplicarà per dos, el seu PIB s’ensorrarà un 3% i la inflació es dispararà fins al 4%. Per evitar-ho, Lituània treballa contra rellotge amb els seus veïns bàltics de Letònia i Estònia i amb Polònia per substituir Ignalina per una potentíssima central d’última generació de fins a 3.400 megawatts, que abasti tota la regió. També Romania, Bulgària, Eslovàquia, Hongria i la República Txeca, entre altres països, estan construint noves nuclears o renovant les que ja tenen i que Brussel·les no els ha obligat a tancar.

Aquest renovat i desacomplexat interès de l’Europa de l’Est per les centrals nuclears, des del Bàltic fins al mar Negre, esclata en ple debat en alguns Estats de l’Oest, que també s’estan plantejant apostar per aquesta energia per complir el compromís europeu d’haver reduït en un 20% les emissions de CO2 l’any 2020 i alliberar-se de la dependència energètica de Rússia.
La cancellera alemanya, Angela Merkel, s’ha decidit a revisar el pla del seu predecessor, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, de tancar les 17 centrals nuclears del país el 2020 i això ha revifat les protestes dels activistes: aquest novembre va haver de mobilitzar 16.000 agents de la policia alemanya per dur un tren amb dotze vagons carregats de residus radioactius fins al cementiri nuclear de Gorleben.

Producció
Quinze dels 27 socis de la UE produeixen energia nuclear, amb un centenar i mig de reactors en funcionament que generen el 30% de l’electricitat. França lidera el lobby, amb 59 reactors que subministren el 80% de la llum dels francesos; la Gran Bretanya en té 19, Suècia 10, Espanya vuit, Bèlgica set, Finlàndia quatre i Holanda, Eslovènia i Lituània un.

La República Txeca en té sis i en construirà dos més, Eslovàquia també compta estrenar dos nous reactors el 2013 i Hongria allargarà vint anys més la vida dels seus quatre reactors a la central de Paks, al centre del país. Romania en té dos, com Bulgària, que preveu aixecar una nova planta a Belene, al Danubi.

L’opinió pública europea és cada cop més favorable a l’energia nuclear: l’últim baròmetre de la Comissió Europea revela que el 44% dels europeus, amb els de l’Est i els escandinaus al capdavant, ja es declaren totalment o força favorables a l’energia nuclear, mentre que fa tres anys aquesta proporció només era del 37% dels ciutadans.

Espanya, per contra, com Portugal, Grècia, Malta, Àustria i Xipre –que no tenen centrals nuclears–, és a la cua, amb només un 24% de suport a l’energia nuclear, tot i que el 2005 els partidaris només eren el 16%.