Un cap de setmana per tastar els tresors del país

Com si hagués estat pro­gra­mat, just després que el Fòrum Gas­tronòmic de Girona va mos­trar al món les vir­tuts dels nos­tres cui­ners i res­tau­rants, aquest cap de set­mana han coin­ci­dit unes quan­tes fires en què –de manera més modesta– s'ha posat a l'apa­ra­dor el patri­moni menut de la nos­tra cuina, aquell que no sol atraure la crítica inter­na­ci­o­nal però que, en canvi, forma part de la cul­tura naci­o­nal. Nosal­tres hem estat a la de l'embo­tit d'Olot, la de la mel de Crespià i la de la boti­farra dolça de Salitja. A l'entorn d'aquests tres pro­duc­tes han cres­cut unes fires que tenen en comú el fet de ser mul­ti­tu­dinàries i –atenció– que els vene­dors no han d'anar dis­fres­sats. Molts mar­xants ho deuen agrair i em sem­bla que el visi­tant no troba a fal­tar que el ser­veixi algú ves­tit com a l'edat mit­jana o amb fal­di­lles de la Grècia antiga.

A la capi­tal gar­rot­xina l'Ajun­ta­ment, amb la com­pli­ci­tat dels comer­ci­ants i arte­sans locals, ha bas­tit amb tan sols una dècada un cap de set­mana molt potent en què con­flu­ei­xen al cen­tre les para­des d'embo­tits i d'altres men­ges, les rebai­xes de roba i calçat (la botiga al car­rer), un mer­cat d'arte­sa­nia, una mos­tra de pro­duc­tes agro­a­li­men­ta­ris locals, una sèrie de tallers a l'entorn de la cuina... El resul­tat és un ambi­ent que recorda la Fira de Sant Lluc i els dies prin­ci­pals de les Fes­tes del Tura. A una altra escala, els car­rers de Crespià que­den des­bor­dats gràcies a la mel. Diuen que l'any pas­sat en van ven­dre més de tres tones i no m'estra­nya, amb la requesta que ahir tenien els pots dau­rats. I de Salitja, què us n'hem de dir? Hi vam ser ahir al mig­dia, quan de boti­farra dolça ja no en que­dava gaire, però a la mul­ti­tud que s'hi havia con­cen­trat no sem­blava impor­tar-li gaire. De fet, un altre aspecte que tenen en comú aques­tes tres fires és que el pro­ducte que els ser­veix de reclam no és el que més hi abunda. També passa amb les fires de les cire­res, de les madui­xes, dels bunyols... La vari­e­tat de l'oferta enri­queix la festa, sens dubte, però per al visi­tant és perillós, ja que te'n vas a casa molt més car­re­gat del que havies pre­vist. I, a sobre, l'any següent hi tor­nes.