El Mèxic més profund

La potència amb què els Estats Units solen impreg­nar –per exem­ple a través del cinema– els seus refe­rents ha fet que a l'ima­gi­nari popu­lar avui hi regni, con­cep­tuat com un dels grans pai­sat­ges del món, el Gran Canyó del Colo­rado. No pas gaire lluny d'allà, però, al nord-oest de Mèxic, hi ha un sis­tema de gor­ges qua­tre vega­des més extens i encara més pro­fund, fins ara ama­gat del turisme de mas­ses. Es tracta de les ano­me­na­des Bar­ran­cas del Cobre, una de les grans mera­ve­lles, en certa manera encara per des­co­brir, d'un enorme país que, per cert, no en va gens fal­tat, d'exu­berància natu­ral. Les Bar­ran­cas són un con­junt de depres­si­ons –mol­tes, amb mines de coure al fons, que els donen nom– que abas­ten uns 600 quilòmetres, repar­ti­des en un ter­ri­tori d'uns 60.000 km², i que arri­ben fins a gai­rebé dos quilòmetres de pro­fun­di­tat. No feu gaire cas de les fotos que en veieu, perquè cap no fa justícia a la seva majes­tu­o­si­tat, ni tan sols les del bar­ranc més fondo, el d'Uri­que, de 1.879 metres, recor­re­gut pel riu homònim.

No és difícil d'ende­vi­nar que la zona és molt agrest i en molts punts, de difícil accés. Gai­rebé tan impres­cin­di­ble com la visita en si, així, ho és la manera d'arri­bar-hi: el Chepe. Aquest és el nom amb què es coneix el tren Chi­hu­a­hua-Pacífico, que des que es va estre­nar el 1961 recorre cada dia els més de 650 quilòmetres entre Los Moc­his, a la costa del Pacífic, i la ciu­tat de Chi­hu­a­hua, i que es pre­senta com “un dels més espec­ta­cu­lars del món”. I pro­ba­ble­ment ho és, si es té en compte els fabu­lo­sos pai­sat­ges que tra­vessa, des que par­teix a nivell de mar fins als més de 2.400 metres on té el punt més alt, gràcies als 37 ponts i els 86 túnels que fan pos­si­ble la línia. Una línia al llarg de la qual hi ha diver­ses para­des que ser­vei­xen de punt de par­tida a un gra­pat d'excur­si­ons, com Bau­hic­hivo (des d'on es pot acce­dir al nucli turístic de Cero­ca­hui i el mira­dor del Cerro del Gallego), Cuauhtémoc (on hi ha la comu­ni­tat de gran­gers men­no­nita més gran del món) o el pin­to­resc poble de Témoris.

Els prin­ci­pals atrac­tius, tan­ma­teix, es tro­ben al cen­tre del recor­re­gut. L'estació de Divi­sa­dero és la que té una vista més impres­si­o­nant sobre tres dels bar­rancs: els d'El Cobre, Uri­que i Tara­re­cua. Molt a prop del bai­xa­dor –punt de venda també de les arte­sa­nies dels indis tara­hu­mara, que habi­ten ama­gats poblats i coves de tota la ser­ra­lada que els dóna nom (a la Sierra Madre Occi­den­tal)– també hi ha la Pie­dra Volada, una roca que tron­to­lla a tocar del pre­ci­pici, no apta per a cardíacs. Al seu cos­tat, el setem­bre pas­sat s'hi va estre­nar el telefèric de les Bar­ran­cas del Cobre, que el govern de la regió con­fia que sigui el defi­ni­tiu punt d'arren­cada turístic de la zona. Les cabi­nes, que cobrei­xen un tra­jecte de 2.750 metres, per­me­ten acce­dir al fons de la vall en pocs segons, i estal­vien així bona part d'una excursió a peu no per això menys reco­ma­na­ble, tot i que pot durar un parell de dies i exi­geix un mínim de forma física.

Això sí, el cen­tre turístic per excel·lència i punt de par­tida de la majo­ria d'iti­ne­ra­ris és Creel, situ­ada en un encla­va­ment estratègic que per­met tot tipus d'acti­vi­tats i des d'on es pot visi­tar –millor amb uns quants dies de marge– bar­rancs més llu­nyans, com els de Bato­pi­las –també amb comu­ni­tats rarámuri– o Can­dameña –amb el salt d'aigua de Base­a­se­achi, el més alt de Mèxic, de 246 metres, o la Peña del Gigante, la paret més alta, de 885 metres–. Ara, que també valen molt la pena excur­si­ons a parat­ges igual­ment sin­gu­lars més pro­pers, com són el pai­satge lunar del Valle de los Hon­gos o el de Las Ranas, la Misión de San Igna­cio o la Cas­cada de Cusa­rare, veri­ta­bles pri­vi­le­gis per al viat­ger.