Societat

La contra

Les plomes també són tradició

Vilanova i la Geltrú afronta des d'avui els actes principals del carnaval, entre els quals hi ha la visita del Moixó Foguer, una antiga tradició que només es conserva a la capital del Garraf

D'aquí a poques hores, la comarca del Gar­raf es para­lit­zarà per rebre Sa Majes­tat Car­nes­tol­tes i ini­ciar els actes cen­trals de dos dels car­na­vals més impor­tants i par­ti­ci­pa­tius de Cata­lu­nya, el de Sit­ges i el de Vila­nova i la Geltrú. Si bé el pri­mer s'emporta la major part de l'atenció mediàtica i la visita de milers d'espec­ta­dors, el segon es carac­te­ritza per la seva sin­gu­la­ri­tat i pel fet de man­te­nir vives i arre­la­des unes tra­di­ci­ons que han des­a­pa­re­gut en molts d'altres muni­ci­pis. El Moixó Foguer, el Vida­lot, el ball dels mal­ca­sats i els gegants de la Cuyna Vella són algu­nes d'aques­tes tra­di­ci­ons car­na­va­les­ques que donen el tret dife­ren­cial a les fes­tes de car­nes­tol­tes de Vila­nova i la Geltrú i que, jun­ta­ment amb la Meren­gada i les Com­par­ses, fan que siguin úniques i hagin estat decla­ra­des festa patri­mo­nial d'interès naci­o­nal.

El Moixó Foguer sor­tirà dis­sabte a la tarda, pun­tual en la seva cita amb el car­na­val de Vila­nova i la Geltrú, que és l'únic que manté una tra­dició que havia tin­gut una presència molt des­ta­cada als muni­ci­pis del Penedès i el Camp de Tar­ra­gona (espe­ci­al­ment a Sant Quintí de Medi­ona, Valls i Begues). Es tracta d'un per­so­natge dis­fres­sat d'ocell, banyat amb mel i reco­bert de plo­mes que recorre el cen­tre urbà dins una caixa, de la qual surt de tant en tant per escam­par una pluja de plo­mes. La figura va ser recu­pe­rada per l'Orfeó Vila­noví en la dècada dels vui­tanta i l'any 2001 es va sumar a l'acte la figura del Xer­raire, un per­so­natge que pre­gona les vir­tuts del Moixó Foguer. Segons el folk­lo­rista Joan Ama­des (1890-1959), els orígens d'aquesta curi­osa tra­dició estan vin­cu­lats a una mena de repre­sen­tació tea­tral que era a càrrec de tres indi­vi­dus: el pri­mer era l'amo de dos per­so­nat­ges estra­fo­la­ris que asse­gu­rava que tenia ama­gats dins una gàbia; i dins la gàbia hi anava un home amb un ves­tit cobert de figues seques (el Figue­taire) i un altre que figu­rava que era un ocell (el Moixó Foguer).

I si el Moixó Foguer és una acti­vi­tat ben arre­lada i amb un ampli segui­ment, el Vida­lot, com a acte del car­na­val, ha tin­gut una evo­lució dife­rent. El per­so­natge actu­al­ment només posa nom al ball de dis­fres­ses que s'orga­nitza dimarts a la nit, per més intents que s'han fet des de la Fede­ració d'Asso­ci­a­ci­ons pel Car­na­val de man­te­nir una tra­dició també única. Anti­ga­ment, el Vida­lot sor­te­java les pare­lles durant el ball de manera arbitrària i capri­ci­osa, encre­uant-les per acon­se­guir els resul­tats més esperpèntics. Els par­ti­ci­pants del Vida­lot duien espol­sa­dors i pica­ma­ta­las­sos, i llançaven ordi i moresc a la gent que s'ho mirava. Però la festa va dege­ne­rar amb la mas­si­fi­cació i actu­al­ment es manté el nom i poc més d'aque­lla tra­dició. Les acti­vi­tats al car­rer s'han traduït en un con­curs de dis­fres­ses i sopars popu­lars de dife­rents enti­tats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.